Bangkok

La paraula és el mar (o millor dit l'aeroport) per on navega aquesta obra. L'autor ha edificat una estructura dialogada amb múltiples capes que l'espectador va descobrint a mesura que la peça avança. Els dos actors esgrimeixen les rèpliques amb habilitat i les defenses i els atacs viatgen a gran velocitat i precisió. Els actors i la direcció d'aquests és un dels punts forts de l'obra. Les pauses ben col·locades, la relació proxèmica i l'ús dels pocs elements que hi ha a l'espai afegeixen un munt de matisos que enriqueixen un text que es nota ben treballat

El tema de l'obra és molt actual i les reflexions són interessants però sovint es perd en la semàntica i no acaba d'arribar a focalitzar allò important. La construcció del text deixa entreveure la marqueteria i pateix d'hipertròfia en alguns punts on ni trama ni discurs acaben d'avançar. Ara bé, el sentit de l'humor intel·ligent que planeja per damunt de tota la peça és excel·lent i s'imposa en moltes situacions i un final (més o menys inesperat) fan que te'n vagis a casa amb un bon gust de boca.

D’entre les nombroses històries que ens han anat arribant en els darrers anys (teatrals i cinematogràfiques) inspirades per la crisi econòmica, Bangkok és, probablement, la que millor encerta en l’elecció del seu escenari. Aquest text d’Antonio Morcillo López, que també dirigeix el muntatge, situa l’acció en un aeroport abandonat on ja no hi ha enlairament d’avions. La força d’aquesta metàfora resulta prou atractiva per sostenir l’interès en una conversa plena de metàfores que mantenen els dos personatges que es troben allà. L’espectacle té elements de comèdia, drama social i thriller però, en realitat, cap dels tres gèneres acaba de quallar del tot en aquesta proposta amb idees interessants i un desenvolupament narratiu desigual. Afortunadament, la posada en escena està ben resolta i els dos actors (Carlos Álvarez-Nóvoa i Dafnis Balduz) formen un duet interpretatiu formidable. No obstant això, les diferents lectures que insinuen els diversos girs de la trama cauen en alguns tòpics i acaben per confondre l’espectador més que no pas intrigar-lo o sorprendre’l amb solidesa. És en aquestes ocasions quan es troba a faltar la precisió en la dramatúrgia d’altres autors com Jordi Galceran o Jordi Casanovas, no sempre merescudament reconeguts per la crítica.

La història de la humanitat ha estat marcada per la corrupció i l'abús de poder, no calent dir que la nostra època no és una excepció. No obstant, en l'actualitat, els efectes de la comunicació global, ja sigui a través dels mitjans o de l'ús massiu de les xarxes socials, han fet que arribin a la població els diferents missatges del mal ús de la gestió pública, els quals abans podien passar més desapercebuts. Tot i això, la sobrecàrrega d'informació en la que ens veiem immersos fa que aquesta mateixa sigui un bon vehicle a on amagar allò que pugui interesar als poders fàctics i públics o, fins i tot, que s'arribi a manipular a la població.

En aquest sentit, l'obra ens situa dins d'un aeroport sense avions, que inevitablement recorda a algún exemple no molt llunyà, i ens narra una història a partir de dos personatges que tractaran temes en relació amb l'exposat, resultarant-nos també del tot familiars. Així doncs, l'espectacle conté un alt component crític, que és explorat a través de les dualitats presents, i, a més, tracta els temes proposats abastament, però malgrat això, l'obra no va molt més enllà del que estem acostumats a escoltar o llegir respecte a aquests, tot i que en un principi dóna la sensació que ho farà a causa de la història que presenta. En aquest sentit, la part de thriller que s'introdueix no acaba de ser del tot potent. Sens dubte, aquesta ajuda a fer més interessant i atractiva la història, alhora que li dóna sentit, però s'acaba per produir una barreja entre aquest gènere, el drama i la vessant crítica que fa que s'encallin mútuament i que no acabin d'assolir el seu objectiu. Tot i això, l'obra presenta elements prou interessants i potents, com serien la pròpia situació plantejada, els personatges i l'ubicació, com per captar l'atenció de l'espectador i seduir-lo. A més, l'obra compta amb dos grans actors que aporten la força necessària per tirar endavant la història, així com una escenografia i un espai sonor del tot adients per a la funció.

Un punt de partida original, una parella d'actors molt solvent, una bona colla de girs argumentals, una dosi de crítica política... i malgrat tot l'obra no acaba d'engrescar. No sé endevinar del tot els motius, però imagino que tenen alguna cosa a veure amb el to i l'enfocament de la trama. No és que vulgui una altra obra d'enginy com les de Galzeran o Casanovas, però sí m'esperava una peça on s'analitzés més a fons, i potser d'una forma més al·legòrica, el tema de la crisi i la manipulació dels poderosos. Tal com està ara, Bangkok resulta confosa, desconcertant i un xic frustrant... malgrat que les interpretacions i algun dels girs mantinguin l'interès general. Una llàstima, tenint en compte que el tema està damunt de la taula i que el conflicte grec apareix en més d'una ocasió, causant un joc de miralls que espanta. Recomanable per a aquells que es deixen sorprendre fàcilment i per a aquells que segueixen la realitat actual... a través del teatre.

 

Avui hem inaugurat el Festival Grec d'aquest any amb l’obra “BANGKOK” que s’està fent a la Villaroel. Una proposta que ha anat in creixendo en el transcurs de l’obra, fent un gir inesperat que em va agradar molt.

Com escenografia la sala d’espera d’un aeroport. De seguida ens adonem que alguna cosa no acaba de funcionar, és estrany, no funcionen les pantalles, no hi ha passatgers, no hi ha avions, ni empleats; bé si , hi ha dos guardes de seguretat.

Arriba un passatger, un home gran que ha comprat per internet, un bitllet d’avió per anar a Bangkok, quina és la seva sorpresa quan el guarda de seguretat li diu que aquell aeroport no ha estat mai actiu.

El text d’Antonio Morcillo és ple d’ironia. Un thriller que l’autor ha situat en un aeroport inactiu com podia ser el de Castelló, Huesca o Ciudad Real , tot i que podia haver estat qualsevol carretera abandonada, una línia d’AVE  inactiva o la dessaladora d’aigua inutilitzable. Ha  aprofitat l’espai per fer una crítica a la massificació d’infraestructures inservibles que va construir el nostre govern d’una manera incontrolada, nascudes a l'empara de la febre dels PAI i l'especulació urbanística. La realitat dels esdeveniments és un altre, amb un desenllaç inesperat. Rés és el que sembla.

Molt bones interpretacions dels actors Carlos Alvarez-Nóvoa i Dafnis Balduz, dos personatges que amaguen alguna cosa i que en realitat, no són el que diuen ser.

Només us diré una cosa, al final, un avió sortirà d’aquell aeroport amb destí Bangkok.

VALORACIÓ: *** 1/2

Bangkok promet una dura crítica al sistema però, al final, no passa d'emprenyada infantil. Amb una premissa més que interessant (la, tan espanyola, cultura del malbaratament en obres públiques) acabem assistint a un interminable i circular diàleg que recorre constantment a llocs comuns i idees maniquees sobre la situació i els problemes actuals.

Dos actors entregats i una escenografia que dificulta la visió del públic completen un espectacle del que, francament, n'esperava moltíssim més.

Més informació a Somnis de teatre