Cantando bajo la lluvia, el musical

Després de La jaula de las locas i La tienda de los Horrores, els directors totterreny Àngel Llàcer, Manu Guix i la coreògrafa Miriam Benedyted s'embarquen amb Nostromo Live en una nova aventura escènica amb una adaptació original (important això, no és una franquícia) del mític musical Singin' in the rain de 1983, a partir de la pel·lícula de 1953. La comèdia és conegudíssima, i com a bon clàssic forma part de l'imaginari popular de grans i joves. Això feia partir d'un lloc complicat a l'equip creatiu... Com es pot millorar el record de les escenes icòniques com el ball de Gene Kelly sota la pluja, la coreografia de claqué del Good Morning, la plasticitat física amb l'stapstick de Donald O'Connor o una brillant Debbie Reynolds sortint d'un pastís vestida de corista? La resposta la tens al Tívoli.

Cantando bajo la lluvia ens situa als anys vint, moment en què l'aparició del cine sonor capgira per complet tota la indústria cinematogràfica. La història d'amor entre el famós galan del cine mut, Don Lockwood (Ivan Labanda) i la jove aspirant a actriu, la talentosa Kathy Selden (Diana Roig), ens conduirà per una era d'oportunitats per a uns, però crepuscular per totes les artistes que no es poden adaptar a la novetat, com és el cas de la diva de veu horrible Lina Lamont (Mireia Portas).

Llàcer, Guix i Benedyted treuen tot el suc al muntatge i el converteixen en una de les propostes imprescindibles de la temporada. Amb un ritme vertiginós, coreografies que aprofiten tot el potencial escènic i un enorme sentit de l'humor –a voltes destraler–, supleixen un text que acusa el pas del temps (els protagonistes es marquen algunes 'red flags' flagrants). Cantando és una pluja de talent i saber fer. La parella Lavanda-Roig enamora amb la seva solvència, simpatia i veus increïbles. A Cosmo Brown, el fidel amic del protagonista, l'interpreta un gloriós Ricky Mata, que roba plans amb el seu carisma i capacitat per fer divertida qualsevol anècdota... I Mireia Portas és l'estrella absoluta del muntatge. Si bé té un dels personatges més castigats pel guió, fa estimar l'envejosa i esquerpa Lina Lamont i converteix una cançó menor com 'What's wrong with me?' en un dels grans moments de l'espectacle. I la classe de dicció a platea ("no puè-do acet·tal·lo") farà que somriguis dies després de veure el musical. Simplement magistral.

Cal fer una menció a l'espectacular escenografia d'Enric Planas, que explota tots els elements –físics i audiovisuals– per fer-nos viatjar als anys vint del neó, l'art decó i l'era daurada del cine mut. I sí, plou a escena. Aigua de debò. Hurres i bravos a la platea quan Ivan Labanda, entre fenals i paraigues, entona 'come on with the rain' i cau la del pulpo a escena. Quina il·lusió veure que Cantando bajo la lluvia no dona gat per llebre. Fan gasto, són exigents en la factura i ens acosten una mica més als musicals internacionals. Bravo.

No la deixeu passar!

Per gaudir de Cantando bajo la lluvia només cal deixar-se dur. Seria trampós pensar en l’experiència personal d’una pel·lícula que va marcar les generacions de la segona meitat del segle XX. La Metro-Glodwyn-Mayer va produir una història icònica, i Gene Kelly, en la direcció i com a intèrpret, es va convertir en una figura incorporada amb fixador a l’imaginari col·lectiu.

Si aconsegueixes abstreure’t d’aquest record, si potser no el tens o si, millor encara, decideixes començar l’experiència de zero, el plaer és immens des del primer minut a l’últil. L’hàbil direcció artística de l’Ángel Llàcer i la potència musical de Manu Guix i d’Andreu Gallén basteixen solucions sorprenents, imaginatives i originals a l’adaptació (felicitats, Marc Artigau!) d’aquest guió gegant a l’escenari. Un escenari que comença ja al passadís de la platea. Quins manera d’integrar el públic!

La interpretació és sublim. Tothom està a l’alçada, a un nivell i a un ritme que provoquen l’estat d’alerta constant a l’audiència, aquells ulls que no es volen perdre detall, aquell rictus facial que està a punt per escalar de riure o per dir “uauu” un minut darrere l’altre. Fins i tot els tècnics i tramoistes, en una coreografia pròpia i inusual de decorats (un aplaudiment per l’Enric Planas) que es mouen amb agilitat, aporten el seu punt. I la música...? Si la vivència del teatre és ja inigualable pel fet que és única, directa i irrepetible, la música en directe és ja tot un luxe.

