Sinopsi
Malgrat l’extensió de la seva obra, tant pictòrica com literària, el que ha transcendit més de Rusiñol és el personatge. El personatge que ell mateix es va crear, i que li va donar, i li dóna encara, una gran popularitat. Un personatge, però, que sovint amaga el veritable Rusiñol.
No va voler escriure les seves memòries i, per tant, moltes de les coses que en sabem han estat explicades per altres, que l’han mitificat o bé sovint l’han caricaturitzat, però poca cosa en sabem de primera mà. Llegint les seves proses, trobem algun tall on es delata, on descobrim el que realment li passava per dins, on ens confessa les seves inquietuds, els seus anhels, les seves pors, les seves il·lusions, el seu concepte de l’art, la seva filosofia, les seves addiccions; i tot seguit s’entreveu un altre Rusiñol, un Rusiñol tocat per una malenconia vital, un Rusiñol perseguint l’ideal, un Rusiñol ferit per les drogues i l’alcohol, un Rusiñol, sovint, molt més solitari del que la gent creu, un Rusiñol perdut en el seu propi personatge, un Rusiñol incomprès pels seus contemporanis. Un Rusiñol, al cap i a la fi, molt més interessant i complex que el dels “duros a quatre pessetes”.
“Sóc esclau de lo que fuig”. Aquesta frase resumeix molt bé l’autèntic Rusiñol, que va passar una vida intentant dominar l’intangible, intentant abraçar l’ideal tant en l’art com en la vida, una vida intensa , però també plena de frustracions.
Cap al tard és un recull d’aquestes proses; per mi, les més íntimes i definidores de Rusiñol, ordenades de manera que puguin tenir un sentit teatral, i una unitat de temps i d’espai. Assegut en un cafè, on ell va passar gairebé tots els capvespres de la seva vida, i acompanyat al piano pel seu amic Erik Satie, Rusiñol ens explica qui és.
