¡Azúcar!

En temps convulsos, la tendresa i la senzillesa de les coses petites esdevenen el bàlsam necessari per refugiar-nos i posar distància amb el soroll de les coses transcendentals. A la Sala Fènix potser també ho pensen i aquests dies recuperen tres espectacles del titellaire Jordi Bertran, quaranta anys de carrera que bé mereixen una repassada i una posada al dia.

¡Azúcar! dona vida a objectes quotidians que sovint fem servira la cuina: una sucrera, un llevataps, una ampolla, bombons... Dalí M. Blanch i Nelo Sebastián converteixen en realitat allò que molts hem sospitat alguna vegada, que els objectes tenen ànima, i xerren quan no els mirem. Res millor que una sucrera per reflexionar sobre les inseguretats i el narcicisme dels homes i les dones al segle XXI.

Quan ens endormisquem, un altre món es lleva. Un món secret, de les coses petites, que són les que importen.

 

 

Fa pràcticament un any ens vam quedar enamorats d'un espectacle emmarcat dins del "Cicle Ànima de Titelles per adults" d'aquesta mateixa Sala Fènix. ... POEMES VISUALS d'en Jordi Bertran, que ens va fascinar.

Ara, no hem dubtat a encabir a la nostra agenda els altres dos espectacles d'aquest autor en la retrospectiva de la seva obra que també organitza la Sala Fènix, amb motiu dels seus 40 anys dalt dels escenaris.

Dali M.Blanch i Nelo Sebastian són els manipuladors d'un munt d'objectes quotidians que prenen vida. Una proposta renovada, del espectacle que es va poder veure fa un temps sota el nom de "La sucrera diabètica". Es tracta de Teatre d'objectes on els dos titellaires donen veu als objectes creant diferents espais, temps i situacions.

Una història que parla de l'acceptació del mateix cos i de la violència de gènere, on Elena, la sucrera, té problemes d'autoestima, de salut i amb el seu matrimoni.

Una proposta diferent, que convida a deixar que la fantasia ens porti a humanitzar objectes que prenen vida pròpia. Teteres, pots, pastissos, dolços, caramels, parlen i actuen com persones a les mans dels dos titellaires. I la protagonista, una sucrera que ens porta a reflexionar sobre nosaltres mateixos i el nostre afany de trobar sempre a qui fer culpable d’allò que ens passa.

Una proposta que en general ens ha agradat, però que no ens ha entusiasmat pas, amb moments molt potents i divertits (com el de la batalla de gominoles) i altres moments que ens han resultat un pèl desencertats (com l'intent de tractar la violència de gènere).

Molt destacable el treball dels dos titellaires que aconsegueixen coordinar i donar vida a un munt d'elements simultàniament.

Per veure l'apunt original sencer, només cal que cliqueu en aquest ENLLAÇ