Però deixeu-me expressar la meva admiració absoluta per tres persones que fan que la sessió es converteixi en màgia. Vaig assistir a una sessió de divendres amb el cover de Don Locwood, en Miguel Ángel Belotto. i la seva capacitat de combinar amb aquella força i energia el ball, el cant i la interpretació va deixar-me esmaperdut. Impressionant. Excel·lent. Què en puc dir més...? En Ricky Mata, en el paper de Cosmo Brown, fidel a la interpretació cinematogràfica, va exhibir un talent desbordant, una comicitat captivadora. I em guardo pel final, en el paper de Lina Lamont, una clown que m’enamora: la Mireia Portas. Clown amb totes les lletres. Si tinc un record recurrent de l’espectacle, més que no pas el ball dels fanals, és el seu gest, el domini de l’expressió, l’imant que exercia a cada acció. No puc desprendre-me’n. Millor dir: no puiiiido!

Precisament, i encara que sembli una contradicció, si hagués de buscar tres peus al gat i descobrir a la força un punt feble, seria aquest. Existeixen dos espectacles en un, que caminen paral·lels (sense fer-se mal, però separats): el propi que guia l’argument i l’actuació còmica estratosfèrica de la Lina Lamont, que tot ho eclipsa. Però... beneït sigui el punt feble!

No tanco l’article sense reivindicar el teatre en català. No pot ser que un espectacle com aquest, revisant els membres que formen l’equip creatiu, no hagués estat concebut en català. Aquí hi tenim un greu problema. Però mentre la taquilla funcioni... aquí tothom fa com si sentís ploure. I en aquest cas, dir-ho és encara més encertat.

En un musical sempre hi ha lloc per un bon número de claqué, més agosarat o més subtil, però sempre és un plaer veure’l sobre l’escenari enmig de música i cançons que volen expressar, també amb els peus, què sent un o més personatges.

És evident que en aquest espectacle no podia faltar. I aquesta seria la definició més acurada d’aquesta adaptació del clàssic del cinema de 1952 protagonitzat per Gene Kelly. Es tracta d’una fantasia de llums, colors, alegria, música i passió dalt de l’escenari. Les primeres notes de l’orquestra –sempre i quan el públic les deixa gaudir estant en silenci- ja et traslladen a un món increïble. La màgia del cinema i del teatre es barregen en un muntatge molt treballat i laboriós, i era difícil perquè es tractava d’adaptar una de les històries més conegudes i valorades del setè art. Era molt complicat traslladar números com Singing in the rain o Moses, però ho aconsegueixen amb escreix.

He de començar parlant de tota l’escenografia i la posada en escena, perquè sense aquest marc incomparable no es podria muntar una producció d’aquesta envergadura. Cada escenari preparat per l’equip d’art i utillatge està elaborat fins al mínim detall, creant un món on tot és possible. Les transicions entre escenes i ubicacions són naturals i encaixen a la perfecció, fent que el públic no perdi ni l’atenció ni la il·lusió per ficar-se en el nou espai de la història. La il·luminació i la posada en escena dansen l’una amb l’altra en una coreografia perfectament assemblada.

Els números musicals estan estudiats i perfeccionats fins a l’extenuació, arribant al clímax amb el famós Singing in the rain, on veiem com plou, literalment, dalt de l’escenari. Aquest és un dels moments més esperats i no decep: aigua, paraigües, faroles, ballarins i Iván Labanda –Don Lockwood- desprenen una passió desmesurada i contagien al públic.

Labanda com a Lockwood i Diana Roig com a Kathy Selden són grans atractius per aquest musical, però si cal destacar a algú és a dos “secundaris” de luxe que roben l’escena, més d’una vegada, als mencionats anteriorment. Riky Mata (Cosmo Brown) i Clara Altarriba (Lina Lamont) han sigut la meva sorpresa en majúscules. Mata es transforma en Cosmo totalment i en cada intervenció seva aconsegueix el favor i l’aplaudiment del públic. La seva veu i els seus moviments hipnotitzen i fan gaudir de cada intervenció. Altarriba ens enamora amb la irritable Lamont, dies després encara tinc al cap el seu “no pedo aceptarlo” i s’ha quedat a la meva memòria per molt de temps. Fins i tot quan canta -recordem que el seu personatge ni parla ni canta bé- l’espectadora es rendeix als seus peus. Tant a Mata com a Altarriba espero veure’ls en molts més musicals, serà un plaer seguir-los on vagin.

