Annobón és la primera adaptació teatral del llibre Arde el monte de noche, una de les novel·les més reconegudes de Juan Tomás Ávila Laurel, l’escriptor més traduït de Guinea Equatorial.
Annobón és una illa situada enmig de l’oceà Atlàntic que forma part de Guinea Equatorial. L’illa fou utilitzada pels portuguesos com a parada d’avituallament per als vaixells que transportaven esclaus des del continent africà fins a les costes d’Amèrica. Espanya la va colonitzar des de finals del segle XVIII fins al 1968. El 1973, Annobón va patir una epidèmia de còlera que va matar la meitat de la població. Guinea Equatorial s’acabava d’independitzar d’Espanya i el que passava en aquesta illa africana semblava no importar ni al dictador del país ni a la seva antiga potència colonial. La novel·la Arde el monte de noche (2009) ens trasllada a aquella època i narra a través dels ulls d’un nen la bellesa i la violència que es vivia a l’illa en aquell temps. És l’obra més elogiada de l’escriptor annobonès Juan Tomás Ávila Laurel, refugiat a Sant Cugat del Vallès des del 2011. Traduït a llengües diverses, el llibre està descatalogat en castellà, l’idioma en el qual es va escriure, i mai no s’ha publicat en català. Tampoc no és fàcil de trobar a Guinea Equatorial, el setè país amb menys llibertat d’expressió del món.
Ávila Laurel és el protagonista del documental L’escriptor d’un país sense llibreries (2019), presentat en la darrera edició de la Fira del Llibre de Frankfurt (Alemanya). El film narra el seu viatge de retorn a Guinea Equatorial malgrat el risc que assumeix pel fet de ser un dels principals intel·lectuals que s’oposen al dictador Teodoro Obiang. Aquest militar, format a Saragossa, governa el país des del 1979 amb un estil franquista, gràcies a la complicitat de les elits empresarials i culturals espanyoles.
L’obra Annobón s’estrena al Grec Festival de Barcelona interpretada per l’actor afrocatalà Ricard Boyle. Està codirigida per Andrea Bel i Recaredo Silebo Boturu, de la companyia Bocamandja, una de les ànimes de l’escena guineana.
El text ens trasllada a un entorn tropical on tot gira al voltant de la pesca i la vida en comunitat. És un viatge íntim fins a l’únic país africà que té el castellà com a llengua oficial i que, fins fa 52 anys, va ser una província espanyola més.
Després de la independència, Guinea Equatorial va ser esborrada dels llibres d’història i va passar a ser matèria reservada. Aquesta peça busca recuperar la memòria oblidada amb la voluntat d’aportar al teatre una perspectiva decolonial. El cos, mitjançant el moviment, la paraula i la imatge, dialoga amb les representacions colonials imposades, establint una resistència a través de la veu, la llengua, les tradicions i l’herència cultural autòctona, que perduren malgrat segles d’opressió i oblit.
Un recordatori necessari de l’impacte que encara té el franquisme i de l’empremta colonial en un país, Guinea Equatorial, del qual Barcelona va exercir de metròpolis principal.
