Animal negre tristesa

Aquesta obra no és fàcil de recomanar, tot i que recomano anar-hi per reflexionar.

Ens trobem amb sis persones que van al bosc, a passar un dia de lleure. Però entre el beure, les converses i la festa es provoca un foc. Aquí el grup es separa per poder salvar-se. Ens van narrant els fets mentres les imatges, el moviment i les paraules no paren de remoure l'estòmac. Els dies passes, torna una normalitat però aquests fets tenen moltes seqüeles entre els amics.

En un escenari cru, blanc, neutre m'han fet sentir dintre d'un bosc, d'un incendi, dintre de l'onada expansiva d'aquest incendi. L'escenografia, les magnífiques imatges videograficas han fet esclatar el meu cap des de l'inici.

Un gran treball acotral i de moviment de tots els actors. Els seus moviments com una coreografia ens parlen com les seves converses. Possiblement és del millor del que he vist, o el que més m'ha remogut. Una proposta guanyadora en molts sentits.

Amb tot, m'he sentit devort per l'incendi, les flames m'han tocat i segurament no tornarà a ser el mateix quan vagi al bosc.

Podeu veure la meva opinió al següent enllaç

El que en un principi és l'escapatòria d'una colla d'amics a la natura, es converteix en el pitjor dels seus malsons.

Estiu. Un grup d'amics. Una escapada al bosc lluny de la ciutat. Una nit calorosa. Un bosc necessitat de pluja. Una barbacoa, una cigarreta mal apagada. Una guspira, l'origen d'un incendi devastador. La catàstrofe.

La catàstrofe és la clau de volta del text d'Anja Hilling, la dramaturga alemanya, autora d'Animal negre tristesa.

Animal negre tristesa sorgeix per encàrrec del teatre Schauspiel Hannover, on va ser estrenada sota la direcció d'Ingo Berk.
Es va poder veure a la sala Beckett la temporada passada dins el cicle Planeta. Persona. Els límits de la crisi climàtica.

Julio Manrique, director de l'obra, compta amb els seus col·laboradors habituals: Alejandro Andújar en la creació de l'espai escènic, Francesc Isern en les projeccions, Jaume Ventura en el disseny de il·luminació, Damien Bazin en el so i Ferran Carvajal en el disseny de coreografies i tècniques de moviment.

El text és brutal, molt descriptiu. És una radiografia de tot el que envolta l'obra: el paisatge, l'entorn, els personatges, els fets. Està tot tan detallat, que se'ns fa fins i tot difícil de digerir, sobretot la segona part, la del foc.

La dramaturga juga amb diferents gèneres dramàtics (poesia, narrativa, teatre), juga amb els temps verbals i juga amb la progressió temporal.

La peça està estructurada en tres parts: La festa, El foc i La ciutat. La festa ens descobreix qui són i com són els personatges, descriu el paisatge... El foc, la segona part, és molt més descriptiva. Es divideix en dotze escenes. Les tres primeres descriuen el minut u, el minut dos, del minut dos al cinc. La tercera part, La ciutat, l'autora retorna als personatges al lloc de sortida, la ciutat. Res tornarà a ser igual. L'incendi no tan sols ha transformat el paisatge. Els mateixos protagonistes també s'han anat transformat. Hi ha un abans i un després de l'incendi.

Els protagonistes són interpretats per un equip d'actors molt compacte, molt complet.
Interpreten de manera increïblement creïble a uns personatges que són sotmesos a un dolorós i traumàtic procés de transformació.
Una sòbria Màrcia Cisteró (narradora, dona). Gran Norbert Martínez, que a part d'actuar, és el creador de l'espai sonor, participa en la narració, és el responsable de les filmacions en directe i posar música a l'espectacle.
Una magnífica, extraordinària i brillant Mima Riera (Miranda), un magnífic, extraordinari i brillant Ernest Villegas (Paul). Impressionants, brutals David Vert, Jordi Oriol, Mia Esteve i Joan Amargós en llurs papers (Martin, Oskar, Jennifer i Flynn).
Personatges que són sotmesos a un dolorós i traumàtic procés de transformació.

