Anna Karènina

Les aparences i les restriccions socials, avui dia o en altres èpoques, han determinat la vida d’algunes persones, encara que sembli impossible. Enmig de les dificultats i contra tothom, n’hi ha, però, que decideixen fer allò que creuen que han de fer, siguin quines siguin les conseqüències. En ocasions, el fet de viure-ho és suficient recompensa.

Lev Tolstoi al 1877 va presentar la història d’una dona extraordinària que s’enfrontaria a tot i tothom moguda per la passió i la voluntat de sentir-se viva. Anna Karènina és la dona d’un alt funcionari rus amb qui té un fill. En un viatge a Moscou coneixerà al jove comte Vronski, de qui s’enamorarà perdudament i per l’amor del qual ho posarà tot en risc. S’enfrontarà a la societat russa de finals del s. XIX que la jutjarà durament per ser dona, adúltera i haver-se enamorat d’un home més jove. Vronski, evidentment, no patirà cap tipus de retret o conseqüència.

Per a aquelles persones que tenim tan marcada una de les novel·les dramàtiques més grans de la història, és molt difícil posar-se davant d’una adaptació i no trobar-hi pegues. És especialment complicat construir el personatge de Karènina amb totes les capes que un llibre de gairebé mil pàgines descriu al detall amb cada aresta, que va evolucionant amb la trama i va aprofundint en els seus sentiments i emocions.

És complicat, però no impossible. I un exemple clar és com Anna Maria Ricart Codina ha arribat a adaptar d’una manera molt fidedigna un text original complex i ple de matisos. I amb aquesta narració, Ariadna Gil ha arribat a aconseguir un retrat bastant pròxim a l’imaginari de la lectora. És cert que a la primera part es troba una Anna una mica més allunyada del personatge literari, que destil·lava la seguretat i la serenitat adquirides després d’anys practicant el seu paper a la societat. Però, en la segona part recull tot allò sembrat al principi de manera tèbia i explota portant a l’espectadora allà a on s’ha d’anar: a una protagonista al límit de la seva passió, on el dolor i la solitud es barregen de manera molt confosa amb l’amor i l’esperança.

Borja Espinosa com a Vronski funciona igual que Jordi Collet donant vida al Karenin. Dos homes lluitant pel seu honor i amor, per aquest ordre, davant d’una dona que els hi remou el món. Certament, Carme Portacelli ha escollit una visió una mica diferent d’aquests dos personatges vers a la novel·la, però igualment encaixen amb aquesta adaptació de manera adequada. D’igual manera, Andie Dushime, serveix com a narradora i consciència que va puntualitzant el relat amb diàlegs amb anglès -un fet que estilísticament queda bé, però que no quadra narrativament-.

Cal destacar un repartiment sensacional que està apoteòsic, especialment en els papers secundaris: Bea Segura, Miriam Moukhles, Bernat Quintana i Eduard Farelo estan meravellosos. Els seus personatges, que mostren altres visions de l’amor, són un glop d’aire fresc enmig del dramatisme general. En algunes ocasions, fins i tot, roben el focus als protagonistes i l’espectadora vol saber més de les seves històries. Ajuden a l’obra a tenir moments distesos que ajuden a compilar la història, que abasta tres hores, com a fascicles entretinguts i engrescadors.

Amb una escenografia minimalista que aconsegueix omplir l’espai enorme de l’escenari del TNC, l’ús dels elements és precís i eloqüent. El disseny sonor i d’il·luminació, de la mateixa manera que els efectes escènics i el vestuari sublim de Carlota Ferrer, embolcallen el relat de manera elegant i exquisida.

Es tracta d’un muntatge intens, passional, dramàtic, però també divertit i atractiu. Tot el que es pot demanar veure a l’escenari per viure un dels millors clàssics de la literatura universal.

No és la primera vegada que Carme Portaceli s’acosta a personatges claus de la novel·la del segle XIX. Ho va fer amb Jane Eyre –on ja va coincidir amb Ariadna Gil- i també amb Bovary. La seva aproximació a aquests personatges femenins és sempre des d’un punt de vista nou, modern, intentant analitzar el que els motiva i quines són les seves raons. S’intenta aïllar-los del context ferri i conservador que els encotillava per anar un pas més enllà i veure-ho amb perspectiva, amb ulls del segle XXI.

