[blank] joves

Alice Birch és una premiada dramaturga anglesa, especialment reconeguda com a guionista de la sèrie Succession (HBO). L’any 2019, va escriure [BLANK], una obra formada per cent escenes argumentalment independents. Totes elles tracten temes com l’abús, l’addicció, el maltractament… però també la cerca d’identitat, la tendresa, l’humor i l’amor. Escenes on s’hi pot apreciar la influència de Caryl Churchill, no només en l’exploració de la violència a la vida quotidiana com a comportament normalitzat d’una societat disfuncional, sinó també en l’experimentació i el joc amb el llenguatge i l’estructura dramàtica.

La idea darrera de [BLANK] és que cada director esculli les escenes que més li toquin, que més li agradin, ordenant-les i barrejant-les com més li plagui. Un repte que el Teatre Tantarantana i el Centre de les Arts Lliures han assumit amb enginy i originalitat, repartint-ne una selecció d’aquestes escenes en dues obres que es representen paral·lelament a La Seca —on només apareixen els personatges adults de l’obra— i al Tantarantana —on hi apareixen els personatges adolescents (al text original tots els personatges són anònims i només es diferencia entre “adults” i “joves”). S’aposta, d’aquesta manera, per un doble experiment doblement interessant: el dramatúrgic i l’escènic.

Un dels problemes de la proposta és que pesa en el moment d’aixecar el vol. Es tracta de dues obres amb les quals costa establir una connexió intensa ja que ni personatges ni conflictes perduren en el temps. No existeix una continuïtat argumental, fet que fa difícil implicar-se o desenvolupar una empatia de llarga distància amb la història perquè no hi ha una història, sinó moltes, connectades per uns conflictes comuns i un llenguatge dramatúrgic singular i excitant.

És, curiosament, en el treball actoral, on la proposta aconsegueix més alçada. Adults i joves ofereixen una feina excel·lent, ben dirigits per Roberto Romei i Marc Chornet, que han sabut traslladar els conflictes i les particularitats de l’obra original a uns personatges que desprenen molta química, que gaudeixen del que fan i que acaben sent el més interessant d’una aposta diferent, original, singular, que s’agraeix i que val molt la pena.

Alice Brich presenta un conjunt de tragèdies sense resoldre de la vida quotidiana d'uns adults que anirem coneixent al llarg de l'obra.

Tenia molta curiositat per veure aquest format tan creatiu de connectar una obra de teatre entre dues sales, i crec que només per això ja val la pena descobrir aquesta proposta dirigida per Marc Chornet.

Un escenari on comparteixen protagonisme la pantalla i els actors de cada sala, joves al Tantarantana, i adults al Centre de les Arts Lliures. O això és el que esperes, i, tal vegada, sigui la causa de la falta de connexió entre elles, una connexió real, perquè ocorre de forma simultània, però buida de contingut narratiu. Tal vegada els espectadors pequem de voler entendre i connectar tot el que veiem, quan en el fons l'únic que hauríem de fer és observar.

Aquest voler trobar un fil narratiu i una connexió entre les vides dels diferents personatges que es presenten em va causar una falta de coherència que ansiava trobar al llarg de l'obra, fent-me fer un esforç de comprensió que em distanciava de la bona interpretació dels actors.

[BLANK] és una proposta innovadora i curiosa, però no vaig poder gaudir tan com imaginava.

Tornem amb l’espectacle que es presenta conjuntament al Tantarantana i al Centre de les Arts Lliures, però aquest cop des del punt de vista dels joves. Es tracta d’unes quantes escenes de l’obra Blank, d’Alice Birch, un compendi de 100 petits relats sobre famílies desestructurades i amb problemes. Un retrat realment pessimista de la nostra societat, amb personatges que fluctuen entre la desesperança i la violència. Si a la part dels adults ens trobàvem amb temes com el suïcidi, la soledat o la pèrdua, aquí hi trobem sobretot els efectes del bullying, l’autodestrucció o la incomprensió. Escenes on hi apareix, de tant en tant, la ironia o un estrany sentit de l’humor, però que en realitat combinen força bé amb els drames protagonitzats pels adults.

Si a l’obra del Centre de les Arts Lliures ens trobàvem una sala d’estar, amb el seu sofà i un quadre en moviment que ens traslladava a una mena de paisatge, aquí hi trobem tot el contrari. La sala s’ha convertit en una mena descampat als afores, del sofà només en queden les restes i el quadre ens mostra ara uns dibuixos infantils que van transformant-se en formes cada cop més abstractes i sinistres. Per un cantó, el confort o l’estabilitat, i per l’altra la inseguretat davant del que ha de venir.

La direcció de Marc Chornet es basa sobretot en un treball interpretatiu que surt de les entranyes, més que de la raó o l’anàlisi. Un treball que busseja en la violència –física i verbal- i que intenta extreure veritat i ràbia del jove repartiment que protagonitza la peça. A vegades se’n surt, a vegades s’endevinen les intencions, i en d’altres moments assistim perplexos a unes coreografies que poc aporten o que bé no s’acaben de comprendre.

Alice Birch és una dramaturga britànica que amb només 36 anys té una carrera consolidada com autora de teatre, cinema i televisió. Fa exactament un any a la Sala Beckett es va presentar una obra seva en forma de lectura dramatitzada: “Anatomia d’un suïcidi”. En cada una de les escenes Birch suggeria que la felicitat és fràgil.

Aquesta producció de [Blank] és un projecte escènic que es presenta a dues bandes i s’ha construït entre El Teatre Tantarantana i La Seca, actualment Centre de les Arts Lliures, de La Fundació Joan Brossa. Ho trobo una idea genial ja que l’autora va escriure 100 escenes que trigarien 7 hores en ser interpretades. La mateixa autora dona llibertat als i les directores perquè les representin com  vulguin. Compartir-ho en dos teatres de manera complementaria és una manera de sumar esforços i públic. Els audiovisuals són l’element comú que relacionen els dos espais tot i que les dues obres es poden veure per separat.

Les escenes que es presenten al Tantarantana mostren una colla de joves desarrelats els quals, sense viure en la marginalitat ni la pobresa estan  en un lloc que ni ells mateixos saben, lluitant per  sobreviure i amb unes relacions entre ells i amb la seva família força patològiques.  Tot i que sembla que ja no lluiten perquè estan envaïts per la desesperança, busquen encaixar en un sistema que no és capaç d’acollir-los.

Per donar vida a aquesta colla de joves, Marc Chornet utilitza un llenguatge descarat, provocador, de vegades violent segons l’escena. Ells i elles són Lea Torrents,  Imèn Akandouch Aouattah, Sònia Ninyerola Soms i  Jan Mediavila Marimón.

El pas d’una escena a l’altre es fa d’una manera intel·ligent i eficaç amb canvis en el focus de llum (Jordi Baldó n’és el dissenyador) o el moviment lent dels sortints. En algunes escenes hi manca credibilitat potser per l’exageració en el to de veu o en els moviments que intenten aportar dramatisme a l’escena sense aconseguir-ho.

Esperem amb ganes veure el [Blank] al Centre de les Arts Lliures on hi apareixeran els adults d’aquest món adolescent tan complicat. En la intersecció potser hi trobarem el desllorigador.