Burro

El segell d'Ay Teatro, amb Álvaro Tato y Yayo Cáceres al capdavant, sol significar una proposta de qualitat, i 'Burro' no es queda curta. Un espectacle molt peculiar i curiós, ja que el seu argument està lligat per un ruc, que ens va explicant relats relacionats amb aquest simpàtic animal al llarg de bona part de la literatura i la història.

Un text molt bonic, amb punts còmics i crítics, acompanyat de bona música i un elenc brillant. El muntatge està capitanejat de manera esplèndida pel Carlos Hipòlit; qui mostra un domini escènic brutal, capaç d'interpretar a diferents rucs, ruques i ruquets i fer gaudir, entendrir i riure al públic. Els qui li acompanyen, Fran García i Iballa Rodríguez, són artistes súper complets, que es mouen de manera perfecta per l'escenari quan la trama el requereix: el mateix et fan de foc, o d'ombra o del mateix Juan Ramón Jiménez, mentre canten, reciten o es converteixen en atrezzo. Per moments adquireixen el seu paper de músics per a, acompanyats de Manuel Lavandera, tocar els temes en directe que acompanyen a aquest muntatge.

Un espectacle d'alta sensibilitat que commou i posa toveta fins a l'ànima més rígida. Perquè, qui no coneix alguna història d'un ruquet, d'entre totes les que tenim a la nostra literatura, o s'entendreix tan sols d'observar a aquest graciós animal?

Ay Teatro, la companyia formada pel dramaturg madrileny Álvaro Tato i el director argentí Yayo Cáceres, ha tornat als escenaris i ho ha fet pujada a lloms d'un ase i en companyia de Carlos Hipólito, Fran García, Iballa Rodríguez i Manuel Lavandera.

Burro, la seva cinquena producció, és un espectacle amb música en directe, inspirat en les obres mestres de la literatura que giren al voltant de l'ase. Un nou i original encert que referma la trajectòria de la companyia, que destaca una vegada més per la seva concepció del fet teatral. Burro és una bella tragicomèdia poètica o el que és el mateix una meravellosa burrada escènica amb el segell inconfusible i incomparable d'Álvaro Tato i Yayo Cáceres.

No és una exageració afirmar que el que ha fet Álvaro Tato a la composició textual d'aquest espectacle és una autèntica burrada en el sentit més literal i bell del seu significat. La selecció d'escenes i fragments és si més no reveladora. El text és una invitació generosa a nodrir-se d'una gran i meravellosa selecció d'històries literàries i populars sobre el ruc. Un animal que si bé tenim molt present en el nostre ús quotidià del vocabulari (ets un burro, vaja burrada has dit, aquest noi és més burro que un arada) i fins i tot a les nostres cançons populars i infantils (al meu burro, al meu burro li fa mal el cap;

La dramatúrgia és una travessia emocional amb un llenguatge poètic brillant que només és capaç d'haver estat creat per l'enginyós talent d'Álvaro Tato. Fragments i escenes de les faules d'Esopo, Iriarte i Samaniego, L'ase d'or d'Apuleu, Missa de l'ase i Testament de l'ase (anònim), Disputa de l'ase de Fra Anselm de Turmeda, Don Quixot de la Manxa de Miguel de Cervantes, El somni d?una nit d?estiu de William Shakespeare i un homenatge preciós a Platero i jo i Juan Ramón Jiménez formen part d?un treball de dramatúrgia senzillament exquisit.

Carlos Hipólito està excel·lent i magnífic en una interpretació molt solvent amb un treball exquisit de fisicitat (marca destacable de la direcció de l'argentí), que sorprèn especialment en el maneig de la comicitat. Acostumats a la seva trajectòria, força marcada per personatges dramàtics, és una delícia comprovar com es desenvolupa amb mestratge en el registre còmic i fa una ostentació de destresa interpretativa destacable en transitar per la tragèdia i la comèdia en un viatge emocional aclaparador. Perquè sí, Burro és una autèntica tragicomèdia: rius, plores, et sents brutalment interpel·lat, vibres i sobretot sents a l'ase com si veritablement tu fossis el protagonista.

