Atalaya: Rey Lear

Aquest cop tornem al Teatre Romea a veure a la companyia andalusa Atalaya. Aquests dies s’ha presentat diferents obres de la companyia i avui toca “Rey Lear“. Tot i ser una companyia que he descobert avui, porten 36 anys els diferents ciutats de tots els continents.

Si no vaig errat, és el primer muntatge que veig d’aquesta companyia andalusa Atalaya. Amb una llarga trajectòria ens presenta aquest Shakespeare que m’ha emocionat força. Un total de 5 actrius i 4 nois interpreten als personatges principals d’aquesta obra, a més d’un desdoblament per realitzar la part del cor.

Va ser un muntatge que vaig gaudir-ne, hi ha moments intensos que amb el cor d’actors, amb els sons i les llums i ombres queden magnificats en la seva globalitat. El treball dels actors convincents, amb alguns moments que et descol·locaven per la seva intensitat.

Per a molts, segurament és el primer Rey Lear interpretat per una actriu. Vaig tenir la sort de poder veure a Núria Espert fa uns anys i ja vaig sortir convençut que no hi ha cap problema amb aquest canvi de gènere entre els personatges i el treball actoral. Fins i tot per aplaudir-ho.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Teniu unes quantes setmanes per anar a veure’ls, però per si de cas tornem als confinaments comarcals no deixeu per demà les obres de teatre que podeu veure avui,

El Rei Lear és una de les principals tragèdies i de les més famoses de William Shakespeare. Com deia Lluís Pasqual abans de la representació que va dirigir al 2015, “el Rei Lear és la catedral del teatre. Si la Passió segons Sant Mateu representa tota la història de la música, en el Rei Lear s’hi reuneix tot el teatre de la humanitat”. El tema principal del Lear és la ingratitud filial  però també la vellesa, la bogeria i el poder.  De manera intercalada s’hi afegeix la història de Gloucester i els seus fill que incorpora a la trama els sentiments de gelosia, ambició i destrucció. En el Lear s’hi donen tots els tipus de drama acadèmics, d’acció, de personatge i d’ambient. Saber introduir-los i tractar-los tots adequadament és la feina del director i dramaturg, Ricardo Iniesta que ho aconsegueix  amb una senzillesa i efectivitat notables, però, si bé s’agraeix l’escurçament d’una peça molt llarga, s’ha eliminat part de la riquesa dels diàlegs i s’ha optat per un excessiu moviment i un ritme frenètic sent de vegades aclaparador i que pot arribar a resultar monòton en algun dels seus passatges.

La companyia andalusa Atalaya amb una llarga trajectòria en teatre d’investigació presenta aquest Shakespeare, amb una lectura contemporània i una interpretació actual però alhora fidel al text i als tres drames citats.

Tots els actors i actrius de la companyia fan una feina acurada i precisa tot i que voldria destacar a Marga Reyes que interpreta el difícil paper d’un Rei Lear ofuscat, obtús, cruel però dolgut fins a la bogeria.  Fins ben entrat el segle XVIII i per influència de les prohibicions de l’església catòlica, les dones no podien exhibir-se en un escenari. El rei Lear, un personatge potent, poderós i molt masculí és interpretat per una dona. Fa sis anys el rei va ser interpretat per Núria Espert. En ocasió d’aquell rei Lear, Lluís Pasqual va dir: “Després de la primera frase, la màgia del teatre fa que no veiem una dona sinó el Rei Lear”. És un paper difícil tant el text com el moviment i Marga Reyes s’hi troba còmode i va creixent a mida que transcorre l’obra.

També brilla a l’escenari el bufó  Lidia Mauduit, omnipresent a moltes escenes i contrapunt del pensament del rei.

L’escenografia agosarada i exuberant intenta donar sentit als diferents moments i escenaris de la peça. La composició musical de Luis Navarro és una música rítmica, repetitiva, de cadència monòtona com una percussió medieval anticipatòria de la tragèdia que sobrevindrà. Benvingut un Shakespeare després, o encara durant, la pandèmia.

 

El rei Lear està tant segur de l’amor i l’adoració de les seves tres filles envers ell que aposta tota aquesta creença en una idea: demana a cadascuna que confessin quant l’estimen, segons què diguin repartirà el seu poder i les seves terres de manera proporcional. Les dues més grans es desfan en elogis i amor de paraula vers al seu pare i la petita, que no vol mentir, li diu que l’estima com a filla que és. La darrera resposta no li satisfà i, enfadat, decideix desterrar-la i repartir el seu regne entre les dues adoradores.

Així comença una de les obres més conegudes de William Shakespeare i en aquesta ocasió la companyia Atalaya porta a l’escenari una producció ambiciosa i potent, marcada per l’escenografia i el muntatge escènic. Llums, sons i posada en escena son el reclam principal d’aquest text tan representat al llarg dels anys.

L’estructura de la producció també queda marcada pels moments musicals, amb cants tradicionals, en format de cor, dels intèrprets que es troben a l’escenari. Es tracta de moments de calma o exaltació, segons és necessari per a la narració.

Tot el muntatge té els elements necessaris per ser una gran producció atractiva per al públic, però té una mancança i és la falta de naturalitat en la interpretació dels versos del bard. Les actuacions, marcades des de la visió de l’obra que té la direcció, son moltes vegades sobreactuades i sobreexposades marcant amb certa exageració el drama descrit al text. Les paraules son suficientment punyents com per impostar-les afegint artifici en la seva posada en escena.

És una obra que augura un plaer escènic, però que es queda a mig camí per aquesta decisió interpretativa, deixant un gust agredolç al públic.

Rey Lear són moltes obres dins d'una sola. Per a molts, és una mena de Bíblia o fins i tot, com deia Pasqual, "la catedral del teatre". La companyia Atalaya, sota la direcció del sempre eficient Ricardo Iniesta, ha optat per reduir el text i deixar-lo en uns 100 minuts. Per una banda, s'agraeix la reducció en aquests temps de pandèmia sense descans, però per altra banda es perd part de la poesia del text, i la Bíblia de la que parlàvem queda excessivament trossejada. De fet, Lear perd protagonisme i la història de Gloucester i els seus fills la guanya fins a convertir-se quasi en l'eix de la trama. A més, la successió de morts de la part final es reprodueix a una velocitat que fins i tot por resultar còmica per a qui no la veu venir... Però, malgrat tot això, l'espectacle té moltes altres virtuts que ara passarem a analitzar...

El que més destaca d'aquesta producció de la companyia andalusa és la seva part estètica. Podríem dir, en aquest sentit, que estem davant d'un muntatge modèlic, en el que la senzillesa i una perfecta execució esdevenen protagonistes. Només amb unes quantes taules o tarimes i un acurat treball d'il·luminació es mostren, de forma bellíssima, tots els escenaris de la peça. També hi juga un paper important la música i el vestuari, aconseguint un embolcall que ajuda a les escenes importants i que reforça els efectes i les parts més dramàtiques.

Pel que fa a la part interpretativa, Iniesta recorre a unes interpretacions un pèl expressionistes, on té molta importància el cos, el moviment i la part externa. Se suposa que tot això té unes conseqüències en el que senten i viuen els personatges, però també cal dir que alguns actors ho aconsegueixen i d'altres es queden en l'intent. Tal com ja passava a Madre Coraje, vista fa pocs dies, destaquen per sobre de la resta Marga Reyes i Lidia Mauduit com a Lear i el Bufó, respectivament.