Animals de companyia

Primera part de comèdia que et descol·loca doncs penses que és una altra obra sobre els “treintañeros eternament adolescents” i de sobte passa a ser una molt bona reflexió (i mirall) sobre com de buida és l’amistat que donem i rebem. Magnífics Edu Buch i Mercè Martínez ( una altra vegada).

Fantàstica comèdia amb molt humor irònic molt ben portada y molt dinàmica.
Molt recomanable.

Comedia fantástica con unas actuaciones geniales y unos dialogos muy interesantes. Sin duda de lo mejor que he visto últimamente.

Divertida comèdia amb molt mala bava. Uns personatges interpretats amb molta soltura i dinàmica per joves actors i que ens mostren la hipocresia dels amics però també l’amor incondicional. Ben escrita i dirigida per Estel Solé.

Molt bona obra, ben escrita, ritme perfecte i interpretacions compromeses.
Estel Solé demostra amb aquest text que les bones comèdies (no les comedietes insulses a les que estem massa acostumats) tenen pes, drama, història, missatge i personatges en 3 dimensions. Imprescindible, aneu a veure-la i trieue les vostres pròpies conclusions.

La millor experiència teatral que es pot gaudir a hores d’ara a Barcelona, no es presenta en un teatre. És una obra intensa, dura i fresca a la vegada, un “Qui té por de Virgínia Wolf” a la catalana i amb personatges de la mateixa generació, que ha escrit magistralment Estel Solé, i que posa en escena la Companyia La Mandanga amb una solvència i un entusiasme extraordinaris.
Fa de tota la vida que m’arrossego pel món del teatre fent una cosa o altra i en aquestes alçades crec que, com a mínim, sé reconèixer una perla qual la veig, i aquest espectacle ho és, creieu-me i no us el perdeu, un dia us sabrà greu.
El més xocant del cas és que la companyia no ha trobat cap sala que els acollís, o no ha trobat cap sala en condicions, però això no els ha fet desistir. Representen l’obra a cases particular, a locals de tota mena, frec a frec amb la pell de l’espectador. Ara són al Centre Cultural Columbus de Barcelona fins al 13 d’abril, després qui sap. És paradoxal que mentre hi ha tanta mediocritat ocupant els escenaris convencionals “Animals de companyia” s’hagi de representar al primer lloc que troben. En qualsevol cas cal agrair-los moltes coses: en primer lloc l’obra, la solidesa del text, del muntatge i de tot plegat i que hi deixin la pell; en segon lloc que hagin tingut el coratge de persistir més enllà de la misèria institucional i ens facin aquest regal a tots els que hem tingut la sort de veure’ls; finalment el seu propi ànim contagiós de “teatre de trinxera” que, als que ja tenim anys, ens fa recordar que aquest país s’ha fet així.
Això és el teatre en estat pur i que, per damunt de vanitats, noms, promocions i punyetes, ens ho recordin amb un petó i una bufetada, no té preu.