A Bodas de sangre Lorca retrata una dona valenta que s’enfronta a la seva societat perseguint el seu desig, una reivindicació que encara avui segueix sent necessària.
Sinopsi
El mateix dia del seu casament, durant el banquet, la Novia decideix escapar a cavall amb el seu veritable amor: Leonardo. L’autor es basa en un fet real (el crim comès en el cortijo de Níjar) per explicar una història tràgica sobre l’amor i el desig enfrontats al deure, l’honor i els interessos familiars.
Bodas de sangre
És l’obra més famosa de Federico García Lorca. És la primera part de la coneguda “Trilogia Lorquiana” o “tragèdies rurals” (Bodas de sangre, Yerma i La casa de Bernarda Alba). En aquesta trilogia, Lorca parteix d’un aparent costumisme per dibuixar una crítica moral de l’Espanya del seu temps.
El talent desmesurat de l’autor fa que les seves peces hagin esdevingut clàssics universals, precisament, perquè han transcendit la seva pròpia època i les seves pròpies circumstàncies. Una de les característiques comunes d’aquestes peces és que les heroïnes tràgiques són sempre dones, cosa que demostra que la mirada poètica de Lorca és d’una modernitat extrema.
L’obra en paraules del director
Les obres de Lorca, les poques que va poder escriure abans que els feixistes el matessin, conformen un patrimoni cultural d’un valor incalculable. D’entre totes, La Casa de Bernarda Alba, Yerma, Bodas de sangre, Así que pasen cinco años i El público sublimen la poètica dramàtica d’un autor de tanta importància com Shakespeare o Txékhov. S’haurien de representar constantment, sense pudor, de la mateixa manera que a Anglaterra la reivindicació de Shakespeare és constant i intensa. En el fons, es tracta d’una pugna política viva: deixar el seu cos perdut en qualsevol franja i representar-lo amb mirada “folklòrica” o fer-lo reviure una vegada i una altra a través de les seves paraules assumint la mirada profundament crítica i incòmoda cap a diferents nivells de la nostra societat.
Des de Projecte Ingenu, estimem Lorca, sentim que representant-lo connectem amb alguna cosa profunda que ve de lluny, atàvica, ancestral. Precisament per això, plantegem una nova versió de Bodas de sangre on donar espai a la paraula i al cos que la sosté. Poc més. Pretenem esdevenir altaveus d’un patrimoni, d’unes paraules que no són nostres, però que també són nostres: invocar-les, deixar-les ressonar a l’escenari, a la platea, perquè facin la seva feina, ens transformin. Buscar-ne la màxima senzillesa per acostar-nos a la màxima veritat.
I des d’aquests plantejaments estètics, posarem el focus en les dones del drama. A Bodas de sangre, les “dones joves” són les grans víctimes: tant La Novia com La Mujer de Leonardo són víctimes de la violència dels homes, però també de la violència del “sistema” (patriarcal) i, inevitablement, són també víctimes de les seves mares, les dones “velles” que un cop foren víctimes, però els anys i l’agror les han convertides en botxins. Ens interessa el seu drama, la seva tragèdia, de fet, perquè a través de la seva mirada podem deduir, encara, totes les violències que vivim, patim i provoquem en el nostre present. Elles ens fan de mirall.
