Arribaràs i serà de nit

Arribaràs i serà de nit es una propuesta de Marc Chornet que tiene como punto de partida una reunión de amigos (los propios espectadores) organizada por el protagonista para recordar a su pareja muerta en accidente un año antes.

La primera parte de la obra se desarrolla en el vestíbulo del teatro y nos sitúa en la tristeza y en el dolor del personaje interpretado con delicadeza por Toni Guillemat, a través de un relato que llega de manera inmersiva gracias a los auriculares. A partir de ahí el camino hacia la sala se produce en silencio a modo de duelo y comienza un ir y venir de recuerdos y momentos no vividos de la mano de tres actrices Isabel Soriano, Neus Pàmies y Paula Jornet que interpretan cantando la vida de la difunta en edades diferentes.

Projecte Ingenu va más allá del teatro: propone un viaje semi onírico guiado por la música, el relato y los sentimientos de tres mujeres en una que dialogan entre ellas. La iluminación es una pieza clave para crear el mundo fantasioso y real a la vez, al que se une la escenografía simple pero pensada al detalle con una cortina semi transparente para transportarte a esa atmósfera llena de plasticidad y reflexión.

Esta no es una apuesta musical al uso, es una apuesta pausada y llena de emociones tal vez algo larga en lo que a tiempo real se refiere, pero que merece la pena ver para salir del ruidoso mundo en el que vivimos fuera de las salas de teatro.

Projecte Ingenu segueix encaparrat (per sort per nosaltres) a transitar terrenys poc trillats a l’escena barcelonina els últims anys, i és d’agrair que els pocs que miren d’arriscar una mica i abandonar els llocs comuns insisteixin i trobin el seu espai. Si al seu Bodas de sangre (2024), la música ja complementava el text de Lorca per convertir el clàssic en una mena de mite de transmissió oral, a Arribaràs i serà de nit, la companyia s’endinsa en el musical, un musical molt particular, més preocupat per assolir certa organicitat de posada en escena i de crear una atmosfera de somieig, que de subratllar emocions.

El llibret de Marc Artigau parla del dol, de la manera com potser estem ja afrontant la pèrdua d’algú a qui estimem, del paper que la intel·ligència artificial pot dur a terme i de com pot modificar, manipular o desvirtuar els nostres records. No es queda aquí, però, la reflexió (o l’elucubració) del text, sinó que es pregunta per la idea gens descabellada que la IA pugui inventar records o vides no viscudes, la qual cosa és admirable i inquietant.

Tres actrius, Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez, Isabel Soriano, interpreten tres moments diferents de la persona que ja no hi és i que la tecnologia ha estat capaç de replicar o d’inventar, tal com, d’altra banda, ho fa la ficció o el propi Artigau. D’aquesta manera, estem parlant no només de la IA o del dol, sinó també del teatre i de les possiblitats que la ficció atorga a creadors i espectadors per a manufacturar records i vides, de fer aparèixer fantasmes.

La idea de musical a Arribaràs… és tan sui generis com ho requereix un tema tan controvertit com aquest. De vegades s’acosta a una mena de recitatiu, en altres ocasions, hi trobem peces més semblants a la cançó més convencional, però sempre està al servei de la creació d’un espai de misteri i d’incertesa, el que hi ha entre la vida i la mort, entre la realitat i la fantasmagoria. Hi trobem també moments de gran lirisme en la combinació de veus, en especial, en algun fragment de veus a cappella.

Tot en el muntatge de Marc Chornet i Projecte Ingenu redunda en la voluntat d’explorar les interseccions entre espais fronterers que el teatre té la capacitat de fer visibles.

Tot l’origen de la història es explicada per l’actor Toni Guillemat als primers 15 minuts. A partir de llavors es desenvolupa un procés fantasiós del dol, del dolor per una pèrdua irreparable. Utilitzant la distòpia del túnel del temps que fins ara havíem vist en el passat, la persona perduda, la que hauria pogut ser, amb realitat virtual, apareix en el futur en tres etapes i edats diferents. Elles tres són Paula Jornet, Neus Pàmies i Isabel Soriano. Les tres, vestides amb la mateixa roba però en diferents estils segons l’època (encertat vestuari de Laura Sanz), parlen amb el que queda, l’interroguen, dialoguen en mig de tecnologia sonora i imatges molt visuals d’una gran bellesa.
Amb música de Neus Pàmies i Gerard Marsal, les tres actrius canten a veus. És una música dolça, interrogant, demandant, que pregunta i vol saber la veritat del futur, com hauria evolucionat la relació si…..

