Bruels

Bruels és un bramul de bèstia acorralada,  un cant desesperat a la mort evitable.  Bruels és un drama rural que té aires de Víctor Català en el que en un món idíl·lic rodejat de natura desbordant poden passar els fets més greus que tothom coneix però  que ningú en parla,  volent-ho  amagar i ignorar.

El drama es situat a l’Empordà però podria ser qualsevol lloc rural.  És un relat en tercera persona d’uns fets ocorreguts fa temps que es van intercalant amb les descripcions en primera persona dels personatges que hi van intervenir directament o per mitjà dels seus successors.

L’autor i director de l’obra Oriol Morales i Pujolar ens ha atrapat en aquesta fantasia escènica. Semblava complicada, desorienta al començament però poc a poc es va descabdellant tota la història.

Rebecca Alabert, Iona Balcells, Joan Marmaneu i Juan Pablo Mazorra formen part de la Companyia “La Llarga” que va néixer fa cinc anys i que ja porta uns quants espectacles estrenats. Tots quatre actors/actrius es mouen per l’escenari molt ben coordinats, del passat al present, del relat a la vivència personal i aconsegueixen de manera admirable l’emoció i l’atenció continuada del públic.

És especialment remarcable l’escenografia i la il·luminació d’Ona Grau i Albert ventura així com el disseny audiovisual d’Aleix Plana. La utilització d’una càmera de vídeo que projecta en una pantalla el que està succeint a l’escenari no és nou. Ho hem vist en altres espectacles en forma de varies projeccions simultànies que desconcerten i sembla que t’estàs perdent alguna cosa.  En el cas de Bruels, la projecció és única i les miniatures  sobre l’escena ens recorden els contes infantils , com dibuixos senzills que et situen perfectament en el paisatge i en la història. Alguna altra escena projectada aconsegueix que l’espectador formi part de la trama.

Els llargs silencis mantinguts expressament en alguns relats i la manca absoluta de música augmenten el dramatisme de la història. Tot plegat, rodó.

Aquest espectacle ha rebut merescudament el premi Adrià Gual de l’Institut del Teatre 2018.

Com un crit que surt de sota terra, de les entranyes de la terra, perquè és on s’enterra la memòria i les històries que la conformen. Bruels és una cerca en la memòria d’Oriol Morales i en la dels quatre protagonistes, amb la intenció de ser compartida amb la comunitat, els conciutadans, el públic. Uns records, sovint, manufacturats, fets a mida, segons la conveniència de cadascú.

Morales, fidel a la idea de memòria i de teatre com  experiències col·lectives que s’entrellacen irremissiblement, decideix que la història principal sigui explicada a quatre veus i amb l’ajut del video directe i amb maquetes. Les veus no entren en conflicte entre elles, no hi ha diferents punts de vista. El discurs de cadascun dels personatges succeeix el de l’anterior encadenant-se amb l’únic objectiu d’arribar al final. Els dos actors i les dues actrius miren d’enfilar amb naturalitat les seves frases però no sempre se’n surten. Pauses massa llargues abans de començar a parlar, potser perquè la intensitat d’allò que acaben de dir no és tan gran com per a demanar-nos-la.

Bruels és teatre de descobriment, en el sentit que descobreix veritats, o no, amagades, que han romangut ocultes i que la memòria és capaç de rescatar, per a bé o per a mal, durant el temps que dura la representació.

Bruels és una història rural que reflexiona sobre el passat i la memòria. Situat en un Empordà idíl·lic, com si des dels ulls d'un nen el veiéssim, relata la història d'una casa i els seus habitants. Aquest relat que es narra en tercera persona s'intercala amb passatges relatats en primera persona pels quatre intèrprets en escena, fins a arribar a un interessant gir final.

Aposta per la construcció d'una atmosfera delicada, relaxada i una miqueta malenconiosa. L'ús del vídeo en escena i l'espai lumínic destaquen en aquesta construcció, donant-li un tractament visual molt interessant. La interpretació dels actors, o més aviat la seva intervenció ja que es representen a ells mateixos, li dóna a la peça un punt de quotidianitat, buscant la complicitat del públic.

D'aquesta manera Oriol Morals i Pujolar construeix una espècie de Twin Peaks o Macondo català on tot sembla estar en calma però al mateix temps en perill. Però més enllà de la creació d'aquesta captivadora atmosfera el relat sembla no transcendir molt més allà, quedant-se en una anècdota curiosa que semblava portar-nos a un altre lloc. En definitiva, una bona posada en escena que flaqueja a nivell narratiu.

Bruels és el crit d’uns bous que es van enfonsar als aiguamolls de l’Empordà una nit de fa molts segles... Això diu una llegenda, no sabem del cert la seva veritat, però tanmateix és una història "bonica"; un crit que ha quedat per sempre.

