Cabaret Tropicana

El 1993 vaig tenir la gran sort de veure Tropicana en el seu hàbitat, en el cabaret a l'aire lliure que tenen instal·lat a L'Havana des de finals dels anys trenta. També els vaig retrobar a la gira que van fer per Catalunya ja fa anys, i ara els he recuperat amb la sensació de que res ha canviat. El seu espectacle segueix fidel a un estil inconfusible, i fins i tot alguns números clàssics -el dels canelobres o el de la parella d'esclaus- es repeteixen constantment, desafiant el temps i les modes. I és que el seu estil de cabaret és únic al món; defuig la opció dels números o les atraccions, obvia l'humor i qualsevol fil argumental i es lliura en cos i ànima als ritmes caribenys. Música i dansa són els dos grans pilars de l'espectacle, amanits amb un vestuari colorit i fastuós que ens remet a la tradició dels anys quaranta i cinquanta. Tropicana és sinònim de bon rotllo, d'alegria i de música cubana. De fet, els espectadors cubans que hi havia el dia que vaig assistir-hi van demostrar en tot moment que l'espectacle és una excusa. Una agradable excusa per recordar les cançons del seu país, les seves arrels i, sobretot, l'alegria d'aquell poble. El moment final, quan alguns van ser convidats a pujar a l'escenari, va quedar clar que tot plegat era molts més que un cabaret a l'ús.

Que no hi hagi equívocs: si el concepte cabaret "a l'antiga" (Mamachicho me toca) et produeix un efecte urticari extrem, tanca la pestanya i vés a buscar un altre espectacle. 

El Cabaret Tropicana de Cuba és una peça teatral museogràfica. Fundat l'any 1939, va tenir la seva època daurada als anys 50, quan l'ocupació americana de l'illa caribenya feia desfilar pels clubs nocturns a multimilionaris, estrelles de Hollywood, gàngsters i diplomàtics, entre d'altra fauna. El vici i la corrupció s'extenia per arreu i el Tropicana brillava amb una fastuositat digna de Broadway. Però la revolució castrista va canviar-ho tot i va aturar el rellotge. El bloqueig econòmic yankee va condemnar l'illa a l'autarquia. La lluita per la creació d'una utopia comunista va blindar les fronteres contra la invasió de l'estil de vida capitalista, i se sap que la Censura d'un règim mai és amiga de les idees més innovadores, que poden suposar un revulsiu en contra del sistema.

Així doncs, tothom que viatja a l'illa se sent fascinat per aquesta des sincronia temporal d'un règim que va ser un experiment i ho segueix sent. Els Cadillacs i Chevrolets (que podrien haver sortit del rodatge de Grease) circulen pel Malecón, els joves es donen cita a la gelateria Coppelia després d'haver rascat vint minutets de caríssim wifi en alguns dels escassos parcs amb connexió, i les gràfiques dels 50 pengen dels comerços. I en aquest context de viatge temporal trobem el Cabaret Tropicana: immune al pas del temps. La companyia és impagable en una producció espanyola: 1000kg de vestuari vesteix un cos de ball format per 24 joves súper enèrgiques, 6 cantants i una banda de salsa cubana (amb un so vuitantero, entre Rubén Blades i Rocío Jurado). Mambo, cúmbia, salsa, chachachà i baladons es combinen d'una manera trepidant en 100 minuts d'intens cabaret musical. Les ballarines, amb més roba al cap que al cos, ens demostren com a Cuba tenen més articulacions, gràcia i salero que nosaltres, i els ballarins, amb més roba al cos que al cap, només mostren natja a un número (caram...) on espectacularitzen l'esclavitud a què els espanyols van sotmetre als africans que obligaven a treballar a les plantacions de canya.

El Teatre Apolo feia dècades que no vivia un music hall d'aquest estil. El fantasma de Tania Doris aplaudia emocionada entre les tramoies d'un teatre que altrhora només programava Las Alegres Chicas de Coslada (*Colsada va ser el propietari del teatre -i de centenars de pisos i pàrquings a la ciutat-, famós per produir espectacles amb desenes de noies lleugeres de roba). 

Si vols saber com eren els cabarets que abundaven a Barcelona fins als 80, o vols reviure l'exotisme caribeny dels 50, l'espectacle és una passada.

Si t'ho mires des d'una perspectiva de gènere, busques innovació artística o el cabaret de ploma i lluentó no et diu absolutament res, millor escull una altra proposta. 

Amb una actitud expectant vam anar al Teatre Apolo per veure "el autèntico cabaret Tropicana" que ha tornat a Barcelona després de 26 anys d'absència.

El CABARET TROPICANA de Cuba va iniciar en el mes de juliol una gira per Espanya "Gira '18" amb els artistes titulars de l'espectacle a Cuba dirigits per Juan Armando Pérez "Jimagua". La gira hauria d'haver començat a Santa Cruz de Tenerife al mes de juny, però problemes burocràtics ho van impedir, i van començar al Gran Casino Costa Brava de Lloret de Mar, posposant al mes d'octubre l'estada a Tenerife.

Aquesta gira presenta un espectacle que fa un recorregut per l'essència de l'illa a través de la seva música.

Tropicana és un famós cabaret cubà creat l'any 1939 a La Habana i va ser construït a l'aire lliure, en una zona boscosa, sent conegut com "un paradís sota els estels".

Un cabaret que ha subsistit malgrat el pas del temps i conserva una plantilla de 300 artistes i més de 200 treballadors. Un reclam turístic de l'illa que ofereix sopar, espectacle i rom amb preus que oscil·len entre els 75 i els 300 euros. Declarat Monument Nacional en 2002 han obert dos establiments més en el país.

Cabaret Tropicana en gira per Espanya porta un equip de 50 persones (40 a sobre l'escenari), un cos de ball de 24 persones, 6 cantants i una orquestra de 10 músics dirigida per Horacio González Cabrera.

Hem llegit que amb ells viatgen, més de 1.000 kg de vestuari i attrezzo amb una posada en escena absolutament electritzant. Més de 100 minuts de ritme i ball, mambo, salsa, cúmbia, chachachà ..... Lluentons, plomalls, i uns inversemblants tocats que feien témer per l'equilibri dels artistes .....

Malgrat que pot semblar en alguns moments un espectacle "carrincló", la veritat és que s'ha de reconèixer que expressament no ha volgut evolucionar, precisament per representar una època i un tipus de música molt concret.

L'espectacle és fascinant, des del punt de vista del ritme desbocat, però molt especialment pel seu continuo i espectacular canvi de vestuari, a quin més acolorit. Aconsegueix ràpidament provocar a bona part del públic per tal que tingui ganes de participar d'aquesta festa, també a la platea, bé tatarejant les cançons, donant palmes a ritme de la música o inclús atrevint-se a posar-se a ballar als passadissos.

Segurament no són els millors ballarins ni els millors músics del seu país i tampoc pretenen competir amb el "ballet Nacional de Cuba", perquè es tracta d'una formació pensada i lligada al cabaret i la música tradicional de l'illa. Malgrat algun desajust en l'afinació d'un dels seus cantants i en algun "solo" instrumental de l'orquestra, s'ha de reconèixer que tots ells són grans professionals i que porten el ritme cubà a la seva sang, fet que transmeten rapidament als espectadors.

Nosaltres ens hem volgut deixat portar pel ritme, els moviments dels ballarins, la llum i el color del vestuari i la veritat és que hem gaudit d'un espectacle únic i diferent.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