Be my baby

Be My Baby de la companyia Nico&Sunset és una divertida comèdia adolescent amb un punt de drama costumista. Encara que està clarament dirigida a un públic jove, tant pels seus personatges com per les temàtiques que tracta, aquesta obra de teatre és capaç d'emocionar a tothom.

L'amistat, l'amor, el pas del temps, l'entrada en l'època adulta, els somnis d'adolescència, etc. són els temes pels quals transita aquesta obra d'Oriol Vila. Una obra que ens farà riure i emocionar-nos, tant a adolescents com a adults nostàlgics.

La història és explicada a través de tres personatges amb una personalitat clarament definida i reconeixible, encara que poden resultar una mica estereotipats. La complicitat entre els tres actors, la naturalitat i tendresa que es desprèn dels diàlegs i l'ús de certs moments musicals doten a aquesta obra de la frescor necessària per convèncer al públic.

A més, el text està ple de referències al món en el qual creixen els adolescents actualment; un personatge de gènere fluid, un concert de Trap, referències a Instagram... És gratificant que l'oferta teatral de Barcelona sigui capaç de mobilitzar a la generació Milennial cap a les sales de teatre representant-los amb aquest tipus de contingut. Bravo.

El teatre de Nico&Sunset és la cerca incessant d'un to, d'un camí per a connectar amb l'adolescència. No és gens fàcil perquè, malauradament, els joves se senten aliens als codis del teatre, perquè la pròpia indústria teatral els ha menystingut fins a allunyar-los de les sales.

Be my baby suposa un pas més en la recuperació dels adolescents per al teatre, com a subjectes, com a objecte i com a públic. La qüestió és tan simple com tractar amb respecte i no amb paternalisme els temes que els preocupen, els seus gustos, la seva manera de parlar... Tan simple i tan complicat de dur a escena, precisament, sense mirar-los per sobre l'espatlla i sense convertir-ho en una paròdia.

Els tres personatges de Be my baby estan desorientats perquè cal estar-ho en un moment donat  i cadascun ho afronta a la seva manera,  amb la maduresa que toca a un adolescent que busca, que investiga i està a punt d'adonar-se que el poder voldrà anorrear-lo.

El teatre pot restituir el lloc dels joves en la societat. Nico&Sunset, si més no, ha fet un pas per restituir el seu lloc al teatre.

 

 

Després de refrescar una mica el panorama teatral amb Paradise la passada temporada, la companyia Nico&Sunset torna amb una nova proposta, una altra vegada, divertida, fresca i juvenil. Be my baby és una comèdia aparentment senzilla que juga amb la quotidianitat i amb personatges carismàtics i reconeixibles per explicar-nos una història sobre l’amistat, l’amor i el difícil pas de la infància a una primera maduresa. Escrita i dirigida per Oriol Vila, es tracta, clarament, d’un pas endavant en la trajectòria d’aquest equip que supera l’estructura episòdica de Paradise per oferir-nos un arc narratiu més elaborat, amb matisos dramàtics interessants i un personatge de gènere fluid molt valuós, especialment, tractant-se d’un espectacle dirigit a un públic jove. La química del trio protagonista (Bàrbara Mestanza, Mireia Oriol i Nil Cardoner) resulta essencial per fer funcionar la peça, juntament amb la naturalitat de les seves interpretacions i la seva vis còmica, en especial, del personatge del Pepe. El seu sentit de l’humor, potser, no és vàlid per qualsevol mena de públic, no obstant això, l’obra és molt audaç a l’hora de conduir l’espectador des d’una trama que sembla anecdòtica cap a un desenvolupament més profund i ple d’arestes. En definitiva, el muntatge sap captar l’esperit dels temps moderns on les sèries de plataformes com Netflix o HBO ens han ensenyat que els límits entre comèdia i drama, transcendència i lleugeresa ja no cal que siguin tan excloents com abans.

Un banc del carrer. Una noia, molt jove, prenyadíssima, mira l'infinit. Un noi amb pinta de rapero no es pot estar quiet. Això és el que veus quan entres a la sala i la gent es va col·locant al seu lloc. Mires el programa de mà i veus una imatge que et diu clarament que aquesta és una obra "juvenil" i estàs convençuda que et parlaran de tòpics "juvenils" amb un llenguatge estereotipat "juvenil", tot molt "juvenilment" empaquetat perquè agradi a un jovent immadur i superficial. Prejudicis. Prejudicis que es trenquen quan te n'adones que aquesta "canalla" (i dic "canalla" amb tot el pes del prejudici) t'està seduint des del primer moment, des de les primeres frases. T'atrapen, et fan riure, te'ls creus.

No és que la història vagi més enllà dels estereotips (tenim una mare abnegada i un pare incapaç d'assumir responsabilitats). No és que aquests joves siguin més madurs que la resta. Simplement, estem davant d'una història d'amor i amistat que podria ser la de qualsevol adolescent que es troba prenent les primeres decisions importants de la seva vida. Els personatges transmeten una sinceritat sense filtres, se'ns ofereixen nus amb tota la força de les seves pors, inseguretats, passions, tristeses i alegries. L'actor (Nil Cardoner) i les actrius (Bàrbara Mestanza i Mireia Oriol) es deixen la pell en cada frase, en cada mirada, i aconsegueixen transmetre, d'aquesta manera, la ingenuïtat, la malla llet, la muntanya rusa emocional tan pròpia de l'adolescència, sense oblidar la dolçor i la tendresa.