En definitiva, es tracta d’un espectacle per tots els sentits. Mous els peus al ritme de la música, “cantes” les cançons amb tot el repartiment i, quan surts, ho fas amb la sensació que has passat una de les millors vetllades que el teatre musical et podia proporcionar.

Ja fa uns dies vaig anar a veure “Cantando bajo la lluvia, el Musical“, segurament l’últim gran musical que veig aquesta temporada després de “Fama, El Musical” i “Billy Elliot, El Musical“. I ens trobem amb la comèdia musical més esperctacular de tots els temps tant al teatre com al cinema.

Cantando bajo la lluvia, d’Àngel Llàcer i Manu Guix aposta per una estètica luxosa i detallista, tal com teníem en el cinema i amb increïbles números de ball que et transporta a la sala de cinema de fa uns dècades. Considerada una de les millors pel·lícules musicals de tots els temps, Cantando bajo la lluvia narra una història d’amor ambientada a la irrupció de cinema sonor a Hollywood, que mostra tota l’elegància formal i estètica característica dels anys 20.

Amb música de Nacio Herb Brown i Arthur Freed, i sota la direcció de Gene Kelly i Stanley Donen, la pel·lícula estrenada el 1952 va ser un èxit i ha estat reconeguda com el millor musical de la història per l’American Film Institute.

S’ha de dir que el dia de la funció no vaig poder veure a Ivan Labanda, però el protagonista aquell dia va ser una gran estrella en aquest musical amb gran talent, grans veus i molt bons ballarins. Un cas a part és Mireia Portas, on va bordar el seu paper en tot moment. Vaig riure de valent cada vegada que la teniem al plató.

Amb números d’autèntic luxe, amb una gran força del sentit de l’humor (Mireia Portas és la gran responsable) i finalment, tots en conjunt, va fer-me oblidar i a la vegada recordar en tot moment els bons moments que paso quan veig de nou la pel·licula. Vaig gaudir-ne tant dels moments més coneguts de la pel·licula, amb el ball sota la pluja, la del sofà, classe amb el professor,… així com els moments còmics.

Possiblement dels millors musicals d'aquesta temporada.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

INTRODUCCIÓ

1952 S’estrena la pel·lícula “Cantando bajo la lluvia”, una memorable e icònica musical, probablement, la més important del cine musical de tots els temps. Dirigida per Stanley Donen i Gene Kelly (protagonista principal juntament amb Jean Hagen i Debbie Reynolds) .

1983 S’estrena el primer muntatge musical al London Palladium. Dirigida i protagonitzada per Tommy Steele, que va incorporar algunes cançons addicionals d’autors com Roger Edens, Dorothy Fields, Jimmy McHugh, George e Ira Gershwin, Johnny Mercer, Richard Whiting o Cole Porter. Va estar en cartell més de dos anys.

A Broadway s’estrena al 1985 en el Gershwin Theatre. La producció neoyorquina no va ser una rèplica exacta de la seva homòloga a Londres. Hi va haver nombrosos canvis en el libret i en el llistat de cançons. Dirigida i coreografies per Twyla Tharp.

2004 s’estrena en el Teatro Nuevo Apolo de Madrid. Dirigida per Ricard Reguant. L’orquestra no va ser en directe, sinó que es va utilitzar una pista pregravada, en definitiva el que en diem música enllaunada, fet imperdonable per tot amant dels musicals. Va passar pel Teatre Nuevo Apolo de Barcelona i pel Teatre Novedades (Barcelona), però malauradament va estar poc temps en cartellera.

RECOMANACIÓ

2021 arriba a Barcelona el musical "Cantando bajo la lluvia", un muntatge produït per Manu Guix, Àngel Llatzer i Nostromo Live al Teatre Tívoli. Dirigida per Àngel Llàcer, que torna a rodejar-se del mateix equip amb el que va treballar a La jaula de las locas o La tienda de los horrores, incloent a Manu Guix en la direcció musical, Miryam Benedited en la coreografia, Enric Planas en el disseny de escenografia, Míriam Compte en el disseny de vestuari, Albert Faura en el disseny d’il·luminació, Roc Mateu en el disseny de so i Marc Artigau en l’adaptació del text i algunes de les lletres al castellà.

Àngel LLatzer ha reclutat el millor de lo millor per crear aquest muntatge. Tot és espectacular!! Els actors, el cos de ball, els canvis d’escenografia, el vestuari, la caracterització,...