Aquest muntatge parteix d’una gran adaptació que Anna Maria Ricart i la mateixa Portaceli han fet del text de Tolstoi. Tot i resultar una mica llarg, la dramatúrgia conserva l’esperit original i s’estructura a partir d’una mena de mestre de cerimònies o “veu de la consciència” que interpreta –en anglès- l’actriu Andie Dushime. Una llicència que podria semblar pedant a estones, que potser obeeix a un esperit més polièdric o a la llarga gira internacional que li espera... però, sigui com sigui, és un recurs interessant i estilísticament molt adequat. De fet, estem davant d’una obra russa, parlada en català –i a estones, en anglès- i amb algunes cançons italianes que li donen un aspecte més heterogeni i universal.

Durant l’obra assistim a la història de Karènina però no s’obliden totes les trames secundàries, que a moments resulten tant o més interessants que la principal. De fet, totes tracten sobre l’amor i les diferents maneres d’entendre’l o de convservar-lo. Històries de les que sorgeixen personatges tan interessants com el de Kitty i Levin o bé el de la parella formada per Stiva i Dolly, magníficament interpretats per Miriam Moukhles, Bernat Quintana, Eduard Farelo i Bea Segura. A la trama que mou tota la novel·la hi tenim a l’Anna –una enigmàtica, fràgil i també passional Ariadna Gil-, al seu marit Karenin – un encertadíssim Jordi Collet- i també al seu amant –Borja Espinosa, un cop més en el rol de seductor-. Un repartiment que convenç i que posa la cirereta a un espectacle potent, grandiós... tot i que potser vol abastar un dels textos més inabastables de la història de la literatura, i axò també té els seus peatges.

Menció a part requereix l’aspecte estètic, que suposa un altre dels grans encerts d’aquest muntatge. L’estructura encerclada per una via de tren, la pantalla del fons i tot el que s’hi projecta, el vestuari exquisit i atemporal de Carlota Ferrer, la il·luminació, els efectes... Tot és d’una bellesa que aclapara i que ens trasllada a un món que ja, per sort i per desgràcia, només forma part dels escenaris.

Si alguna cosa m'impressiona, encara que sigui una cosa òbvia, és la universalitat i el poc que l'afecta el temps als textos de grans autors en alguns aspectes, potser perquè la complexitat de l'ésser humà és i continuarà sent sempre igual en tota la nostra existència, i és una cosa que cap IA podrà aconseguir mai, per molt intel·ligent que puguin arribar a ser.

L'adaptació i dramatúrgia d'aquesta Anna Karenina de Carme Portaceli i Anna Maria Ricart em sembla una delícia. Un text tan complex, amb tantes capes, matisos i amb tantes intrahistòries portat al teatre amb dinamisme i soltesa és una proesa. Agafant com a fil conductor l'amor en totes les seves facetes, la proposta ens porta per les diferents parelles de la novel·la per a mostrar-nos passions, gelosia, traïcions, sentiments al límit, amor pur.... I així, a través d'un viatge per l'amor, en un escenari que es mou a aquest ritme, amb una escenografia senzilla, preciosa i que omple l'immens escenari del TNC de manera molt encertada, veiem com passem de la llum del principi a la foscor del final, com una tragèdia que és.

El segell Portaceli es pot veure clarament no solament en aquests detalls, també en la importància de les cançons i la música, en el protagonisme femení, en aquesta Anna Karenina que en la seva primera aparició entre fum de trens puja a l'escenari en un moment digne de la millor estrella del pop del moment. Una diva que està a la mercè d'una societat, la russa de finals del segle XIX, que la jutja per ser dona, per voler trencar amb el que està establert per a ella, per enamorar-se de manera equivocada, per lluitar per la seva passió, pels seus fills, bàsicament per voler sentir-se viva i estimar de veritat. I no és l'única dona que ha de suportar el pes social i una capa d'amor mal entès, veiem a la Dolly, amb un marit egoista i que fanfarroneja de les seves infidelitats mentre ella aguanta, per la família, pel què diran. O la Kitty, qui tria amb qui casar-se perquè és el candidat que els altres volen per a ella, encara que no sigui el que ella vol en el fons del seu cor.

