Blanc salvatge

“Blanc Salvatge” és un estudi sobre el moviment del so i tot allò que ens evoca, física i emocionalment presentat en dues peces.

Es tracta d’un solo performatiu on l’Anna Fontanet utilitza el seu cos per fer visible molts dels sons quotidians que ens envolten per transformar-los en moviment.

Una primera peça on les freqüències, sorolls i sons com el tic tac d’un rellotge, el so d’una batedora, el miolar d’un gat , l’aigua de la pluja, el so de fer girar el marcatge d’un telèfon de rosca o el soroll estrident d’una màquina percussora, ho converteix en moviment. Sons que fins hi tot moltes vegades ens resulten molestos, l’Anna els transforma en moviments d’una gran bellesa hipnòtica.

En la segona peça l’Anna posa moviment als cants guturals del músic llebrenc Guillem Codern, un dels únics experts en cants tuvinians de Catalunya, acompanyat d’un instrument de corda fregada originari del poble tuvià anomenat Igil, també conegut com “violí amb cap de cavall”. És extraordinari veure com el so i el moviment es comuniquen mitjançant un llenguatge abstracta. Aquesta fusió entre el so i el moviment ens expressa allò que la paraula no pot definir.

Hi ha gent, com els de l’oïda absoluta que tenen la capacitat de veure notes musicals en els sons quotidians tals com el clàxon d’un cotxe o el codi de barres d’un producte, altres com en Frederic Amat enllacen la música amb la plàstica i crean pintures, l’Anna Fontanet te la capacitat de posar moviment al so.

Personalment he gaudit moltíssim amb aquesta proposta.

El budismo y, por ende, la contemplación son grandes amantes del silencio. Aunque el silencio, en términos amplios e integrativos, no puede ser leído como un no-ruido, como un fenómeno que atañe casi en exclusiva, dada la vorágine de nuestros días, a la disciplina de un monasterio o a la naturaleza más aislada. Silencio es la armonía con la que podemos confrontar el más espitoso de los estruendos. Y quien dice estruendo dice bullicio, dice un frenazo, dice el mamporrero de un teclado o la rechinar metálico de un electrodoméstico. De eso nos viene a hablar Blanc Salvatge. Aunque en esta obra, es el cuerpo quien toma la palabra y dice sí. Sí a lo mundano; sí a la cotidianidad. Es Anna Fontanet quien integra, con un movimiento sibilino, serpentino y cuidado, todos aquellos sonidos que acompañan nuestro día a día, pero que a menudo, a fuerza de oír dejamos de escuchar. Pero la bailarina sí los escucha. Y los danza y los incorpora creando una trinidad de cuerpo-sonido-cotidianidad. Sin fisuras ni contradicciones. Moverse de una sola pieza. Moverse en aceptación con la realidad. Y a eso parece invitarnos.