Un repartiment de luxe. Els actors són tots excepcionals. Són artistes molt complerts, amb molt de talent. Canten, ballen i interpreten a un nivell d’exigència que cerca la perfecció. Diana Roig (Kathy Selden), Ricky Mata (Cosmo Brown), Mireia Portas (Lina Lamont), José Luis Mosquera (R. F. Simpson), Oriol Burés (Roscoe Dexter) i Miguel Ángel Belotto (Don Lockwood) que comparteix personatge amb Ivan Labanda. Brutals!!

Un cos de ball integrat per unes sis ballarines i cinc ballarins excepcionals, que ens van fer gaudir de valent amb els 14 números musicals i coreografies de Miryam Benedited , inspirades en la pel·lícula original. “Make’em Laugh”, “Singin in the Rain”, “Good morning”, “Beatiful girl”,... per citar alguns.

La posada en escena és espectacular!! De lo millor que hem vist fins ara a casa nostra. Efectes especials, il·luminació, interpretació, caracterització, vestuari, escenografia. És un muntatge super dinàmic . Els canvis d’escenografia són increïbles. Més de 75 canvis d’escena molt ben sincronitzats i integrats a l’acció en tot moment, fins hi tot els mateixos tècnics de sala i ajudants d’escena semblaven formar par de l’espectacle. El vestuari és espectacular!! ( es parla de unes quasi 200 peces de vestuari ).Hi ha sorpreses pel que fa als efectes especials. M’agrada perquè capta molt bé les escenes més emblemàtiques de la pel·lícula.

La música és de vital importància en aquest musical. És increïble i tot un luxe escoltar a nou músics tocant en directe. Els números musicals són magnífics. Marc Artigau ha fet una feina meravellosa regalant-nos escenes realment divertides, com la de la visita al logopeda on dos dels protagonistes ens regalen un canon d’embarbussaments de gran dificultat. Brutals Ricky Mata i Miguel Ángel Belotto . Pel que fa als temes musicals, els més emblemàtics s'han interpretat en l'idioma original. 

Els números musicals i l’acció sempre segueixen una mateixa continuïtat.

“Cantando bajo la lluvia” és un clàssic que no passa de moda. És una història d’amor, una història romàntica, una història de canvis i adaptacions, una història d’aliances. És un referent en el món de les arts escèniques per tota la informació que ens proporciona tant a nivell històric, tècnic i artístic d’una època en la que hi van haver molts canvis. És una crítica al sistema, al funcionament dels grans estudis i als seus interessos, a la manipulació de la premsa, a la repetició de les formules empleades. És un homenatge al món del cinema. El pas del cinema mut al sonor, les dificultats tecnològiques, l’aparició del doblatge, el playback, els trucs i efectes especials, la gent que hi ha al darrera de tot muntatge,... És una paròdia de la realitat quan porta als actors a classes de dicció.

CONCLUSIÓ

No us podeu perdre per res del món aquesta proposta.

És una oportunitat que no podeu deixar escapar.

El que han fet aquests senyors és realment impressionant!! Un musical a l’alçada de qualsevol dels que es puguin veure a Londres. Brillant, impecable, de qualitat, elegant.

És un musical vitalista, positiu, emocional, optimista. Estic del tot segura que sortireu de molt bon humor i amb ganes de saltar i ballar.

Ho té tot, bones veus, bones coreografies, musica en directe, un vestuari impressionant, unes actrius, actors i cos de ball de luxe, efectes especials sorprenents,...

El preu és un regal per la inversió i nivell que hi ha invertits en aquest muntatge. La meva recomanació és que no escatimeu en el preu i aneu a platea!!

Definitivament penso que aquest musical és un imprescindible d’aquesta temporada i que seria una pena que no hi anèssiu.

 

Encara que pugui semblar estrany, l'adaptació al teatre de Cantando bajo la lluvia no es va fer fins el 1983. Suposo que ningú era tan agosarat com per convertir una pel·lícula emblemàtica -per a molts, el millor musical cinèfil de la història- en una obra teatral que no comptaria, evidentment, amb el talent inigualable de Gene Kelly. Com fer que el públic oblidés un referent tant important? Com representar a l'escenari escenes mítiques com la de la pluja, i tantes d'altres? Com aconseguir que uns actors ballessin, cantessin i anessin sobrats de carisma? Doncs bé, el West End de Londres va ser el lloc que va veure la primera versió als anys vuitanta. Una versió que no va voler arriscar i que va comptar amb el mateix llibret i quasi totes les cançons de la pel·lícula, a les que va afegir també alguns èxits de Roger Edens, George Gershwin, Dorothy Fields o Cole Porter.