Animal negre tristesa és un muntatge multidisciplinari.
Monòlegs, diàlegs, silencis, acotacions i narracions. Projeccions, llenguatge corporal, música, efectes ambientals, de so i il·luminació.
La música és el fil conductor de l'obra. Després de cada part sona una cançó. Always on my mind de Gwen McCrae, Wuthering Heights de Kate Bush.
El moviment corporal és un dels elements principals de la simbologia de l'obra. Moviments harmònics, hipnòtics, metafòrics.
La llum, els colors, les ombres, la intensitat i la interacció en l'espai són molt importants en aquest muntatge. Vermell, blau, verd, gris... foscor, claror, construeixen un nou món a l'univers ja existent.

Animal negre tristesa mostra la solitud, tristesa, por, dolor, buidor, desesperació i esperança dels éssers humans.

És una obra que ens fa reflexionar sobre el canvi climàtic, sobre el comportament dels éssers humans i del fet d'assumir les conseqüències dels nostres actes.

Personalment, vaig sortir molt impressionada per la duresa del text i la posada en escena. Hi ha escenes molt colpidores. És tot tan descriptiu, que pots arribar fins i tot a sentir el dolor, l'angoixa i el patiment dels protagonistes. Les interpretacions estan tan ben treballades, tan plenes de realisme, que et colpegen i remouen. El relat és tan descriptiu que fins i tot incòmoda.

No us la perdeu!

I com una guspira, el nus a l'estómac es va formant a mesura que avança el text. L’espectadora es fica al bosc que acull la història, sent l'escalfor, crida i aguanta la respiració.

Dues dones, quatre homes i un nadó arriben a un bosc on faran una petita festa, una barbacoa que no sortirà com pensen. Entre ells hi ha diferents relacions, alguns son família i d’altres parella o exparella. Tenen un passat i moltes anècdotes i preguntes que s’aniran fent i explicant al llarg de la vetllada fins que se’n vagin a dormir. Quan es desperten, tot ha canviat i no hi ha manera de tornar enrere.

El muntatge dirigit per Julio Manrique crea el marc tensional de manera gradual a mesura que va avançant cada segment de l’obra. L’elecció de la posada en escena, gran i senzilla, ja denota que totes les sensacions que es viuran son fruit del treball intens que fan els intèrprets que componen cadascuna de les identitats mostrades. Els sons, especialment la crepitació i el silenci, creen un espai emocional molt intens que augmenta la sensació de neguit i ajuden a la narració en aquesta voluntat d’incloure a tot el públic en l’escena que s’està vivint a l’escenari.

Mima Riera, Ernest Villegas, Mia Esteve, David Vert, Jordi Oriol i Guillem Balart son aquestes sis persones a qui els hi canviarà la vida. La seva interpretació sobrepassa qualsevol personatge perquè la seva mimesi és total. En els ulls de Riera es veu el dolor i la desesperació, Villegas és la imatge de la pèrdua de l’esperança i Vert és la tristesa absoluta, per posar alguns exemples. Màrcia Cisteró i Norbert Martínez son els narradors que van posant en context a l’espectadora, la va guiant i la situa allà on necessita ser per veure-ho tot des de primera fila. Veure-ho i patir-ho.

Els jocs de càmeres, els audiovisuals i els petits canvis que es produeixen en l’escenografia s’adapten al to narratiu que necessita la història, cada element mostra una visió molt particular d’explicar el relat, i atrapa des de l’estómac fins a la gola sense deixar anar al públic en les dues hores de producció.

Quan es tanquen les llums, quan tot s’ha acabat, el públic surt del teatre i encara li costa agafar aire, respirar amb normalitat. La intensitat viscuda s’ha de pair i processar, s’ha de gestionar cada fibra que s’ha remogut a dins seu. I quan, per fi, el nus marxa s’adona que l’experiència ha sigut extenuant i una meravella.

Anja Hilling, l’autora d’aquesta obra, va néixer a Berlin al 1975 i des de llavors, amb una meteòrica carrera ha escrit unes vint obres de teatre i ha rebut uns quants guardons. Agraïm a Julio Manrique la idea de portar a casa nostra aquesta obra d’una autora fins ara desconeguda. La va escriure al 2007 i ha estat traduïda al català per Maria Bosom.