La posada en escena, en aparença senzilla, evidencia l'aposta de Yayo Cáceres per una escena nua que tan sols sigui vegi proveïda del que és fonamental i, on cada element alhora es mantingui en constant transformació, perquè sigui l'espectador, en l'ús de la seva imaginació, que acabi de completar tota la significació que conté la paraula i el moviment escènics. La música en directe és l'element que acaba d'arrodonir la proposta amb un ús eficaç i dramatúrgic. La melodia i la veu cantada formen part de la dramatúrgia, cosa que no només suma, sinó que és motor del succés escènic. Fran García i Iballa Rodríguez fan un grandíssim treball com a músics i intèrprets. Afegeixen molt dinamisme a l'espectacle i contribueixen a nodrir més tota la dramatúrgia burresca.

A Burro hi ha molta tendresa, cruesa i emoció en estat pur. Un muntatge que ofereix una reflexió sobre l'ésser humà a partir del tracte i el maltractament que l'home ha ofert als animals amb què comparteix existència a la Terra. Burro és una obra amb una sensibilitat bellíssima que traspassa el públic i que commourà, especialment, els amants dels animals. En caure el teló i tornar a la nostra realitat humana de nou t'adones que la nostra història no és tan diferent de la de l'ase, perquè el burro també som nosaltres.

Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, que aquesta obra s'hi ha estrenat i que una val·lisoletana és la que signa aquestes paraules, et recomano a tu teatrer i amant del bon teatre que no et perdis un espectacle que no et deixarà indiferent, sinó que et deixarà una preciosa empremta de peülla.

 

Vist el 15/11/2023 al Teatro Victoria (Madrid)

 

Aquest cop anem al Teatre Romea a veure no una obra, sino un monòleg on Carlos Hipólito és el gran protagonista. Molt ben acompanyat tant per la música en directa i de les intervencions de Fran García, Manuel Lavandera i Iballa Rodríguez.

Ruc, una obra de teatre centrada en aquest animal i que juga , reelabora, explora i entreteixeix textos clàssics, moralitats amb gran perfecció La seva utilització de paraules, textos, cançons i fabules és un treball extraordinari d’Álvaro Tato a l’hora de fer aquesta obra. Elabora un text àgil i divertit. I Carlos Hipólito disfruta i ens fa gaudir de valent..

L’argument de l’obra és molt senzilla: un ruc lligat a una estaca en un camp li conta la seva vida a la seva ombra mentre observa un incendi forestal que s’acosta.

Ens narra des de la trobada i relació dels seus pares rucs de la pradera i muntanya, fins a l’Edat Moderna amb Juan Ramón Jiménez, passant per la Grècia i Roma clàssiques.

Al llarg de la seva narració, ens aniran explicant diferents fabules, textos o fragments del Quixot, entre altres coses, que il·lustren la figura d’aquest “burro” durant els segles i la seva relació amb l’ésser humà.

Tot i la gràcia a l’hora d’explicar els diferents textos, hi ha moments que es fa una mica feixuga l’obra. Però en definitiva he pogut gaudir-ne. No és la millor obra de totes les que he vist, però Carlos Hipólito fa un gran treball a l’hora de presentar-nos aquest animal.

Pots veure la meva opinió al següent enllaç

Parafrasejant el títol d’una sàtira ja quasi oblidada de Dürrenmatt (Plet per l’ombra d’un ruc), el burro protagonista comença a parlar amb la seva ombra el dia en que un incendi el deixa aïllat enmig de l’era. Diuen que quan un veu la mort de prop se li projecta la pel·lícula de la seva vida, però en aquest cas apareix tota la història d’aquests èquids d’orelles llargues a partir del que ha dit d’ells l’art i la literatura. Es comença per les faules, molt populars entre grecs i romans, per passar després a llegendes i petites històries medievals, com la de Fra Anselm Turmeda. No hi faltaran les referències a El somni d’una nit d’estiu, Don Quijote de La Mancha o Platero y yo.

