Barcelona 24h

No puc parar. No puc parar de taral·lejar les cançons d’aquest musical. I com a mi, segur que li passa a tot el públic que hi assisteix. Tot aquella persona que visqui o passegi per la ciutat de Barcelona s’hi veurà reflectida en algun moment o altre en els personatges que ens presenten tan magistralment dalt de l’escenari.

El musical de Pau Barbarà ens porta a acompanyar a quatre joves per la ciutat comtal a la recerca dels seus somnis, desitjos i vivències. Hi ha un noi romàntic obsessionat amb les comèdies romàntiques de Hugh Grant que creu que ell pot ser el protagonista de la seva pròpia pel·lícula, una fotògrafa dolguda per un engany sentimental que no acaba de trobar el valor per lluitar pel què vol, una noia pija que descobrirà que la vida no és tan fàcil com es pensava quan decideix independitzar-se, i un noi obsessionat en aconseguir l’èxit professional oblidant el personal. I com a escenari d’aquestes vides, que totes es creuaran en un moment o un altre, la ciutat, com a teló de fons i també com a inspiració.

13 cançons originals que s’endinsen en el cap de l’espectador/a connectant des de la primera, amb una direcció marcada pel coneixement i l’experiència de Marc Flynn i Dídac Flores que, amb poca parafernàlia, aconsegueixen l’objectiu de captivar al públic instantàniament. Hi ha moments per a l’exaltació de grup i d’altres per gaudir dels matisos de cada personatge en la solitud dels seus pensaments, transformats en notes i paraules musicades.

Coreografies senzilles i eficaces, escenografia de les mateixes característiques, i uns intèrprets que enamoren a cada interrupció a escena. Jaume Casals està trobant en el musical i les comèdies un gran registre on hi navega amb tanta comoditat com ho fa el seu personatge a l’oficina. Anna Piqué desprèn la il·lusió de la fotògrafa a la que dóna vida, ens transmet una sensació de total transparència i versemblança. Mireia Òrrit és la gran descoberta d’aquesta producció, amb la seva veu plena de matisos ens evoca a una tendresa familiar envers a la seva pija de Sarrià. Cada acció seva provoca el riure general del públic, un autèntic imant per a tots els presents. Àlex Sanz, o el seu personatge, pot ser el nostre Hugh Grant o el que vulgui, perquè la seva presència és simplement màgica. Veu càlida i carregada d’emoció que et fa passejar pel Paral·lel, desitjant veure tot el que ell veu.

Un musical sense pretensions grandiloqüents que li dóna un repàs a més d’un de gran format. Un equip talentós i jove que demostra en cada escena que es poden arribar a fer produccions genuïnes i inspiradores amb ganes i talent.

Un tipus d'espectacle molt present a l'escena barcelonina: musical anomenat de "petit format" (etiqueta discutible), habitualment de creació pròpia, amb pocs intèrprets, música en directe i mínima i multifuncional escenografia. Propostes que als amants de l'gènere ens han donat moltes alegries i descobertes i que compensen, potser, la manca de grans musicals a l'escena catalana, tan habituals a Madrid.

Una gran ciutat, vides atrafegades, corrent d'aquí cap allà, de vegades sense saber per què ni cap a on. Quatre personatges, típics que no estereotips: l'addicte a la feina, el simpàtic optimista, la pija que creu no ser-ho i l'aspirant a creadora amb història sentimental per superar.

El repartiment coral funciona molt bé, es compenetren, cadascun té els seus moments de protagonisme i brillen per igual.

Històries de l'epopeia d'independitzar, accedir a un habitatge, superar pors, conformar-se amb segons quines relacions, vides i entorns que no ens omplen encara que ens enganyem al respecte, il·lusions que es persegeuixen i abandonen... A veure qui és el guapo que d'alguna manera no té alguna cosa en comú amb ells. Empatitzes des de l'inici i segueixes les seves interaccions, algunes més previsibles que altres, tendres que no toves i, mèrit, profundes i que et permeten reflexionar sobre tu mateix si mires les teves últimes 24h. Tot amb un aire optimista, molt encertada direcció de Marc Flynn (El despertar de la primavera) i Dídac Flores (Desde mi ventana), -tan joves com experimentats en el musical-, molt, molt d'humor i música fresca, original i que entra sense estridències. I un missatge tremendament vàlid, obrim-nos als que ens envolten; potser ens facin aturar la voràgine en què ens hem ficat i, com deia Hesse, ens agafin de la mà i ens obliguin a ser feliços.

El millor: la manca de pretensiositat que no amaga la qualitat de la proposta.

El menys millor: els finals taaan feliços...

