Ball d'hivern

El món d’Internet i les noves possibilitats de comunicació no solament han canviat radicalment les nostres vides sinó que, poc a poc, també la nostra manera de relacionar-nos amb la televisió, el cinema i el teatre. Ball d’hivern de Jordi Pérez i Soldevila no és el primer espectacle en integrar d’alguna manera la interacció virtual amb el públic, però, en canvi, sí resulta força original el fet que un dels personatges contesti i comenti amb els espectadors el que li està passant a escena. Aquesta manera d’estar dins i estar fora al mateix temps és, d’una banda, un reflex del lloc on se sent el públic a vegades i, d’altra, l’espai social que ocupem al món actual, on som subjecte i comentari al mateix temps de tot allò que ens envolta. Ball d’hivern és una excel·lent metàfora de la incomunicació humana en els temps de l’excés d’informació. La barreja entre la Primera Guerra Mundial, George Orwell, Franco, Sálvame, els pallassos de la tele, el 1714 i les protestes contra la crisi és un retrat sublim del caos mental de referents amb que hem de conviure a diari a les xarxes socials i al  nostre interior emocional. Amb imatges torbadores, moments inquietants però també íntims i bonics, li caldria potser un final més contundent per acabar de ser una proposta rodona. A més, l’experiència de seguir l’obra en directe a través de Twitter és molt interessant, però sembla que les persones que no ho fan es perden una part massa important de l’espectacle, quan hauria de ser només un al·licient afegit. Tot i això, el muntatge conté tot un grapat d’elements captivadors i un grup d’actors molt solvents que defensen amb molta dignitat la seva història.