La Cubana: Campanades de boda

La Cubana és part de la història viva del teatre català contemporani. Nascuts d'un grup de teatre amateur afincat a Sitges (com recorden a tothom sempre que tenen ocasió), van fer-se un lloc al panorama teatral gràcies a les seves esbojarrades accions de teatre de carrer i espectacles transgressors com Cómeme el Coco Negro o Cegada de amor, que es caracteritzaven per un humor desacomplexat, un llenguatge proper i familiar i el trencament de la quarta paret, amb la consegüent participació del públic durant tota la representació.

Campanades de boda és la síntesi de l’esperit i experiència adquirida de La Cubana: una catarsi de llenguatge cubanero. En dues hores de funció viatjaràs pel vodevil amb entrades i sortides vertiginoses i equívocs constants, passant pels deliris musicals, la interacció amb els audiovisuals i... la gran sorpresa final. Aquell moment de màgia que tan bé sap crear la Cubana, quan a tu et converteixen en el protagonista de la història i constates que, com canten a la seva cançó principal, "tots fem teatre en algún moment".

Si tries veur Campanades, prepara’t per viure la boda més bèstia i exuberant de la teva vida. La Cubana s’entrega al públic: diuen que no saben fer-ho d’una altra manera. Si poden fer les coses grans, no les faran petites. Cada detall d’aquest espectacle està pensat per a que flipis de valent: des dels centenars de rams de flors que decoren tot el teatre fins a la multitud d'indis que ballaran al ritme de la versió bollywodiana de "Paraules d'amor" del Serrat (un puntazo).

Una reverència als Reis de la Comèdia. No us la perdeu.

Segur que has presenciat o format part, protagonista o no, d'almenys una desena de bodes en la teva vida. De totes elles guardem anècdotes i detalls per al record, alguns sentimentals, altres divertits i altres vergonyosos; però ni conjuminant tots els records de mil i una bodes seríem capaces de crear un espectacle similar al teatral i musical Campanades de Bodes de la Cubana.

Des que s'entra en el teatre l'ambient festiu de bodorrio comença: en la porta et rep un gran pastís nupcial amb una figura de nuvis bastant particular: una núvia catalana i un nuvi indi, abillat amb vestit tradicional.
Des que comença l'espectacle, el ritme frenètic de la preparació de la boda no baixa ni un segon: la tieta Margarita i la mare de la núvia, l'Hortènsia, van d'aquí cap enllà atenent a familiars, trucades i imprevists. En conclusió, preparant la boda de l'any en la qual, la que hauria de ser veritable protagonista, la Violeta, no pot pendre cap decicion.
A més de la mare i la tieta, que busquen l'aparença i l'ostentositat davant dels convidats; tenim a un pare, separat de la mare, amb una núvia francesa que li agrada massa el champagne; una senyora de la neteja andalusa molt maca; un germà de la núvia gai i que a diferència de la seva germana, ell si es vol casar- però a aquest no li deixen; una noia brasilera, dona de l'altre germà, amb molta cara; una tieta religiosa que no entén per què la nena no es casa per l'església; i així un llarg etcètera de personatges realitzats entre tan sols 12 esplèndids actors, doblegant o fins i tot triplicant papers, una autèntica proesa.

Ficant tots aquests ingredients a la coctelera durant una mica més de dues hores sense descans, resulta un espectacle musical i teatral costumista, molt enèrgic i vibrant en el qual ens recorden que tot acte social no deixa de ser pur teatre, i més en el cas de les bodes.

No és el millor espectacle de La Cubana ni tampoc serà el més recordat, però reconforta saber que el grup es manté fidel als seus principis i que no cedeix en cap de les peces que han fonamentat el seu estil. Campanades de boda es va estrenar en plena crisi, a principis del 2012, i ha aguantat des de llavors amb 12 actors damunt de l'escenari, un muntatge espectacular i una producció de primer nivell. Un esforç titànic que es mereix el més gran dels respectes.

Tot i no ser dels millors, la qualitat de l'espectacle és inqüestionable. És cert que la primera part de l'obra, més vodevilesca i costumista (l'esperit de Les Teresines sura per l'aire), s'allarga en excés i no convenç tant com la segona, la del casament, on apareixen les virtuts de La Cubana més caricaturesca i participativa. I és que, personalment, em quedo amb les seves performances (Cómeme el coco negro, Marathon Dancing, Equipatge per al 2000, etc.) abans que les obres de caràcter més tradicional (Cegada de amor, Una nit d'òpera, etc.) Crec que quan trenca la quartat paret i s'enfronta més a una idea que a un argument, és quan La Cubana excel·leix i no troba a ningú que la iguali.

Esperem que aquesta no sigui la seva última experiència teatral, tal com ho ha insinuat en repetides ocasions Jordi Millán. Molts som els que volem que segueixin engrandint el seu patrimoni teatral, tan necessari en un país on està costant molt que tornin a sortir formacions com aquesta.