[blank] adults

Produïda pel Centre de les Arts Lliures, aquesta peça multi-escenes que es presenta simultàniament al Tantarantana està dirigida per Roberto Romei. Les dues representacions tenen en comú  la traductora (Helena Tornero), els professionals de l’escenografia (Roger Orra), del disseny de llum (Jordi Baldó), de la fotografia (Roser Blanch), del disseny gràfic i vídeo (Carme Gomila i Marc Homar) i del disseny de so (Gerard Marsal Norte).

Ja havíem vist la versió [Blank] joves i continuo afirmant que és una excel·lent idea la d'Alice Birch d’escriure escenes i donar llibertat a les direccions de muntar-les com vulguin. I també felicito a les dues sales per fer simultàniament escenes que tenen algun tipus de vincle. En algunes és la mateixa escena en forma de mirall, per això crec que és molt interessant veure les dues peces.

Alice Birch és valenta, atrevida, descarada. Malgrat la seva joventut demostra una gran maduresa mental i artística. Birch capgira l’ordre natural de les coses, estripa, ho esqueixa tot per deixar-te sense alè. La direcció en aquest cas de Roberto Romei ha sabut donar tota la força dramàtica que cada situació requereix. Els intèrprets, Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell i  Dani Arrebola  estan tots a l’altura del text la qual cosa no és gens fàcil.

Tots són històries de relacions familiars trencades o que no s’han arribat a teixir mai, de fills i filles perduts, no recuperats o que han acabat amb morts violentes. Són escenes molt descarnades en què es parla de la pèrdua, de la mort, del silenci, de la por. No hi ha lloc per la tendresa ni manifestacions sanes d’amor però si que hi ha molta culpa, ganes de redimir-la i una gran quantitat de tristesa i desesperança. Són temes universals però la dramaturga ha sabut demostrar el seu domini del temps, de la ironia i de la sorpresa. Són històries que no estan allunyades d’algunes realitats però una darrera l’altre i totes juntes són difícils de pair emocionalment però des del punt de vista teatral, són una meravella.

Alice Birch és una premiada dramaturga anglesa, especialment reconeguda com a guionista de la sèrie Succession (HBO). L’any 2019, va escriure [BLANK], una obra formada per cent escenes argumentalment independents. Totes elles tracten temes com l’abús, l’addicció, el maltractament… però també la cerca d’identitat, la tendresa, l’humor i l’amor. Escenes on s’hi pot apreciar la influència de Caryl Churchill, no només en l’exploració de la violència a la vida quotidiana com a comportament normalitzat d’una societat disfuncional, sinó també en l’experimentació i el joc amb el llenguatge i l’estructura dramàtica.

La idea darrera de [BLANK] és que cada director esculli les escenes que més li toquin, que més li agradin, ordenant-les i barrejant-les com més li plagui. Un repte que el Teatre Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures han assumit amb enginy i originalitat, repartint-ne una selecció d’aquestes escenes en dues obres que es representen paral·lelament a La Seca —on només apareixen els personatges adults de l’obra— i al Tantarantana —on hi apareixen els personatges adolescents (al text original tots els personatges són anònims i només es diferencia entre “adults” i “joves”). S’aposta, d’aquesta manera, per un doble experiment doblement interessant: el dramatúrgic i l’escènic.

Un dels problemes de la proposta és que pesa en el moment d’aixecar el vol. Es tracta de dues obres amb les quals costa establir una connexió intensa ja que ni personatges ni conflictes perduren en el temps. No existeix una continuïtat argumental, fet que fa difícil implicar-se o desenvolupar una empatia de llarga distància amb la història perquè no hi ha una història, sinó moltes, connectades per uns conflictes comuns i un llenguatge dramatúrgic singular i excitant.

És, curiosament, en el treball actoral, on la proposta aconsegueix més alçada. Adults i joves ofereixen una feina excel·lent, ben dirigits per Roberto Romei i Marc Chornet, que han sabut traslladar els conflictes i les particularitats de l’obra original a uns personatges que desprenen molta química, que gaudeixen del que fan i que acaben sent el més interessant d’una aposta diferent, original, singular, que s’agraeix i que val molt la pena.

Alice Brich presenta un conjunt de tragèdies sense resoldre de la vida quotidiana d'uns adults que anirem coneixent al llarg de l'obra.

Tenia molta curiositat per veure aquest format tan creatiu de connectar una obra de teatre entre dues sales, i crec que només per això ja val la pena descobrir aquesta proposta dirigida per Marc Chornet.

Un escenari on comparteixen protagonisme la pantalla i els actors de cada sala, joves al Tantarantana, i adults al Centre de les Arts Lliures. O això és el que esperes, i, tal vegada, sigui la causa de la falta de connexió entre elles, una connexió real, perquè ocorre de forma simultània, però buida de contingut narratiu. Tal vegada els espectadors pequem de voler entendre i connectar tot el que veiem, quan en el fons l'únic que hauríem de fer és observar.

Aquest voler trobar un fil narratiu i una connexió entre les vides dels diferents personatges que es presenten em va causar una falta de coherència que ansiava trobar al llarg de l'obra, fent-me fer un esforç de comprensió que em distanciava de la bona interpretació dels actors.

[BLANK] és una proposta innovadora i curiosa, però no vaig poder gaudir tan com imaginava.

Alice Birch és una jove autora britànica, coneguda per les seves obres teatrals però també per haver guionitzat pel·lícules com Lady Macbeth o sèries com Normal people o la segona part de Succeccion. Blank és un exercici interessant i també un repte, ja que la dramaturga presenta 100 escenes curtes i independents sobre famílies desestructurades. Una mena de gran catàleg del que cada director triarà aquelles que més li interessin...

El Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures han treballat conjuntament i han creat dos espectacles que recullen 37 de les escenes de Birch. Per un cantó les protagonitzades pels adults i per l’altre les viscudes pels joves. Els dos muntatges es representen simultàniament, amb videotrucades que fins i tot uneixen les dues propostes. Una curiosa fórmula que té com a principal mèrit l’haver aconseguit la col·laboració dels dos teatres i el treball conjunt entre directors i equip tècnic i artístic.

A les escenes triades hi trobem tot tipus de situacions complicades entre pares i fills. Des de paternitats irresponsables, a suïcidis, abandonaments o desaparicions. Històries que aparentment no haurien de tenir cap connexió, però que Romei i Chornet –els directors dels dos espectacles- lliguen a moments amb alguns personatges que es repeteixen. Una fórmula que podria ser interessant però que acaba embolicant a l’espectador, més preocupat en buscar un lligam o un sentit entre tots els fragments que en deixar-se portar per l’allau d’infortunis que té al davant... Bones interpretacions d’Elena Fortuny, Laura López, Francesca Vadell i Dani Arrebola, però potser a moments un pèl massa afectades.