Sis personatges i un bebè es troben per passar una nit a la natura. Un fet inesperat pot canviar en rodó la vida de tots ells. Entre ells hi ha relacions familiars, relacions de parella, antics amants; els uneix un mateix ambient elegant en un món intel·lectual, artístic i lliberal. El títol són tres paraules inconnexes, sense signes de puntuació però que transmeten una vida que és fosca i desconeguda.És una obra on les acotacions superen el text i que és converteixen en una descripció magníficament narrada per Màrcia Cisteró.

Hilling divideix la peça en tres parts diferenciades: la festa, el foc i la ciutat. A la primera es presenta en forma de narració barrejada amb converses sobre banalitats, records o desitjos. Semblen converses inconnexes i superficials però col·loquen a cada personatge en un lloc determinat i ens preparen per un desenllaç desconegut pel qual no estan preparats ja que parlen “de la festa de la vida”, d’aquesta vida meravellosa”. L’autora des de bon començament ens dona pistes sobre el que està a punt de succeir. La catàstrofe és un incendi provocat segurament per la seva ingènua irresponsabilitat. Les pistes estan en la narració i en les primeres converses : “fa molts dies que no plou”, “el roure és de color vermell foc”, “aquí no es pot fumar”.

El foc al bosc inicia la segona part. Un vídeo projectat a la paret amb unes flames que pugen i s’estenen lateralment fan esgarrifar. Aquesta part es descrita minut a minut i per a cada un dels personatges: Joan Amargós, Mia Esteve, Norbert Martínez, Jordi Oriol, Mima Riera, David Vert i Ernest Villegas. El repartiment és un luxe i una aposta segura per l’èxit de la representació.

A la tercera part, La Ciutat, el director utilitza la mateixa metodologia, narració combinada amb diàlegs. Un gran mirall al fons reflexa els espectadors i els convida a formar part de l’espectacle.

Amb molt pocs elements escenogràfics, Alejandro Andújar és capaç de crear una atmosfera primer inquietant, després tràgica i progressivament destructora. M’ha semblat molt difícil però molt encertat dissenyar un moviment (Ferran Carvajal) del actors i actrius en un paisatge bucòlic i aterridor tot i que algunes coreografies m’han semblat innecessàries ja que el text és ja sobradament explícit.

Estic contenta de no haver-me perdut aquesta meravellosa peça que et deixa el cos i l’ànima com les obres de Wajdi Mouawad. Estic segura que tindrà un llarg recorregut.

Animal negre tristesa és un obra de comentari complex, però de recomanació assegurada. Intentaré evitar l’adjectiu del primer punt, d’entrada, i conclouré amb el segon, perquè s’ho val. Té tants matisos, hi entren en joc tants elements, que citaré els que, amb les hores, s’han revelat al meu cap com a eixos, reclams o columnes del que ha estat una experiència teatral de primer ordre. Un espectacle... total? Més endavant aclareixo el dubte. Vaig pels elements.

L’autora. Anja Hilling debuta en la dramatúrgia el 2003 amb la seva primera peça teatral, i de seguida és assenyalada per la crítica alemanya com una autora destinada a marcar època per la seva forma de concebre el teatre, per la seva proposta de nous llenguatges. Ben aviat, el 2007, amb Animal negre tristesa, rep un merescut reconeixement internacional. La traducció d’aquest text, a càrrec de Maria Bosom, es mereix un especial esment, sobretot pel currículum de qui l’ha dut a terme.

La direcció. Julio Manrique s’hi deixa anar, i probablement és el “culpable” de la resta d’encerts que citaré. L’escenografia. Brillant, dinàmica, genial. L’espai canvia i es fa proper. Més proper quan més intens és allò que projecta. La intervenció de la música completa la vivència. Les coreografies, dissenyades per Ferran Carvajal, hi aporten una emotivitat que sobrepassa el text, una intensitat que arriba ferotge al públic, i ens acosten al sentiment dels personatges que les executen. No importa tant la qualitat artística dels moviments, en aquest cas, com la càrrega que porten implícita. La narració en segon terme, situa l’acció de forma intensa i àgil, i esdevé un recurs que s’incorpora com un pont entre personatges i públic.

