Cacophony

Els mitjans de comunicació i les xarxes socials tenen la capacitat de convertir en estrelles les persones i alhora de d'anul·lar-les. I tot en qüestió de pocs dies. També es necessita que la persona tingui qualitats naturals, com ara saber comunicar-se, expressar les seves idees amb seguretat i contundència i, el millor de tot, tenir la capacitat de crear frases com a titulars. Segur que podem pensar en persones que han sortit d'àmbits molt diferents que han deixat fins i tot la seva feina per convertir-se només en tertulians de ràdios i televisió perquè han complert aquests requisits. I els podrà anar bé sempre que siguin coherents amb el personatge que representen, i que, per tant, no menteixin entre el que diuen i el que fan.

Aquesta és la tesi que l'obra de teatre Cacophony representa amb excel·lència a la sala Becket. És clar que és la tesi general, perquè els detalls estan tan ben descrits en l'obra, que no els revelarem perquè s'han de conèixer allà, a la sala que encercla per tres bandes l'escenari. I quan hi aneu, comprovareu que el teatre també atreu la gent jove, que aplaudeix l'obra dirigida per la directora Anna Serrano Gatell, que és qui alhora ha traduït (juntament amb Oriol Puig Grau) l'obra escrita per l'autora de Liverpool Molly Taylor.

Per acabar, remarco la dificultat de dirigir una obra amb actors i actrius que es mouen constantment en l'escenari per explicar una història que va del passat al present. El fil narratiu està molt ben travat, i l'actuació dels artistes és memorable. Si cal dir-hi alguna remarca em centraria només en la introducció al nus de l'acció, que és un pèl llarga, perquè el més important és el nus i el desenllaç. S'entén perquè l'acció vol situar bé la narració, però amb menys dedicació l'obra guanyaria en dinamisme. Dit això, és l'única remarca que es podria assenyalar a una obra que és un 10.

Deixo un enllaç a una conversa entre l’autora de l'obra, Molly Taylor i la directora Anna Serrano, que és una perla. Aquí la teniu.

Cacophony fa segona temporada després de la bona acollida que va tenir la passada i d’haver estat representada al Teatro de la Abadía.
L’autora és Molly Taylor i ha estat traduïda al català per Oriol Puig Grau i Anna Serrano Gatell, essent aquesta última també la directora.
Es una obra teatral molt ben estructurada, amb una escena inicial situacional, un moment clau on està el nus de la trama i un desenllaç. El nus és una escena on les actrius Gemma Martinez i Sandra Pujol demostren les seves grans qualitats actorals. Una mentida sense més importància desvetllada en aquell moment desencadena una allau de crítiques que demostra la facilitat amb la que poden circular les notícies sobre una influencer.
És una crítica implacable a les xarxes socials que tenen la capacitat de encimar-te i d’ensorrar-te sense massa coneixement de les situacions. Les xarxes no discriminen ni matisen i poden alimentar egos i vanitats o enfonsar en la misèria més absoluta sense justificacions i sense haver investigat a fons la veritat. El ciberassetjament és freqüent per l’anonimat i la facilitat d’enviar missatges provocant situacions de bullying amb conseqüències emocionals i psicològiques greus per les víctimes.
La peça és àgil, dinàmica, molt exigent pels actors i actrius ja que els canvis ràpids de personatge, de vestuari i de registre demana una gran agilitat. No obstant això, la direcció ho posa fàcil per a la seva comprensió i seguiment amb un recurs teatral molt vistós que és començar la història pel final. És rodona.
Hi ha històries paral·leles a la trama principal que tracten temes com l’amistat, l’activisme, el feminisme molt ben trenades amb la primera i amb actuacions brillants per part de la resta d’actors i actrius: Martí Atance, Artur Busquets, Laia Manzanares, Mariona Pagès i Clara Sans. Molt actual i original

Viral, like, post, tuït... aquestes paraules son més que conegudes per tothom a aquestes alçades. Les xarxes socials i tot el món virtual s’han expandit com una taca d’oli en qüestió de pocs anys. Son una finestra per la comunicació, la creació de comunitat, altaveu de veus oprimides, però també una arma de doble fil on es pot causar el bé i molt mal.

Unes amigues queden per anar a una manifestació en contra de la sentència d’un cas de violació. Durant aquesta protesta es produeix un fet que provoca que Abi, una d’elles, faci un al·legat feminista i de condemna al succés al seu bloc. El text que no havien de veure més que quatre persones comptades, acaba compartint-se per tot arreu i l’Abi es converteix en una figura pública. No tot serà tan positiu.

Amb una temàtica molt actual, el text de Molly Taylor incideix en la rapidesa de la creació i defenestració de mites populars a través de les xarxes d’una manera concisa, intensa i directa, amb un ritme incessant i un llenguatge que arriba a totes les generacions. El relat de la història, en forma de repàs d’actes passats, intriga al públic que no sap des d’on s’està fent la vista enrere. Descobreix a poc a poc els detalls que conformen el moment actual i va desgranant emocions i actituds humanes que no poden ser jutjades fàcilment.

En una escenografia minimalista i efectiva, el repartiment va navegant per la narració en el temps i l’espai, fent-se servir dels pocs elements necessaris per exposar la història. La connexió entre les i els intèrprets extrapola una amistat real, amb les picabaralles pròpies i el rancor que es pot anar establint entre les persones.

L’entrega dels personatges i la vivència col·lectiva del públic de pensar que potser, en algun moment, s’ha format part d’alguna de les situacions que es veuen a l’escenari pot fer sentir incòmode, però al mateix temps ajuda a tenir consciència de les conseqüències de cada acte.

El desenvolupament de la producció és interessant i necessari, però al mateix temps queda diluït el missatge que es vol transmetre. Es recullen moltes idees i pensaments de manera dispersa sense arribar a conformar-se un relat tant potent com podria haver estat.