Caïm i Abel

Avui a la Biblioteca he vist aquesta obra escrita i dirigida per Marc Artigau. Es tracta d’una tragèdia contemporània on no hi ha guanyadors i perdedors i que se’ns presenta en dues històries que s’entrecreuen en diverses ocasions. La primera part amb un llenguatge més poètic ens parla de Caïm, i la segona de forma més narrativa d’Abel. Per a mi Arigau ha volgut tocar tants temes, immigració, violació, suïcidi, relació familiar, etc. que en diverses ocasions tot això resulti poc creïble. Les escenografies que munta La Perla 29 a la Biblioteca em semblen gairebé sempre magnífiques, però en aquesta ocasió m’ha resultat genial. La interpretació per part dels sis actors que encarnen més de quinze personatges .es molt correcta tot i que vull destacar Lluís Villanueva i Marc Rodríguez que estan fantàstics. Crec així mateix que tres hores i quart és excessiu i que una retallada no li aniria malament. Finalment encara que no és la primera vegada que ho dic, crec imprescindible un canvi de cadires, sobretot en obres com aquesta de llarga durada. Recomano veure-la.

Una proposta atrevida per la durada (més de 3 hores en un lloc tan incòmode com la Biblioteca), tractar el tema de la immigració (més que dels refugiats, que és el que s’ha venut) encavalcat amb la vida d’una família típica que no tòpica i històries creuades, molt ben lligades, amb el risc de confusió si un no està ben atent, amb subtils però cabdals salts d’espai i temps. Tot amb, com no, la sorra, projeccions i una perfectament aconseguida atmosfera, marca de la casa de La Perla 29 amb qui tot és tan perfecte, tan mil•limètricament calculat que (em) passa que es perd part de l’emoció pel camí. Que no vol dir que no m’hagi agradat, que sí i força.
Una primera part més centrada en la família “catalaneta”, amb un Lluís Villanueva en estat de gràcia i que només per la seva interpretació ja valdria la pena veure l’obra. Sovint hi ha obres “serioses” que davant dels temes tractats recorren a l’humor amb calçador per tal que la gent al menys rigui i marxi contenta. Aquí no, hi ha humor, molt i del bo, perfectament integrat al personatge del pare de família, capaç d’extreure autèntiques lliçons filòsofiques i vitals del nom del seu fill (com a la cançó aquella “A boy named Sue”) i, alerta, de l’estil de joc d’un futbolista! Fins i tot a mi la integració del món blaugrana fins el moll de l’os de la vida m’ha encantat. La segona part pateix una mica la manca de protagonisme d’aquest actor, d’algun problema de volum d’algun altre però té al seu favor que veiem d’una forma natural l’encaix dels dos móns, el d’aquí i el d’allà, el d’ara i el d’abans, tot tan inevitable com natural, units per ves a saber quines forces de la natura o del cel.
També hi ha ecos de la guerra civil però sense l’alliçonament històric tan habitual, moments poètics amb monòlegs sobre els estels, per exemple, i diàlegs gens forçats que passen del transcendent a la vida diària i com una cosa alimenta a l’altre, com ha de ser i com és.
Només m’ha sobrat la part musical (que ho digui jo…!), que no em van aportar res pel que fa a la història, tot i sonar una de les meves cançons preferides, però serien uns 10 minuts menys…
En resum: podria ser un melodrama, un culebrot o un excés d’aspiracions, i és una obra tan coral com ben construïda sobre la vida familiar, aquí i allà, les expectatives, la tragèdia i com cada família integra tot un món i tot el món.

Espectacular. En Villanueva i en Marc Rodríguez, especialment, ho broden. Llàstima que l’actor que fa d’Abel no pronuncia les es obertes, amb la qual cosa se’n dificulta molt la comprensió. Interessant manera d’explicar cíclicament les històries i enginyosa forma de representar tots els personatges. Potser un pelet més curta hauria estat millor, atès, sobretot, com són d’incòmodes les cadires de la Biblioteca i l’horari del metro!