Oriol Morales juga amb les històries i la seva certesa. Els actors et miren, es reafirmen i diuen: això va passar de veritat! Dubtes, però és innegable que alguns soliloquis parlen d’una realitat present, intima, que a la vegada interpel·la a molta gent. Potser no és la realitat de l’actor però si la teva.

Quatre actors posen en escena la seva vida, a la vegada que s’entrelliguen amb una història d’un petit poble de l’Empordà. Uns fets que passen després de la guerra civil, la història d’un home que aconsegueix la gloria, però una por del passat no el deixa dormir tranquil. Les onades d’aquell temor, que ve i va, però sempre està.

Un ping-pong entre la vida i la història, el joc entre el diàleg i l’audiovisual com a grans protagonistes. Una història que es construeix al moment, una càmera de vídeo que aprofita les seves capacitats focals i òptiques, un muntatge analògic: crear efectes en la immediatesa quelcom que el cinema encara no pot fer.

L’actuació sincera de Rebecca Alabert, Joan Marmaneu, Iona Balcells i Juan Pablo Mazorra, ajuden a entrar en una narració densa en contingut, no en la informació. Un espectacle que cuida molt el ritme, un joc precís amb els silencis, però amb un excés de paraula, de durada.

Un espectacle que remarca la necessitat de parlar dels pobles, zones abandonades per la cultura actual.

Aquest espectacle va ser un dels primers que vàrem comprar les seves entrades, en veure que l'actor Juan Pablo Mazorra, interpretava un dels quatre protagonistes de la història; un actor del que intentem veure totes les seves interpretacions d'ençà que el varem descobrir en "Migrante" el gener del 2018 a La Vilella (vegeu aquella ressenya).

BRUELS és un muntatge de la companyia La Larga va obtenir el premi Adrià Gual 2018 concedit per l'Institut del Teatre; ens ho van presentat en roda de premsa, dins del grup "Espectacles de creació" el passat 19 de juny (vegeu la ressenya).

La Larga neix en 2014 a Mallorca, de la mà de Rebecca Alabert. En 2016 es trasllada a Catalunya, arrelant-se a l'Empordà, i la companyia incorpora nous professionals del món de les arts escèniques. Els uneix les ganes de fer teatre lluitant contra la situació econòmica i política del moment i produint els espectacles amb els recursos de què disposin. Actualment la companyia la integren Oriol Morales, Marià Llop, Rebecca Alabert, Laura Porta, Dani Serra i Juli Sanjuan.

Fins al moment les seves produccions han estat "Dalí Ha Muerto" (2015), "La Mujer que daba de comer a las palomas" (peça curta, 2016), i "Llançament" (2017), espectacle guanyador del Premi Mostra'T de la sala Sandaru en 2018.

BRUELS parteix d'una llegenda popular i ens vol parlar dels silencis i els mots que oblidem. Està escrita i dirigida per Oriol Morales i Pujolar (Figueres 1990), que nosaltres havíem pogut conèixer amb la seva proposta "Granotes" presentada al TNT 2017 (vegeu aquella ressenya).

Un bruel és el bram estremidor d'una bèstia, un rugit desesperat. Un bruel és el cant nocturn del bitó, un ocell que nia als aiguamolls, un ocell de grans dimensions, però que no es deixa veure. L'espectacle ens parla dels brams que cadascun de nosaltres sentim i no ens deixen dormir a les nits, de les paraules que no hem dit i de les que oblidem, de les històries a mig fer.

Una posada en escena que fa servir recursos tecnològics amb vídeos en directe i elements escenogràfics que actuen de maquetes i que utilitzen per explicar una història. Potser, i només potser, caldria replantejar si no estem abusant massa d'aquesta forma de fer teatre i ens oblidem una mica del teatre basat en la interpretació.

Quatre intèrprets a escena, Rebecca Alabert, Iona Balcells, Joan Marmaneu i  Juan Pablo Mazorra. Són ells mateixos, es diuen pels seus noms i gairebé no interpreten, fan de relators i ens expliquen una història, o diverses històries perquè intercalen en la narració relats individuals personals o no, reals o no.

La història de fons ens parla del Josep i de l'Hèctor, d'una casa que va cremar fa molt temps amb dues dones dins, i d'una casa on vivia una família que no era la propietària. Però també ens parlen de gent que es passeja per la Lluna, de cérvols gegants, d'homes morts, ....

Una història que ens expliquen fragmentada, i, que en acabar, ens deixa amb la incògnita de saber que va passar realment, com si és tractés d'uns d'aquells enigmes familiars o llegendes d'un poble, que mai s'han explicat del tot.

Unes interpretacions fresques, sinceres, properes i terriblement naturals, ... totes elles, malgrat que potser nosaltres hem connectat més amb les interpretacions dels dos actors masculins; malgrat tot, potser per la complicada posada en escena i sobretot pel text, no hem estat capaços d'engrescar-nos prou.

Per poder veure la ressenya original només cal clicar en aquest ENLLAÇ