Ballar (és l'únic que ens salvarà)

Sinopsi

No sé quan vam començar a ballar. Suposo que al principi de tot, quan encara els nostres primers ancestres no eren ni el que coneixem avui. Ballàvem abans o després de pintar les coves, ballàvem per celebrar les collites, ballàvem per acomiadar els qui estimàvem. Ballar. No existeix cap altra resposta. Aquesta obra no és cap obra. El començament és el seu final i el final, ja ho veureu, és el seu principi. Com un joc. Però si necessitéssim la convenció de la primera rèplica, diríem que l’acció comença quan Armstrong col·loca el primer peu a la lluna, el 20 de juliol de 1969. Enmig de la generació baby boom (els pares dels nostres intèrprets). I transcorre pel nostre país saltant les lleis del temps i de l’espai fins aquí i fins avui. Al mateix instant que tu, futur espectador, sostens entre els dits aquest programa de mà. Escolteu la història de Roma i del seu fill Ròmul. ¿Què configura la nostra identitat? ¿Què han gaudit o patit els que ens van precedir i què gaudiran o patiran els que vindran? Sospito que el mateix. Però no tinc les respostes. O us respondria ballant. Una vegada, no recordo on, potser a la universitat, vaig llegir: Hi ha una vella maledicció xinesa que diu: Tan de bo, visquis temps interessants.

Marc Artigau i Queralt