Amb els anys es van fer més versions (la de Broadway va ser força diferent), i fins i tot a Espanya se'n va veure una dirigida per Ricard Reguant l'any 2004. La que ens ocupa avui s'inspira força en la versió londinenca i compta amb la traducció i adaptació de Marc Artigau. Suposo que els esculls amb els que s'ha trobat han estat els mateixos que anys enrere... Com fer que la gent s'oblidi parcialment del musical, i com aconseguir que els actors no siguin comparats constantment amb els de la versió cinematogràfica. La solució crec que és més senzilla del que sembla: fent bon teatre i creant un espectacle solvent. I així ha estat! Manu Guix, Àngel Llàcer, Myriam Benedited i Andreu Gallén -no ens oblidem de la direcció musical- han creat un show competent en tots els aspectes. S'ha cuidat el treball coreogràfic, el to de la comèdia, les resolucions escenogràfiques i de vestuari i, evidentment, tota la part musical. Quan tot això encaixa, els espectadors gaudeixen amb el que passa a escena... i valoren un treball ben fet, rigorós i molt atractiu.

El més agraït d'aquest espectacle és el seu ritme frenètic, aconseguint crear un munt d'espais i situacions diferents amb molt poca cosa. En aquest sentit, passem d'una estrena de Hollywood a uns estudis cinematogràfics, a una festa, als camerinos o a la casa dels protagonistes... sense oblidar els carrers de Los Ángeles, on evidentment hi plou. Molts dels números musicals estan creats a imatge dels originals, però sense voler imitar-los, cosa que és d'agrair. Els balls, que n'hi ha molts, tampoc volen ser una còpia sinó que més aviat són el fruit de la inspiració. I està clar que els protagonistes -Ivan Labanda, Diana Roig i Ricky Mata- han de cantar i ballar, demostrant un esforç i un treball que ara es veu recompensat. La seva feina, a l'igual que la de secundaris com la gran Mireia Portas, és brillant i mereix tots els elogis.

En definitiva, el musical més complex que ha creat la productora Nostromo, i possiblement també el més reeixit. Una suma de petits i grans encerts que desemboquen en un èxit segur.

 

La gran oferta de teatre i de musicals denota que la normalitat ha arribat a casa nostra. L’eufòria d’haver superat (casi) una pandèmia, veure un teatre ple i als actors, actrius, ballarins/es, als tècnics i maquinistes saludant des de l’escenari ha estat molt emocionant.

Àngel Llàcer i Manu Guix tiren pel dret i pel camí fàcil i segur. Al 2008 van presentar “Què, el musical”, un espectacle de creació que va obtenir el premi Butaca a la millor composició musical per Manu Guix i la van veure més de 53.000 espectadors. Després de l’èxit de “La jaula de las locas” i “La tienda de los horrores” (cap dels dos originals), continuen apostant per un teatre musical comercial i en castellà suposo que pensant en la taquilla, tot i que segons opina Daniel Martínez, president del Grup Focus, “el públic va igualment als espectacles sigui en català o en castellà”. Per això encara em sorprèn més aquesta aposta, per la poca sensibilitat per la llengua i pel poc valor en arriscar-se per nous projectes coneixent la gran capacitat creadora que tenen els dos.

La pel·lícula “Cantando bajo la lluvia” va ser estrenada el 1952. La posada en escena com a musical ja es va presentar a Londres, a Broadway i a Madrid. Amb música de Nacio Herb Brown i Arthur Freed, està interpretada en directe per 8 músics. Andreu Gallen n’és el director musical.

El guió és de Betty Comden i Adolph Green. És una història romàntica típica, la gràcia de la qual és l’aparició del cine sonor als anys vint. La col·locació dels micròfons, el treball de la veu, la inexperiència dels actors o la sincronització del so crea escenes còmiques. Però tot és una repetició, un calc de la pel·lícula en tots els aspectes. Cap adaptació al moment actual. Ni un petit canvi en les coreografies clàssiques de la pel·lícula tot i que Myriam Benedited hagi aconseguit la perfecció tècnica de les mateixes.

L’aposta és a demés segura amb l’elecció dels actors i actrius. Don Lockwood és Ivan Labanda, Kathy Selden és Diana Roig, Lina Lamont és Mireia Portas, Cosmo Brown és Ricky Mata. Són quatre intèrprets en majúscules. Ivan Labanda és incombustible, mai defrauda, canta i balla amb la solidesa de l’experiència. Mireia Portas està increïble en el seu paper còmic i és capaç de despertar la més sonora riallada entre el públic amb la seva presència i el seu mantra: “no puiido asetarlo”. La resta d’actors principals i secundaris junt amb el cos de ball són impressionants.

Un gran musical d’escassa actualitat a la cartellera barcelonina en aquesta temporada.