Camargate 1.1

Camargate s'emmarca en la línia del teatre documental però ho fa en una variant més nostrada, més peninsular, és a dir, des de l'esperpent. I és que la famosa conversa entre la líder d'un partit polític i l'examant de l'hereu d'un altre fa riure fins que recordem que la cosa va passar de debò i que la frivolitat, superficialitat i mal nivell de les dues interlocutores no està exagerat ni respon a cap truc narratiu. És el que és i el que es veu en escena és el que va passar.

Camargate posa inevitablement de mala llet, però també permet, mitjançant la rialla, exorcitzar el mal cos que queda quan et pares a pensar en qui ens governa. Francament recomanable.

Més informació a Somnis de teatre

Probablement, degut a la inversemblança de la realitat diària a la qual ens trobem sotmesos, amb flagrants casos de corrupció, escàndols judicials o qüestionables estratègies polítiques, sembla que acaba de néixer un nou gènere escènic al qual s’ha batejat com a “teatre documental”. Aquesta tendència incipient neix de la necessitat de denunciar i donar la importància adequada a successos intolerables que, tot i el seu impacte mediàtic, han acabat perdent-se en la voràgine de noves notícies d’actualitat. Així, de manera anàloga a experiments com l’obra Ruz-Bárcenas de Jordi Casanovas, Camargate dramatitza una conversa real, en aquest cas, mantinguda per la líder del PPC Alícia Sánchez Camacho i Victoria Álvarez (ex-amant de Jordi Pujol fill) enregistrada per Método 3. Amb dramatúrgia i direcció de Jorge-Yaman Serrano, l’espectacle és un interessant exercici que dilueix els límits entre la paròdia i els fets que demostra fins a quin punt la classe política (i el seu entorn) ha acabat per convertir-se en la seva pròpia caricatura. Les dues actrius protagonistes, Cristina Gàmiz i Anna Sabaté, exploten al  màxim la vis còmica dels seus rols de manera efectiva, tot i que, per moments, es troba a faltar més naturalitat, ja que els diàlegs, per la seva colpidora autenticitat, són ridículs per ells mateixos, sense necessitat de fer-ne cap burla. El més sorprenent, doncs, és comprovar, de fet, l’esperpèntica actitud de certes figures públiques, el patetisme moral de les quals pot donar lloc a una autèntica comèdia sense necessitat de canviar ni una coma d’allò que han dit. Trist i, a la vegada, molt significatiu.

La recreació de la conversa que Alicia Sanchez Camacho i Victoria Álvarez van tenir al restaurant de la Camarga i enregistrada per Método 3.

Es construeix la base d’aquesta conversa, deixant una espectacle on podem veure com és el sistema polític i social amb que estem actualment.

Tot i que es pot pensar que no hi ha cap treball de dramatúrgia, no és així. És veu un treball d’estudi de recerca, de sintetització de la conversa, per fer-ho accessible a tothom. Sense deixar tocs còmics, per poder entrar en tota aquesta escombraria política que tenim davant. Tot i que...

 

A ulls dels espectadors, podria semblar una broma, o un diàleg manipulat per fer riure al públic, però us ben asseguro que no es tracta pas cap comèdia i que no s’ha afegit RES més del que es va dir en aquella trista trobada entre dos voltors disfressats de persones respectables, una d’elles que s’autonomena constantment com a “Presidenta”.

L’acció del que veiem té un caire gairebé esperpèntic i còmic, però la realitat és que ens mostra cruament com funciona la corrupció, la política en aquest pais i els seus passadissos. Llegiu-ne més.

Què faries si tinguessis informació d'interès públic a les mans? Hi ha límits innegociables a la privadesa? Quin motiu real s'amaga darrere la revelació de secrets aliens? Tot s'hi val per triomfar en l'àmbit professional?

Aquestes i d'altres preguntes envolten Camargate, la recreació de la coneguda conversa mantinguda entre Alicia Sánchez-Camacho i Victoria Álvarez el 7 de julio de 2010 al restaurant La Camarga de Barcelona. En un escenari minimalista -una taula parada i dues cadires-; pel qual circulen tres personatges -les dues protagonistes de la conversa i un tercer en discòrdia, que tant fa de cambrer com de fill de polític-; el guió de l'obra resulta poc sorprenent i, fins i tot, una mica fluix. Potser perquè hi ha una sentència judicial que impedeix reproduir la conversa o per la voluntat de no arriscar, l'obra acaba sense aportar cap novetat respecte del contingut difós als mitjans de comunicació. El que evidencia és que la conversa de sobretaula de dues dones relacionades amb la classe politíca catalana no difereix massa de la que qualsevol de nosaltres podria tenir. Sexe, diners, enganys i secrets reguen l'arròs de llamàntol servit a taula.

... que es van trobar per dinar al restaurant La Camarga i per això l'obra es diu Camargate, en referència al Watergate. Si la intenció del autor era fer una crítica mordaç, crec que no ho ha aconseguit; li ha sortit una cosa més aviat fluixa, amb tocs divertits, però vigilant molt a no traspassar certes línies. M'ha donat la impressió que tota l'estona se l'agafava amb paper de fumar. Els personatges massa estereotipats (l'Alícia de MILF i la Victòria de tia bona amb l'arròs covat). No m'ha convençut; l'he trovat oportunista. Llegiu-ne més.