L’obra fa un repàs a la història de la humanitat, aprofitant aquells moments en que els ases també compartien protagonisme amb l’home. Una peça divertida a estones, un pèl estirada en d’altres, i sobretot molt delicada i elegant a l’hora de seleccionar els textos representats. Potser s’hagués pogut escurçar una mica tota la primera part i també hauria estat bé buscar una escenografia que permetés la visibilitat a tota la platea (totes les butaques de l’extrem esquerre ja es poden anar oblidant de veure l’ombra, perquè queda oculta fins gairebé el final). Un altre tema a millorar seria la sonorització dels instruments i també dels dos actors acompanyants, que a moments queden com en sordina.

No seria just acabar el comentari, però, sense parlar del gran artífex de l’espectacle i autèntic reclam per acostar-se al Romea. Em refereixo al gran Carlos Hipólito, que aquí torna a donar una petita lliçó teatral. La seva perfecta dicció, el seu to emotiu i empàtic, així com el seu gran saber estar, converteixen la seva interpretació en una bona mostra de tot el que pot fer en un escenari.

A l'imaginari col·lectiu tenim diverses cançons i trossos d'obres on s'esmenta aquest noble animal, experiències que ressonen en el nostre record.

Álvaro Tato té el do d'unir diferents textos oferint un fort fil connector i captant l'atenció de l'espectador a través de la història. Un tot que es converteix en alguna cosa més que la suma de les parts. Això és, com si fos un procés de fotosíntesi, uneix diferents matèries inorgàniques -o fragments textuals- i els converteix en una història en el seu conjunt donant a llum personatges sorprenents. En aquest cas, un ruc humanitzat que ens explica les seves passes fent-nos reflexionar sobre aquest periple en què som el seu company de viatge.

Yayo Cáceres, el seu partner in crime, recull aquesta història centrant-se en la direcció escènica, on destaquen la interpretació del protagonista i la composició musical donant un segell personal a aquest ase. Tres músics acompanyen en intervals curts la interpretació d'Hipòlit especialment des d'una òptica musical i acompanya el discurs principal amb la força que ofereix la música en directe.

Carlos Hipólito enlluerna en la seva execució interpretativa. Ja no només pel seu domini escènic, on modula la veu i el cos en una simbiosi excel·lent. També acompanya el text combinant drama i comèdia i transpirant una tendresa que traspassa el prosceni i es desprèn cap a cada espectador, apel·lant al nostre subconscient ia la nostra emoció.

Vist el 22/01/2024 - Teatro Victoria (Madrid)

 

Un ase lligat a una estaca li explica a la seva ombra els 6.000 anys de la seva vida mentre s’apropa cap a ell un incendi forestal. Li parla de la seva història, del significat de la cultura, la civilització, la lleialtat, l’afecte, la tendresa, l’abandonament, la violència.

Burro és un monòleg basat en textos clàssics on els ases han estat protagonistes.

Es tracta d'un viatge tragicòmic, divertit, tendre i poètic i que abraça diversos segles, des de la seva existència en l'època romana, passant per l’edat mitjana, el Segle d’Or espanyol i anglès, la Il·lustració i la Modernitat.

Burro explora els grans textos clàssics sobre l'ase i la relació que hi ha i hi ha hagut entre l'animal i l'ésser humà.

Burro és un espectacle que uneix literatura i música.
Carlos Hipólito és el protagonista de Burro, un ase sense nom, de sis mil anys. A través d'ell descobrirem un munt d'aventures i històries.

