Blink

La paradoxa al voltant de les dificultats que per a la comunicació estan suposant apps i dispositius que d'entrada haurien de facilitar-la és un motiu que sovinteja els textos teatrals els últims anys. Blink parla de la incomunicació en temps en què la tecnologia semblar posar-ho tot tan fàcil. En Jonah (Jaume Forés) i la Sophie (Mar Solà) són veïns i viuen una relació de parella molt sui generis a través d'apps, d'intercomunicadors... però són incapaços d'establir un cara a cara.

La relació desemboca en actes de voayerisme que acaben essent l'únic recurs per acostar-se físicament a l'altre. La particularitat i la gran virtut del text de Porter és que aquest fet, que podria ser tan repreobable, és rebut per l'espectador com quelcom maco, tendre.

La posada en escena de Joan Xancóincideix en aquesta distància imprescindible per als dos protagonistes a l'hore d'establir contacte. Tots dos ens expliquen la història a nosaltres, mirant-nos a nosaltres i obviant, gairebé sempre, la presència de l'altre. Blink és un muntatge net i contundent. Una història d'amor amb tots els ingredients clàssics de les històries d'amor i amb tots els elements foscos d'una societat entossudida a crear éssers alienats que es protegeixen de la pell de l'altre sempre que poden.

BLINK (parpelleig), és un text de l'escriptor i dramaturg britànic Phil Porter (1977) que parla d'una relació de parella a través d'una pantalla d'un monitor de bebè. Aquesta obra va estrenar-se el 2012 al Soho Theatre de Londres. Ara tenim l'oportunitat de veure-la a l'Àtic22 del Tantarantana fins al 24 de juny.

Una peça traduïda per Pau Jimfer, dirigida per Joan Xancó, i interpretada per Jaume Forés i Mar Solà, integrants de la companyia La Carbonara Teatre. Segons llegim a la seva web, es tracta d’una companyia emergent focalitzada en les noves dramatúrgies.

BLINK és una història d'amor de dues persones que són incapaços de comunicar-se cara a cara, una relació que s'estableix a partir del voyeurisme. Una història que explica com a vegades pot ser més senzill tenir una relació a través d’una pantalla que a la vida real.

Ella és Sophie, una noia que te cura del seu pare, malalt terminal, que viu al pis de sota. Compra un monitor de bebè per poder controlar el seu estat. Perd al seu pare i la feina quasi al mateix temps. A ella li diuen que l'acomiaden perquè és invisible als ulls dels altres. Es tanca a casa. Lloga el pis de sota.

Ell és Jonah, un noi provinent del món rural que en morir la seva mare decideix establir-se a Londres. No connecta amb ningú, tan sols es relaciona amb una guineu sarnosa que cada nit va al seu pati a menjar. Ha llogat el pis de sota.

Ell rep un sobre tancat, amb un monitor de bebè, i es dedica a observar una noia.

Ella ha enviat el monitor de bebè, i, li agrada saber-se observada.

Tot es complica quan ell s'assabenta que està observant la seva veïna i continua seguint els seus moviments al carrer. Ella n'és conscient.

Unes bones interpretacions on els dos actors treballen de costat, però pràcticament ni es miren, ni parlen. Amb una escenografia pràcticament inexistent, ell i ella ens expliquen la seva particular història d'amor directament a nosaltres. Dues persones solitàries i introvertides que fan del voyeurisme la seva forma d'estimar. Dues persones que fan les mateixes coses, al mateix temps, però mantenint la distancia.

Una interessant proposta, malgrat que potser hem notat llunyà el seu text, i no pas per la situació física dels dos protagonistes a la ciutat de Londres, ni pel tema de la incomunicació física, si no segurament perquè està tractat en forma de "relat", on cada un d'ells ens expliquen, en forma de pensaments, la seva visió dels fets i sense gairebé existir diàleg entre ells.

Així i tot, creiem que es tracta d'un tema interessant que en molts moments atrapa, malgrat el seu regust amarg.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