"Be my baby", escrita i dirigida per Oriol Vila, és una obra d'una sinceritat que et fa esponjar-te per dins, que et fa riure sense prejudicis, que et pot fer pujar l'emoció fins al nus del coll.

 

 

 

 

 

 

 

Be my baby és una cançó que impregna els racons més íntims de la nostra memòria. Va ser composada per Phil Spector, Jeff Barry i Ellie Greenwich, interpretada per The Ronettes i llançada al 1963. A Espanya, van ser “els Surfs” qui van fer l’adaptació al francès i al castellà poc després del seu llançament a EEUU. Era un grup musical de Madagascar molt popular al mon francòfon i de parla hispana dels anys seixanta. El públic habitual d’aquesta obra segurament no han sentit “Tú serás mi baby” a menys que descobreixin un single en la col·lecció de vinils dels seus pares o avis.
Nicco&Sunset productions ja havia debutat amb Paradise, muntatge d’Oriol Vila i Raquel Salvador amb la idea d’acostar els joves al teatre i ho van aconseguir amb gran èxit de públic i reposició inclosa. Potser un dels motius de tal èxit va ser la presència d’actors/actrius coneguts de la sèrie catalana Merlí. En tot cas, la idea de fer un teatre amb i per joves era molt necessari.
Com a Paradise, Be my Baby està dedicat al jovent fent servir un llenguatge actual i desenfadat incorporant paraules en anglès que, ens agradi o no, ja formen part del nostre vocabulari diari. Les representacions només es fan el divendres a la tarda a una hora adequada per adolescents. Ho vaig trobar una idea genial.
L’autor i director Oriol Vila ha sabut amb aquest títol i aquesta cançó incorporar a diferents públics. Ha sabut presentar amb gràcia i ironia temes tan antics com l’amistat, la nostàlgia, el retrobament, l’evolució de les vides del tres protagonistes d’una manera tan actual i moderna que ens hi identifiquem de seguida, uns personalment, altres en els fills, d’altres en els néts. Tots hi som d’alguna o altra manera. I això és fer teatre. Descriure la realitat actual amb el seu llenguatge desenfadat i a voltes descarat. Hi són també presents la dificultat de prendre decisions durant l’adolescència, les inseguretats, les pors, les defenses.
Crec que les Impuxibles amb el seu magnífic espectacle Limbo van donar el tret de sortida a la visibilització de la transsexualitat al teatre des del punt de vista íntim. En “Be my Baby” vam reconèixer el Bander o el Packer. També vam reconèixer la necessitat d’explorar altres opcions de viure la sexualitat. En aquesta obra però, el transgènere és viscut amb normalitat. La manera de transitar de Bàrbara Mestanza per diferents personatges és adorable. El seu moviment en escena i la seva versatilitat són meravellosos.
Les actrius Mireia Oriol (Blanca) i Nil Cardoner (Pepe) fan un magnífic treball, tan individualment com grupal.
Els canvis en el temps són ràpids i els recursos escenogràfics són utilitzats molt àgilment.
El públic, jove majoritàriament, va riure molt durant l’espectacle i ens vam aixecar tots al final aplaudint amb entusiasme.

Fa temps que comento (com si a algú li interessés) que els teatres tenen abandonat el públic adolescent. Esperem, no sé per quin estrany miracle, que els joves passin l’adolescència lluny del teatre i després, oh, sorpresa, tornin a les sales. És d’agrair, doncs, l’esforç de propostes del Jove Teatre Regina, Lliure o Tantarantana, el fenomen A.K.A. (Flyhard), activitats a la Sala Fènix i em deixo algun exemple, segur. BE MY BABY de Nico&Sunset va en aquest sentit. La van encertar de ple amb Paradise en quant a públic, gràcies a l’efecte atracció del repartiment de Merlí. Ara hi tornen amb aquesta proposta de títol de magnífica cançó de The Ronettes (gran exemple del “mur de so” de Phil Spector allà als 60).

Una jova embarassada, determinada a tenir el nen malgrat els entrebancs que té al davant: un “nòvio” immadur, els estudis pel mig i vocacions artístiques. Forta, decidida, determinada. Ell, estripat, massa caricaturesc i exagerat en la seva idiòcia. I un tercer personatge, Carlos/Carla, gens preocupat per definir la seva identitat sexual, acceptat amb naturalitat pels seus amics. Tema aquest del trans que rep un tractament massa superficial i frívol i que, com l’obra, no es resol del tot bé.

Amb vocabulari i referents actuals, es toquen temes potents de forma molt natural, amb molt, molt d’humor, gamberrisme i força punts d’amargor. Tirant de cares televisives (Nil Cardoner i Mireia Oriol), desperta l’ interès de molts joves que -més noies que nois-, gairebé omplien la sala, riuen força i surten corrent a fer-se fotos amb els protagonistes. Sí, fenomen fan, un pèl ridícul però no exclusiu d’aquest públic. ¿Quants adults no van al teatre, omplen sales i paguen preus elevats perquè surten actors “de la tele”, a vegades sense grans dots interpretatives (el teatre tot ho exposa)? Jo mateix vaig començar a anar al teatre fa més de 25 anys atret per un rostre televisiu. I aquí estic, enamorat de les arts escèniques, pagant tres entrades per setmana i frustrat per no arribar a veure tot el que voldria.

El millor: Bàrbara Mestanza (The Mamzelles), intèrpret i creadora a seguir, magnètica i versemblant.