Les actrius i els actors estan fantàstics. Tothom hi aporta, i tothom et lliga des de l’escenari a vivències úniques. La interpretació és acurada, completa, sensacional, de cos, de pell, de moviment i de paraula. És fàcil evocar moments únics de cada personatge, o de les seves relacions.

La transició entre els tres grans temps de l’obra és magistral. En el primer, els protagonistes, de tornada de tot, pretenen gaudir d’una escapada a la natura, cadascú amb la seva motxilla vital. Tan de tornada que cometen una errada minúscula i són projectats directament als inferns, on tot explota, on tot esdevé, on es trenca tot. És una part central dura i intensa, diversa, per capítols titulats i tot. Llarga, però necessària. La direcció remata aquesta part. Excelsa. No ho exagero. La marca que deixa es viu a la tercera part, on els personatges, de retorn a un origen que ja no existeix, cremen per dins i es despersonalitzen. Al meu parer, aquest episodi s’allarga en excés. I aquesta és la resposta al dubte inicial. Cal explicar-ho tot, i el transcórrer entre les vivències ja separades d’uns i altres es dilata d’una forma que trenca la dinàmica anterior. Massa contrast. Aquesta és una qüestió de guió, i desconec si l’adaptació permetria una reinterpretació del bloc final. Dues formes diferents i consecutives d’un caos que es volen tractar amb un volum similar de dedicació, malgrat que la massa sensible és diferent. La densitat d’allò que es viu a la tercera part en surt perjudicada (no va així la fórmula?).

Malgrat aquest punt, i com afirmava, recomanació assegurada.

Hi ha històries que t’atrapen per la seva duresa, per les imatges esgarrifoses que es queden gravades en el cervell. Aquesta obra de l’autora alemanya Anja Hilling, a l’igual que moltes de Wajdi Mouawad, és una d’elles. Se’ns explica la sortida al bosc d’un grup de persones –sis adults i un nadó- i les conseqüències d’una devastadora negligència que acaba en desastre ecològic. Estem davant d’un grup amb diverses relacions entre si –parelles, germans, ex-parelles, nous amants- i d’una vetllada que transcorre amb la impostada normalitat que solen tenir aquest tipus de situacions... Sorgeixen alguns retrets, algunes insinuacions, però res que desbarati la pau del moment. Serà ja a la nit, mentre dormin, que l’autora els hi té reservada una sorpresa en forma de guspira. Una petita guspira que ho encendrà tot –literalment i metafòricament- fins arribar a una última part que explica les dramàtiques conseqüències de tot plegat, la definitiva dissolució d’un grup que només s’aguantava superficialment per les costures.

La part de l’incendi és realment un cop de puny a l’espectador. Les descripcions –cal recordar que hi ha uns personatges-narradors que ens guien en tot moment- són realment esgarrifoses i fins i tot de mal gust. Tot el que es diu, juntament amb un fantàstic muntatge de vídeo i llums, ens situa al bell mig de l’acció, just a l’epicentre d’un incendi que agafa proporcions gegantines. No negaré que s’aconsegueix el que es vol i que genera en l’espectador una sensació de desassossec considerable, però crec que hi ha descripcions innecessàries i petits detalls que l’autora s’hagués pogut estalviar. No cal recalcar l’horror, ni regodejar-se en la desgràcia, davant d’una situació ja de per si prou dramàtica.

Tal com hem dit, tot l’apartat tècnic de l’obra funciona a les mil meravelles, des de l’escenografia al so, el vídeo o la il·luminació. No cal oblidar, però, que les interpretacions són l’altre gran puntal  de l’espectacle. Vuit intèrprets en estat de gràcia i totalment lliurats a la proposta de Julio Manrique, que sembla no tenir cap registre ni cap text que se li resisteixi. L’única decisió potser un xic discutible, tot i que molt habitual en diversos muntatges actuals, és la del moviment coreogràfic. Crec que funciona en diverses escenes, sobretot pel caràcter metafòric i un pèl abstracte de tot el conjunt, però en d’altres resulta superflu i una mica capriciós.