Cabosanroque presenta Dimonis, una instal·lació que pren com a punt de partida els exorcismes en què participava Jacint Verdaguer, per reflexiionar sobre la possessió.
Cabosanroque presenta Dimonis, una instal·lació que pren com a punt de partida els exorcismes en què participava Jacint Verdaguer, per reflexiionar sobre la possessió.
Sinopsi
Diuen els responsables de cabosanroque que això és una obra de teatre expandit, és a dir, que aquí la dramatúrgia sobrepassa els límits i l’espai convencionals d’un muntatge escènic. I és que el públic entra (en grups reduïts) en una sala d’exposicions i surt d’una obra de teatre.
L’espai és la recreació de la planta d’un pis de la Barcelona del 1890 i, més concretament, el quart segona del número 7 del carrer de Mirallers, al barri de la Ribera, a tocar del passeig del Born. Per què aquesta adreça concreta? Al final del segle XIX, Barcelona i, de fet, Europa i bona part del món vivien una gran crisi social. Espiritisme, anarquisme, comunisme, darwinisme, Nietzsche, Freud: el món sencer bull i l’Església catòlica es veu qüestionada des de molts fronts. En aquesta època, mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902) i Antoni Gaudí (1852-1926) són protegits de dues de les famílies més riques i poderoses de Barcelona, Catalunya i Espanya: la del marquès de Comillas i la del comte de Güell. L’arquitecte els fa les cases, el capellà vetlla per la seva ànima. Ambdós, creients fervorosos i al cim de l’èxit social i de la glòria artística, després d’una gran crisi de fe, se “sacrifiquen” a si mateixos per lliurar-se a la caritat.
Verdaguer, guiat per les injustícies que vivia cada dia en els barris més pobres de Barcelona, comença a assistir, en aquest pis del carrer de Mirallers, a sessions d’exorcisme i pren uns apunts. Aquests textos, que mai arriben a ser obra ni a ser publicats en vida del poeta, els recupera Enric Casasses el 2014 i en fa una edició comentada; cabosanroque en selecciona els més poètics, metafòrics i sorprenentment actuals i els utilitza per reflexionar sobre el fenomen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques i, finalment, teatrals.
A través d’una cerimònia sonora i visual, amb intervencions enregistrades del cantaor Niño de Elche i la bailaora i coreògrafa Rocío Molina, entre altres, els espectadors són objecte d’una coreografia orquestrada suaument, i completen l’obra en passar de ser subjectes passius a objectes actius. Perquè… què és el teatre sinó una forma de possessió?
LA COMPANYIA
Amb el nom de Cabosanroque es coneix la unió dels talents de Laia Torrents, llicenciada en Enginyeria Superior Industrial que cursa estudis superiors de Música, i de Roger Aixut, llicenciat en Arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya. Junts han creat un col·lectiu dedicat a l’art sonor i l’experimentació musical que aplega elements de música i de les arts plàstiques i performatives.
Durada:
Idioma:
Català
Català
Sinopsi
Diuen els responsables de cabosanroque que això és una obra de teatre expandit, és a dir, que aquí la dramatúrgia sobrepassa els límits i l’espai convencionals d’un muntatge escènic. I és que el públic entra (en grups reduïts) en una sala d’exposicions i surt d’una obra de teatre.
L’espai és la recreació de la planta d’un pis de la Barcelona del 1890 i, més concretament, el quart segona del número 7 del carrer de Mirallers, al barri de la Ribera, a tocar del passeig del Born. Per què aquesta adreça concreta? Al final del segle XIX, Barcelona i, de fet, Europa i bona part del món vivien una gran crisi social. Espiritisme, anarquisme, comunisme, darwinisme, Nietzsche, Freud: el món sencer bull i l’Església catòlica es veu qüestionada des de molts fronts. En aquesta època, mossèn Cinto Verdaguer (1845-1902) i Antoni Gaudí (1852-1926) són protegits de dues de les famílies més riques i poderoses de Barcelona, Catalunya i Espanya: la del marquès de Comillas i la del comte de Güell. L’arquitecte els fa les cases, el capellà vetlla per la seva ànima. Ambdós, creients fervorosos i al cim de l’èxit social i de la glòria artística, després d’una gran crisi de fe, se “sacrifiquen” a si mateixos per lliurar-se a la caritat.
Verdaguer, guiat per les injustícies que vivia cada dia en els barris més pobres de Barcelona, comença a assistir, en aquest pis del carrer de Mirallers, a sessions d’exorcisme i pren uns apunts. Aquests textos, que mai arriben a ser obra ni a ser publicats en vida del poeta, els recupera Enric Casasses el 2014 i en fa una edició comentada; cabosanroque en selecciona els més poètics, metafòrics i sorprenentment actuals i els utilitza per reflexionar sobre el fenomen de la possessió i les seves implicacions socials, estètiques, biològiques i, finalment, teatrals.
A través d’una cerimònia sonora i visual, amb intervencions enregistrades del cantaor Niño de Elche i la bailaora i coreògrafa Rocío Molina, entre altres, els espectadors són objecte d’una coreografia orquestrada suaument, i completen l’obra en passar de ser subjectes passius a objectes actius. Perquè… què és el teatre sinó una forma de possessió?
LA COMPANYIA
Amb el nom de Cabosanroque es coneix la unió dels talents de Laia Torrents, llicenciada en Enginyeria Superior Industrial que cursa estudis superiors de Música, i de Roger Aixut, llicenciat en Arquitectura per la Universitat Politècnica de Catalunya. Junts han creat un col·lectiu dedicat a l’art sonor i l’experimentació musical que aplega elements de música i de les arts plàstiques i performatives.
Fitxa artística
- Companyia:
- Direcció:
- Autoria:
- Composició musical:
Cabosanroque - Idea original:
Cabosanroque
Laia Torrents
Roger Aixut - Traducció:
Martí Sales - Dramatúrgia:
Cabosanroque
Laia Torrents
Roger Aixut - Escenografia:
Cabosanroque
Kike Blanco - Il·luminació:
Cube.bz - So:
Cabosanroque - Fotografia:
José Hevia - Vídeo:
Frau - Recerques Visuals - Producció:
Helena Febrés Fraylich
Veure fitxa sencera
Fotos i vídeos
Espectacles relacionats