La música és present durant tot l'espectacle. El guitarrista Manuel Lavandera i dos joves actors-músics (Fran Garda i Iballa Rodríguez) acompanyen a Carlos Hipólito al llarg del muntatge amb els seus diversos personatges, el seu cant, les seves veus i els instruments.
La música és en directe, i està inspirada en cançons infantils i juvenils, i el cançoner de música popular espanyola i americana. Va des de la rumba al pop. A mi burro, El burro Perico, Hacia Belén va una burra, Borriquito como tú, Como un burro amarrado en la puerta del baile, són alguns temes escollits.

Pel que fa als fragments literaris, han estat alguns clàssics de la literatura, com L’ase daurat de Luci Apuleu, Don Quijote de la Mancha de Miguel de Cervantes, El somni d’una nit d’estiu de William Shakespeare, Platero y yo de Juan Ramón Jiménez, Pell d’ase de Charles Perrault, Misa del asno i Testamento del asno (anònims), Disputa del asno de Fray Anselmo de Turmeda, La Burromaquia de Gabriel Álvarez de Toledo, Les metamorfosis d’Ovidi i algunes  faules d’Isop, Fedre, La Fontaine, lriarte i Samaniego, El molinero y su hijo, Fábula del asno y los sacerdotes...

Els ases han inspirat a músics, poetes, escriptors, però també el seu nom ha estat utilitzat com a insult, menys preu o burla. Han estat protagonista de frases fetes i tòpics asnals.
Dins el refranyer català també hi trobem unes quantes frases fetes dedicades a aquest animal fort, robust, afectuós i fidel: De ric a ruc només hi ha una lletra, fer el burro, ets un tros d'ase, home casat ruc espatllat...

Burro és una tragicomèdia amb música en directe que combina humor, tendresa i reflexió, una proposta original i un bonic homenatge a un animal en perill d'extinció.

No us la perdeu!

 

****/****

L’ús del llenguatge i les paraules és canviant. Alguns termes sempre han tingut el mateix significat, d’altres han mudat en versions més o menys amables, però alguns s’han convertit en armes verbals.

Aquesta producció comença al pati d’una finca on desperta un burro que, sorprès per les flames d’un incendi, dona inici a un gairebé monòleg sobre el seu origen i el pas del temps per la seva espècie amb l’ajuda de textos clàssics sobre els ases. Durant aquest relat anirà perfilant la perversió de la paraula i el tracte atorgats als èquids.

Álvaro Tato aborda aquesta obra de manera original no densa i de difícil enteniment com podria semblar en un primer moment. L’elecció dels textos en què es basa és audaç i combina perfectament moments divertits amb reflexions més profundes. Tot i això, una part d’aquesta narració cau en un error bastant previsible quan alguns textos tendeixen a allargar-se, precisament aquells que tenen una atracció més esquerpa per part del públic. És en aquest moments -especialment el viatge a Roma- que l’espectadora desconnecta i perd el fil del viatge narratiu que l’estava despertant interès. El ritme i els relats tornen a agafar volada i permeten que fins al final hi hagi una atenció autèntica, però no deixen de pesar els passatges densos que es queden a la recàmera de la memòria.

Una escenografia funcional, que fa a l’hora de teatre i bastida de músics i cantants, juga amb el disseny de llum i ombres per crear personatges i dona’ls-hi vida. Però si és cert que l’encabiment d’aquest escenari no acaba d’estar ben enquadrat, i algunes de les escenes fetes amb aquesta tècnica no s’acaben d’apreciar.

Carlos Hipólito, com a Burro protagonista, és un narrador magnífic. La manera com modela les paraules i l’escenari per atrapar al públic i que estigui atent, com si d’un conta contes es tractés, meravella i s’agraeix. Provoca una complicitat amb l’espectadora que l’acompanya en el trajecte i espera que la sorprengui amb alguna faula brillant.

Manuel Lavandera a la guitarra, Fran García a la bateria i veus, i Iballa Rodríguez a la flauta i veus, acaben d’enquadrar aquest relat ple d’imaginació.