Qui no s'ha enamorat mai? Qui no ha pujat als búnkers mai? Qui no ha desitjat, amb totes les forces, menjar-se un Kínder Bueno pels carrers engalonats del barri de Gràcia? Qui no hagi tingut cap d'aquests símptomes no ha viscut Barcelona al cent per cent. Pau Barbarà s'estrena amb un projecte ambiciós i melancòlic a parts iguals. Fa despertar moments i sensacions que havien quedat oblidades sota els ritmes de la rutina barcelonina. Presenta quatre personatges que tenen els seus fils marcats, però que si passéssim les seves històries per una batedora, sortirien històries barrejades però igual de reals i creïbles, perquè en aquesta ciutat cadascú és un món.

La història transcorre a bon ritme, sense salts en el temps il·lògics ni presses temporals (tot i les presses vitals dels protagonistes). Aquests quatre, marcats per l'estrès, encarnen prototips ben reals i en els quals tothom hi pot trobar un símil. La naturalitat de la proposta i els diàlegs donen joc a buscar coneguts teus que podrien ser perfectament aquells que viuen les experiències sobre l'escenari. De mica en mica el públic va creant-se el seu personatge amb una part de l'exercici d'empatia de cada protagonista. El Teatre Gaudí, amb les seves quatre bandes, dona molta vida i fa encara més proper el musical que incorpora una escenografia austera però funcional.

El conjunt de la proposta, les actuacions reals i vives i les lletres de les cançons vaticinen que el romanticisme no sempre és la solució. En definitiva, considerant l'espectacle com una enciclopèdia de la vida de la ciutat, una possible barreja entre Barcelona 24 Hores i el gran tema dels Buhos "Barcelona s'il·lumina" pot ser una bona carta de presentació de la ciutat per algú que mai s'ha enamorat a Barcelona, mai ha pujat als búnkers i mai ha desitjat menjar-se un Kínder Bueno pels carrers engalonats del barri de Gràcia.

“Barcelona 24h” és una comèdia musical romàntica, fresca, divertida i dinàmica on els principals protagonistes són els nostres joves.

Escrita per Pau Barbarà Mir, presentador del programa “El Camerino” de iCat a Catalunya Radio, també autor de la música, coneixem les històries de quatre joves residents a Barcelona. Històries quotidianes que viuen els joves d’avui en dia, com la dificultat de trobar pis, les nits de festa, la decisió de deixar la carrera a mitges per perseguir els seus somnis, el ritme estressant que comporta viure en una gran ciutat, els problemes laborals, les relacions afectives i sexuals,...

Tot i que l’acció passa a Barcelona, seria aplicable a qualsevol altra ciutat del món.

El repartiment compta amb un grup d’actors joves com Laia Fontàn o Mireia Orrit (en el nostre cas), Jaume Casals , Anna Piqué i Àlex Sanz , tots ells de sobres coneguts per les seves interpretacions tant en televisió com en el teatre. He notat naturalitat i proximitat en les seves interpretacions, complicitat entre ells, i que cap intèrpret destaca per damunt de l'altra. La única pega que he vist, i crec que caldria revisar, és l'excessiu volum dels micros, i millorar la vocalització.

L’espai escènic es pràcticament buit, tret de un supermercat 24h (un “Paki”), un dels llocs més freqüentat per els nostres protagonistes; i uns mòduls de fusta movibles  que es van transformant a mida de les necessitats escèniques (un llit, una taula de revelació, la barra d’una sala de festa,...

La música de Pau Barbarà Mir té influències clares de grups catalans com els Manel, Els Amics de les Arts o Joan Dausà, amb uns arranjaments de Dídac Flores que transporten a un món musical més clàssic. Al llarg del musical es poden escoltar una tretzena de cançons en forma de duet, grupals o individuals. La música és en directe. Pot ser, com he dit anteriorment,  els hi falta polir alguns detalls de sonorització i vocalització, ja que en molts moments la reverberació fa que no s’entenguin algunes de les lletres de les cançons.

Hem de tenir en compte que era nit d’estrena i els nervis de vegades juguen males passades. Estic del tot segura que passades unes quantes funcions, el resultat serà molt millor. De totes maneres la sala estava plena de gom a gom de un públic jove que no paraven de riure, aplaudir i gaudir de tot el que passava a escena. Penso que, per la complicitat dels seus riures i el seu entusiasme, es sentien molt identificats amb les històries dels protagonistes.  A mi com a mare de un parell de joves d’edat similar a la dels protagonistes d’aquest musical, m’ha agradat molt descobrir que lluny del que puguem pensar d’ells, són lluitadors, tenen valors, inquietuds i ganes de tirar endavant.