A nivell d'interpretació, estem davant una obra molt coral, que encara que tingui com a protagonista a Ariadna Gil, podem veure brillar per igual a la resta del repartiment.

També és curiós com inclou d'alguna manera a Tolstoi en el muntatge: a través d'una narradora que acompanya als personatges per a apuntar-nos que a vegades el que diuen no és el que pensen, i ho fa en anglès, entenc que per a separar de manera clara a aquest personatge de la resta, per posar una veu més distant i per normalitzar també que hi hagi diversos idiomes en un muntatge i que no passa res, només que aquest s'enriqueix i crea més matisos.

Veure un clàssic en un muntatge de gran dimensió, amb un vestuari preciós, amb matisos com els triats per l'Anna Maria Ricart i la Carme Portaceli val la pena, i molt.

Dijous va ser l'estrena d'Anna Karènina, una versió de la novel·la homònima de Lev Tolstoi, amb dramatúrgia d'Anna Maria Ricart (a partir de la traducció d'Andreu Nin) i Carme Portaceli.

Juntament amb Guerra i pau, Anna Karènina és la novel·la més coneguda i popular de Tolstoi.
Amb el personatge d'Anna Karènina, Tolstoi va crear una de les adúlteres més famoses de la història; i amb la seva història, una de les novel·les socials i familiars més importants del segle XIX.
Com diríem avui en dia, està basada en fets reals: alguns esdeveniments de l'època, del seu entorn i de la seva pròpia vida.

La pressió social, la culpa, la condemna, la indiferència, el perdó i el sentit de la vida són els temes principals de l'obra.
L'amor i els diferents models de família són alguns dels temes de l'obra.
-L'amor romàntic entre Anna Karènina (Ariadna Gil) i Vronsky (Borja Espinosa).
-El matrimoni en crisis entre l'Anna i l'Alexei (Jordi Collet).
-El matrimoni de Stiva (Eduard Farelo) i Dolly (Bea Segura).
-L'amor primerenc entre Levin (Bernat Quintana) i Kitti (Miriam Moukhles).

Haig de dir que no he gaudit tal com m'esperava d'aquest muntatge, malgrat que ho tenia tot per ser un dels èxits teatrals d'aquesta temporada: un text extraordinari, un repartiment fora de sèrie, un gran escenògraf i la direcció de Carme Portaceli.

Què m'ha fallat i que m'ha agradat?
-En primer lloc, l'he trobat molt plana, això ha fet que se'm fes una mica llarga.
-La segona part, millor que la primera.
-M'ha agradat que Portaceli traslladi l'acció a l'actualitat.
-L'escenografia l'he trobat molt encertada.
-He gaudit d'escenes increïblement meravelloses en tots sentits (interpretació, posada en escena). Altres m'han semblat molt poc creïbles, sobretot pel que fa a en algunes interpretacions.
L'Eduard Farelo ha estat en tot moment en una mateixa línia teatral, per mi el millor de tots ells de lluny, de la mateixa manera que en Bernat Quintana.
L'Ariadna Gil, tret d'alguna escena, que no donava crèdit a què estava veient, ha estat genial.
Horrible el moment del suïcidi del Vronsky, que ha provocat la rialla del públic. Penso que ha estat la pitjor escena del muntatge. I l'escena on l'Anna està malalta també l'he trobat molt poc creïble.
Tampoc he entès per què el personatge que interpreta l'Andie Dushime (narradora i la veu de la consciència i sentiments de la protagonista) hagi de parlar en anglès.
Pel que fa a la resta d'actors han estat correctes.

Dia l'estrena. El teatre ple de gom a gom de gent del mundillo (actrius, actors, directors teatrals, escenògrafs, programadors, periodistes...).
A la mitja part... que bé que ho està fent fulanito i menganita...(opinió entre amics i familiars dels actors que hi surten).
En acabar molts aplaudiments i part del públic dempeus.
A la sortida cara i comentaris de tota mena, a alguns els ha agradat i a d'altres no tant, penso (que bé, no soc l'única).