Breu visita a la gola del llop

Anar al teatre és com anar a viure una experiència única que dura només l’estona que l’espectacle està viu, ja pot ser una hora o més. És un moment irrepetible, perquè encara que l’endemà es torni a fer l’obra, aquesta no serà igual: ni hi haurà el mateix ambient ni tampoc el mateix públic, a més de totes les qüestions petites que poden produir-se de manera diferent per molt que s’hagi assajat. Aquesta és l’autèntica grandesa del teatre en viu, que és irrepetible.

El Col·lectiu Desasosiego torna als escenaris amb Breu visita a la gola del llop, un local de bingo on cada nit s’acull a les persones que volen temptar a la sort i que troben en aquest espai i el seu personal un lloc on sentir-se part d’un tot. L’espectadora arriba com una jugadora en un nou dia... i explicar més seria imperdonable, perquè la incertesa de què passarà és l’ham més potent que té aquesta companyia.

Com ja va ocórrer a Un segundo bajo la arena, en aquesta producció la sorpresa de cap a on anirà la narració o la interacció amb el públic és el seu gran atractiu i la raó principal per la qual funcionen tan bé els espectacles de la companyia. És igual per on es pensi l’espectadora que anirà el relat, perquè de ben segur no l’encertarà. Aquesta originalitat, la rapidesa del text i la posada en escena mantenen al públic atent i hipnotitzat, l’agafen i no el deixen marxar fins al final. Cal que el públic es deixi portar i formi part de l’espectacle perquè sinó, l’experiència no és total.

La relació de complicitat entre l’espectadora i els i les intèrprets és imprescindible i és la clau perquè tota la narració funcioni i es creï un ambient màgic. Alex Solsona, Carla Coll, Àrid Soldevila i Gaspar Corts fan un treball increïble desapareixent rere les personalitats dels seus personatges, d’aquests treballadors/es del bingo que, servicials i amb un somriure sempre a la cara, s’han convertit en un element més el local perdent la noció del temps i la realitat.

Una posada en escena aparentment senzilla que acompanya amb pocs elements i un muntatge de llums i so molt acurat, ajuden a transportar al públic a una història que té un rere fons més profund del què podria semblar: la solitud i l’envelliment com dos elements que s’uneixen i és difícil visualitzar-los i combatre’ls. Uns personatges atrapats en el temps i la desídia, en el dia a dia que, tot i intentar-ho, no aconsegueixen seguir endavant.

És cert que és la mateixa estructura i fórmula que s’utilitzava en l’anterior espectacle i potser això pot fer que l’element sorpresa no ho sigui tant, però igualment l’obra aconsegueix immergir al públic com a entitat col·lectiva que, més predisposada o no, acaba creant un escenari bastant proper a la realitat d’un saló de bingo ple de desconeguts/des.

És un obra divertida, compartida i molt participativa que deixa un regust de felicitat i d’haver viscut un moment únic.

Vam conèixer al Col·lectiu Desasosiego a Un segundo bajo la arena, i ja allà se’ns parlava d’uns personatges atrapats, solitaris, que optaven pel contacte amb el públic com a solució als seus problemes existencials. A Breu visita a la gola del llop no ha canviat massa la cosa... Els personatges segueixen atrapats, a la seva manera, en un espai que actua pràcticament com a símbol: un antiquat saló de bingo. I és que res pot resultar més trist i desesperançador, sobretot si veiem el local en qüestió com un lloc on la felicitat depèn de l’atzar, on les esperances són petites i conformistes, on el temps sembla haver-se aturat indefinidament...

Com a espectador, cal afrontar les obres de la companyia com si entressis a viure en aquell espai que ens proposen. Si et resisteixes, l’experiència  no serà completa. Cal deixar-se emportar, gaudir amb els petits detalls i participar en el joc. A poc a poc, anirà apareixent el conflicte de l’obra, aquí disfressat de misteri i de fet sobrenatural. De fet, l’estructura de la peça ja ens la coneixem i la veritat és que no va massa més enllà del que ja havíem vist en el banquet post-lorquià. Potser la manca de sorpresa i la repetició de determinats tics –la música en directe, la discussió que ho fa esclatar tot, els objectes com a element referencial- poden fer que aparegui davant nostre un molest déjà vu que deixa  amb ganes de més.

Sigui com sigui, el Col·lectiu Desasosiego té la capacitat d’arrencar-nos sempre un somriure i deixar-nos un bon record. I és que els seus personatges són profundament humans, encara que estiguin dibuixats amb un traç gruixut i, a vegades, incomplet.

Com ja passava a Un segundo bajo la arena, Col·lectiu Desasosiego es mou, i ens fa moure, entre els intersticis d’allò misteriós i, és clar, desassossegant que s’intueix en la frontera difusa entre la vida i el teatre. Sense que ens n’adonem ja formem part de la representació, en aquest cas com a clients d’un bingo: “La gola del llop”. La terbolesa, però, no es perdrà al llarg de l’hora i quart, i sempre gravitarà la sensació d’ambigüitat que és una de les marques d’estil de la companyia.

L’elecció del bingo com a lloc de la ficció, com a submón potser, no és innocent: la promesa d’il·lusió, de l’assoliment de l’èxit que el sistema ens proposa com a fita ineludible si volem que la nostra vida tingui sentit. Un espai prou sòrdid per posar en evidència les nostres foscors i les dels qui han dissenyat la societat hiperconsumista del segle XXI. No tot és ombrívol a Breu visita a la gola del llop, el text d’Àlex Solsona i Carla Coll es mou entre la comèdia i l’inquietant, de fet, els moments còmics són contrarrestats immediatament per un cop d’incertesa que ens deixa amb un pam de nas. Una informació nova que irromp de manera inesperada fa present, de sobte, quelcom sinistre que atapeeix l’ambient i serveix com a disparador de les vergonyes que havien romàs ocultes.

En la posada en escena de Camille Latron hi té molt pes la voluntat de convertir l'espectador en còmplice dels intèrprets, només així estarem preparats per a que se’ns faci visible l’invisible, allò que som de veritat. Els quatre protagonistes (Alex Solsona, Carla Coll, Àrid Soldevila i Gaspar Corts) conviden  a mirar, i a mirar-los, més enllà, ben endins, potser per a trobar-hi alguna cosa sobre nosaltres mateixos, potser per a desembrollar els nusos que les contradiccions assumides amb què vivim apreten tant i ens dificulten veure-hi amb claredat.