Bartolomé encadenado

La incursió dramàtica de Sanchis Sinisterra en la tragèdia grega amb l'intent d'adaptar el canon clàssic als actuals problemes socials i polítics deixa un regust desigual. Potser és l'opció per la tragicomèdia que és més fàcil de digerir pel públic. Què sé jo! A mi se'm queda curta, però. I no per les notes d'humor, sinó per l'absència de profunditat dramàtica en els personatges. Sense això, l'obra corre el risc -i això és el que per moments vaig sentir- d'entrar en un terreny massa pamfletari i generalista. Fem sàtira; però quan la sàtira és a través de personatges sòlids i amb un conflicte personal fort, l'obra vola sola. Sense ales. Em va faltar això: profunditat en la història personal dels personatges. I risc. Molt més risc en la posada en escena per cantar-nos la papereta al públic! Per cantar-nos les veritats a la cara.

Perquè Sanchis Sinisterra va llançar punyals des del text i molt bén dirigits: a la casta política, als organismes financers, als mitjans de desinformació, a la joventut adormida en pantalletes de mòbil... Els punyals estaven ben afilats però l'aposta dramàtica de la direcció d'Antonio Simon es va quedar curta. Amb un missatge tan potent o te la jugues o te la jugues... I més quan la història del protagonista és la de Dimitris Christoulas, que va decidir suïcidar-se d'un tret al cap davant el Parlament grec. La seua mort, un crit de desesperació pel desvallestament econòmic de Grècia, és un símbol de la impotència de la ciutadania: autoterrorisme. Morir per no viure com un gos. Escopir a la cara del poder. A un poder invisible que ho domina tot. Com els déus de l'Olimp.

L'obra, basada en el mite de Prometeu que roba el foc als Déus, té un elenc un xic desigual. Els personatges tenen un arc dramàtic ajustat i es troba a faltar més risc. Més brutalitat. El missatge s'ho mereix. O potser és el gènere tragicòmic i la sàtira que ja tenen un llenguatge “estàndard”. Personalment hauria apostat més per allò grotesc i ben fet. L'escenari de la mort de Dimitris Christoulas i la imatge d'un Prometeu encadenat sent devorat per la carronya financera mereix un tractament estètic i dramàtic a l'alçada. Altrament el missatge polític es queda en la consigna. Però no en la fletxa que penetra el cor i ens llança a la reflexió final i vívida.

Faltava foc. Foc i no traca verbal. Perquè el foc prometeic encèn. El pensament és propi d'Hermes, que -per cert- és un dels personatges més ben retractats en l'obra. Però el foc és propi de Prometeu. I el seu acte és violent i tràgic. L'acte d'alliberar l'oprimit a costa de la pròpia vida. L'exemple. Tremolor i sang. Allò que el covard mai podrà fer. I això el teatre ho vol. Ho demana a crits. I aquest intent -encara fallit- obrirà algun camí a la propera.

 

Aquesta adaptació —molt lliure— del Prometeu d'Èsquil, a Sánchez Sinistierra no li ha sortit rodona. La idea és bona però el resultat desigual; pel meu gust el text navega, en canvi la posada en escena és molt espectacular: les projeccions, el cor amb els seus moviments, els balls, tota l'estètica en general... però amb això no n'hi ha prou. Tot i així aplaudeixo al director del Grec per la valentia d'encarregar muntatges que són una capsa tancada. Per innovar te l'has de jugar. Llegir més.