Antonia San Juan: Mi lucha

Després de 30 anys de carrera trepitjant escenaris de bars i teatres, Antonia San Juan torna a demostrar en aquest nou espectacle que la seva força i genuïna personalitat artística són incombustibles. Passat el temps i els èxits televisius i cinematogràfics, resulta tot un goig comprovar que a aquesta dona encara li queden tantes coses a dir, i que l'originalitat, frescor i contundència de les seves propostes continuen intactes. Mi lucha és un recorregut per tot un seguit de veus femenines on la comèdia i el drama viatgen units per, de tant en tant, trencar la quarta paret i increpar-nos de forma descaradament còmplice. Al show, San Juan, a més de recuperar de forma breu l'Agrado de Todo sobre mi madre, encarna una prostituta, una assassina, una presentadora de programes del cor, alguna dona malcarada i una fictícia germana bessona seva, entre altres personatges, per fer-nos riure però, sobretot, emocionar-nos. Potser, en aquest cas, la part més dramàtica ha agafat més pes que en altres ocasions i, per tant, hi haurà qui trobi a faltar més humor. D'altra banda, transmet, com molts espectacles d'esquetxos, un cert aire d'irregularitat, malgrat que, de manera ben encertada, aquesta sensació es dilueix en descobrir que les millors parts estan reservades pel final. En definitiva, tot i que no s'ha tingut cura de les transicions més que un fosc final a cada escena, l'espectacle en global és altament satisfactori gràcies al talent de la seva protagonista que, més enllà del gust personal de cadascú, s'ha de reconèixer que té un carisma i poder de seducció interpretatiu descomunals.

Segurament molts sabeu de qui parlo si us anomeno a l’Estela Reynolds de la sèrie “La que se avecina” o a l’Agrado de la pel·lícula “Todo sobre mi madre” de Pedro Almodóvar, dos personatges molt reconeguts , interpretats per l’Antonia San Juan.

 

"Mi lucha” és el tercer unipersonal després de “Otras mujeres” i “Las que faltaban” ; la seva última aposta escènica, la qual a més de dirigir, n’ha escrit els textos juntament amb l'escriptor i guionista canari Félix Sabroso i el periodista i guionista Enrique Gallego.

A “Mi lucha” l’Antonia San Juan és capaç de representar a més d’una dotzena de personatges, tots ells molt diferents entre sí. Personatges en els que s’hi fica dins, els sent i transmet amb gran intensitat. Personatges que de vegades en fan riure i altres vegades llàstima. Personatges inventats, però que els podem identificar en situacions a les que tots ens podem enfrontar en algun moment de la nostra vida: la solitud, l'amor, el desamor, la malaltia, el dolor, la mort, l’abandó, el menyspreu,....

“Mi lucha” arrenca amb una declaració d’intencions a aquells als que no va dirigit el seu espectacle: “No actuo para: el que no ha leido nunca un libro, ni para la mujer que no trabaja y pretende ser una mantenida, ni para los que maltratan y pegan a las mujeres, ni para las que se dejan pegar, ni para el ejército, ni para el estado,....” ´

Tot seguit ens interpreta el famós monòleg que fa l’Agrado en la pel·lícula “Todo sobre mi madre” , per acabar amb aquella frase tan coneguda : “Porque una es más auténtica, cuanto más se parece a lo que ha soñado de sí misma”

Com a novetat , introdueix en aquest espectacle elements audiovisuals, cançons que ella mateixa interpreta en forma de cuplet i alguns poemes que parlen sobre l’amor i el desamor, que em van posar la pell de gallina.

Per cert, si hi aneu, podreu conèixer la seva germana bessona, un personatge molt diferent a ella, que vol tenir el seu minut de gloria.

 

“Mi lucha” és una mirada realista de la societat en la que encara malauradament vivim des de fa moltes dècades. Una societat en la que segueixen havent casos de maltractament de gènere, homofòbia, xenofòbia, abús de poder,...

“Mi lucha” és una mirada crítica a la premsa del cor, a la família, les tradicions, l’immobilisme social i a la doble moral de la religió, “la que predica i no practica, i la que practica i no predica” ( Bertrand Russell).

“Mi lucha” és un crit de revel·lia i menyspreu sobre tots aquells temes que la societat actual encara no ha resol.

Es un crit a llibertat individual. La llibertat de ser cadascú qui vulgui ser, sense els prejudicis d’una societat enquistada en el passat.

La multifacètica Antonia San Juan torna a la ciutat comtal amb nou espectacle i ho fa amb el suport incondicional del seu ampli grup de seguidors. De fet, aquest no decebrà en absolut als seus fans i, fins i tot, sorprendrà i arrossegarà a d'altres que no ho són tant. Així, ens trobem amb una obra que desprèn al cent per cent l'estil genuí de l'actriu, la qual exhibeix diferents registres anant molt més enllà de la comèdia. De fet, els diferents textos de l'obra mostren a una San Juan crítica i transgressora, que no té por de dir les coses com són i a on no s'escapa ni ella mateixa de la crítica. L'actriu ho dóna tot en escena i ofereix tota sola un espectacle de gairebé dues hores en el que el públic sembla passar-s'ho d'allò més bé. Segurament, si a una persona no li agrada l'estil de San Juan, aquest espectacle no està fet per a ell, però això no vol dir que aquest no sigui meritori i que no estigui ben construït. Tot i això, les transicions resulten una mica lentes i relenteixen el ritme de l'espectacle, les quals són necessàries pel canvi de vestuari i preparació de l'actriu, però segurament es podrien haver solucionat d'alguna altra manera. No obstant, l'espectacle es gaudeix en tot moment i ofereix a l'espectador allò que espera sense limitar-se a l'humor fàcil i anant molt més enllà en els seus textos, això sí, uns de forma més aconseguida que d'altres.