Anna Alarcón: Psicosis de las 4.48

La pandèmia ens ha tancat els teatres, ens ha tancat portes però ens ha obert finestres. Ahir es va obrir una finestra per la que entrava l’aire fresc d’esperança. Vaig poder assistir des de casa, al sofà i en streaming a la representació d’aquesta obra que es va estrenar el 2015, que ha viatjat per Sudamèrica i ara ha tornat a Temporada Alta. Va ser una experiència fantàstica. Érem més de 60 persones amb una cap de sala que feia la presentació i moderava el col·loqui final. És una experiència que estic segura que s’incorporarà al món del teatre simultaniejant amb la forma presencial de manera que es pugui ampliar el públic. Tot i el desànim actual, la cultura en sortirà enfortida.

El text és de Sarah Kane, dramaturga anglesa que va acabar la seva vida als 28 anys en un hospital psiquiàtric de Londres on es va ingressar voluntàriament. Psicosi a les 4:48 es va estrenar després de la seva mort. Les obres que va escriure un any abans  eren sobre la violència dels psiquiatres i el dolor dels malalts amb trastorns mentals.

El monòleg comença de manera brusca amb un llenguatge dur i punyent. El personatge, enfonsat en un pou fosc i profund, descriu d’una manera ràpida i cruel el seu fracàs, el sentiment de rebuig, la soledat, la por, el fàstic, l’angoixa, la ràbia i la incapacitat d’estimar. Mica a mica el monòleg es va obrint, va agafant cos en forma d’escenes no ben delimitades però que transmeten una estructura clara.

És un text honest  que ens parla del patiment humà, del dolor de la ment, del suïcidi com a alliberació. És una crítica a la psiquiatria convencional per la seva incapacitat d’arribar al fons de l’ànima humana.

Tot i que és un muntatge d’una sola actriu, algunes vegades s’ha representat amb algun altre personatge, el metge, que fa de contrapunt, de veu de la raó que emmiralla el sofriment de la protagonista. Ella és capaç, amb la seva gran professionalitat de modificar la veu, la mirada i l’actitud en pocs segons deixant molt clar a quin personatge representa.

Va ser una experiència desconeguda. Anna Alarcon ens parlava a cada un de nosaltres, ens mirava als ulls i ens transmetia des del fons de la seva ànima turmentada tots els sentiments del personatge. Extraordinària.