Sorprenent i original és l’espai sonor de Gerard Marsal que es trobaran els espectadors ja abans d’entrar a la sala i durant tot l’espectacle.
Són tres actrius-cantants que canten, reciten, la majoria de vegades les tres juntes perquè hi ha un diàleg constant. La música, de vegades és sincopada amb un fons electrònic. En un moment derterminat la Pàmies canta un rap trist tenyit d’emoció. Les tres entren i surten de l’Hades o del més enllà cap un món real o imaginari a través d’una cortina transparent. La il·luminació de David Bofarull i Lluís Serra ajuda a crear aquesta fantasia d’una realitat fictícia que ja no hi és però que torna constantment. Els records brillen a través de la pell del que queda.
És una idea original de Marc Chornet i Projecte Ingenu transformada en llibret per Marc Artigau. Ell dos aconsegueixen portar a l’escenari un sentiment de desolació i tristesa amb una obra estèticament bonica.

El dol és un sentiment difícil de gestionar. Cada persona afronta com pot la situació de pèrdua d’un ésser estimat. Les preguntes sobre moments viscuts o el repàs de converses tingudes en el passat són recurrents i intenten, en certa manera, ser un procés per assolir la nova situació. No sempre és fàcil.

A Arribaràs i serà de nit el protagonista ha organitzat un homenatge amb amics en record de la seva parella que va morir temps enrere. La seva idea és repassar moments que van marcar la seva relació i mostrar als presents qui era ella quan estava amb ell. Durant aquest viatge per la memòria es trasllada a aquests mateixos records en una situació paral·lela on es retroba amb ella i diferents versions de la seva estimada. Al final, aquesta travessia anirà més enllà de l’imaginat.

Projecte Ingenu i Marc Chornet donen una volta més a la idea de gestionar el dol i presenten una producció immersiva que pretén involucrar al públic des del primer moment a nivell auditiu i sensorial. Amb la col·locació d’uns auriculars només traspassar la porta del teatre, la intenció és que cada espectadora visqui els diàlegs i les escenes de manera individual i més propera. Tot i que és una idea interessat i original, és cert que pot provocar una certa incomoditat a aquelles persones que no estan acostumades a portar aparells d’aquest tipus, encara que per a la funcionalitat de l’obra és un element extremadament útil.

El relat es succeeix de manera íntima i navega entre el musical i una experiència litúrgica. Les cançons, les veus de les actrius i la disposició de l’escenari amb un disseny de llums i so suau i oníric, creen un ambient hipnotitzador que no sempre és favorable per a l’atenció del públic. Amb unes veus precioses i colpidores, Paula Jornet, Neus Pàmies Juárez i Isabel Soriano construeixen un marc de calma i melancolia que s’entén entorn al relat de la caiguda al pou de la tristesa i la solitud del protagonista masculí. Es troba a faltar, això sí, alguna mena de revulsiu musical o un trencament de la dinàmica a l’escenari que mantingui en alerta a l’espectadora i l’enganxi a tot allò que està passant.

Una experiència diferent que posa sobre la taula una altra manera d’interpel·lar a l’audiència i que pot assentar precedents per a futurs projectes que serà interessant descobrir.

A banda dels seus drames lorquians o shakespearians, Projecte Ingenu ha optat sovint per investigar a fons en les seves posades en escena i per introduir temes tecnològics, sobretot aquells que tenen a veure amb el so i els espais sonors. Ho hem vist a La dona pantera, La ruta de la palta o El cop desert, i ara hi tornem amb aquest musical íntim que ja des d’un bon començament ens convida a escoltar tot l’espectacle amb auriculars. Uns auriculars que també utilitzen els intèrprets, intentant provocar una sensació immersiva que casa molt bé amb l’esperit oníric i quasi fantasmagòric de l’argument.

Quan entrem a la sala un actor ens rep al vestíbul, i allà ens adonem que som part d’una reunió de comiat: la de la Irene, que va morir fa un any en un accident. Coneixerem detalls de la seva relació, de com es va conèixer la parella i de quins projectes de futur tenien... fins que entrem al teatre i allà gaudim d’una altra representació de tot plegat. Allà és on entra en joc la música, les cançons i tot el que té relació amb un món aparentment irreal i carregat d’una certa litúrgia. No estem davant d’un musical a l’ús, però sí tenim tres bones cantants, una sèrie de temes amb un leit-motiv molt clar i també un ambient musical molt determinat i coherent amb el que se’ns explica. Tot i així, a mi m’ha costat connectar amb la proposta i entrar en el món suggerit. Suposo que qui ho aconsegueixi ho podrà gaudir molt més, encara que crec que la durada del muntatge és excessiva pel que se’ns vol explicar.

La gran sort del muntatge és poder veure juntes a tres actrius que sempre han coquetejat amb la música i el cant, però que pertanyen a generacions i estils molt diferents. Per començar tenim a Isabel Soriano, la mítica actriu de la primera versió de Mar i Cel i també de Flor de nit, per trobar-nos després a les joves Neus Pàmies (La infanticida) i Paula Jornet (La importància de ser Frank). Juntament amb Toni Guillemat conformen el repartiment d’aquesta obra especial, íntima i arriscada.