Blau

La Sala Beckett decideix apostar per un text valent i creatiu de Ferran Joanmiquel que posa en escena el director i també dramaturg Jordi Prat i Coll amb grans dosis d’imaginació i un desplegament visual, a moments, màgic.

Es tracta d’una obra d’allò més interessant perquè el seu contingut és una història que s’atreveix a explorar racons de la imaginació poc transitats i perquè formalment l’autor no ha tingut cap por d’estirar el llenguatge en totes les direccions de l’espai i del temps per capturar allò intangible que només forma part de l’experiència humana i que, precisament per això, ha de ser matèria de tractament teatral.

Un diàleg a tres bandes que ens endinsa en el món intern de tres personatges que viuen una situació límit i que ens durà de viatge allà on ningú hi ha anat mai abans. Un viatge oníric, sí, però també ple d’elements reals, que connecten somni i vigília, present i més enllà, recollits del pou del subconscient particular de l’autor que, tal vegada, és el mateix que el meu o el de qualsevol espectador que se senti atret a veure Blau.

Espectacle molt recomanable per atrevit, singular, diferent i compromès amb potenciar la nova  —i original— creació contemporània, en uns temps en que molts programadors miren cap a una altra banda quan senten la paraula risc.

“Blau” o viatge al món de l’inconscient és una obra dins de la nova dramatúrgia catalana, escrita per Ferran Joanmiquel i dirigida per Jordi Prat i Coll i Manel Barceló. Ha estat premiada amb el 7è premi de teatre Joaquim Maria Bartina de Reus al 2009 i al desembre de 2011 es va fer una lectura dramatitzada a París.

El text està ple de simbolismes, el podem situar dins del món oníric, ja que no és gaire realista ni convencional. Els textos d'en Joanmiquel solen seguir una mateixa temàtica,  la solitud i la dificultat de comunicar-se.

Només entrar, a cada un del públic,  s’ens dona un osset de peluix, que ens acompanyarà durant tot l’espectacle, pel que he pogut esbrinar, era perquè poguéssim gaudir de l’obra amb els ulls d’un nen. L’osset simbolitzava el món de la infància.

“Blau” és un diàleg a tres bandes; una confrontació que davant d’una situació extrema, s’entrellacen els desitjos, pors, traumes i fòbies, que tenen els tres personatges, portant-los   a un punt sense retorn, i que sobrepassarà els límits de la realitat.

Tots tres protagonistes, amb grans responsabilitats laborals, amaguen les seves mancances; el mecànic del vaixell  no sap nedar, el pilot d’helicòpter de rescat que s’automedica per qué s’adorm i la noia de salvament està plena d’inseguretats. Manel Barceló (nàufrag), Francesc Ferrer, Berta Giraut i Pau Gómez són el quartet protagonista d’aquest muntatge i haig de dir que han estat  unes interpretacions genials.

L’escenografia  m’agradat molt; hi  trobem l’helicòpter, la torre de comandaments i el vaixell salvavides amb una il.luminació necesaria dins de la foscor abismal.

En Joanmiquel ha remarcat la profunditat de l’obra afegint que “arriba on arriba perquè té moltes coses de l’inconscient” que costen d’explicar i que l’espectador ha de tenir una actitud diferent, que “ha de voler jugar a unes normes diferents, que no pertanyen al realisme”.

Cert que no ha estat una obra gaire realista, la veritat és que fins hi tot m’he perdut una mica,  no m’ha acabat d’arribar el seu missatge.

Malgrat que tot  el muntatge i que les interpretacions han estat genials, no vaig sortir gaire convençuda del que havia vist.

Cal valorar com a positiu el risc que alguns autors decideixen córrer explorant temàtiques originals i experimentant amb noves estructures narratives. Cal assumir, però, que d’aquest risc es pot també sortir malparat. Blau és la peculiar història d’un rescat nocturn en helicòpter d’un naufragi a l’alta mar. Tres personatges (el mariner, el pilot i una operadora que els coordina) són els protagonistes d’aquesta aventura ultramarina escrita per Ferran Joanmiquel que acaba per convertir-se en un particular viatge psicodèlic. Així, l’espectacle parteix d’una situació teatralment atípica però més o menys realista, fins a acabar en un abstracte reguitzell d’idees amb elements de màgia i ciència ficció, atrevits però inconnexes. Visualment, el muntatge està molt cuidat i resulta, fins i tot, hipnòtic. Però la seva barreja entre textos poètics, diàlegs quotidians, traumes familiars, abstraccions, jocs de llum, simbolisme i teatre físic molt rudimentari provoquen (no queda clar si voluntàriament o no) una estranya comicitat que descol·loca més que no fascina. La sensació que dóna és que Jordi Prat i Coll, el director, es pren massa seriosament un text que, per la seva idiosincràsia, necessitaria ser compensat amb humor o definir-se més clarament si vol ser transcendent o irònic. Malgrat tot, els seus actors defensen l’obra amb professionalitat, aportant matisos, en alguns moments, interessants. En conjunt, però, la proposta no té prou consistència per sostenir les seves pretensions que es dilueixen, finalment, en un desenllaç indeterminat.