Carmen Machi: Juicio a una zorra

Tots sabem que no totes les fusions entre el classicisme i la modernitat funcionen en teatre, sent moltes les propostes que no han acabat de quallar al llarg dels anys com a conseqüència de ser massa gratuites o per presentar una important manca de coherència interna. Potser, aquestes han mostrat una falta de respecte als trets originals o s'han enfocat des d'unes pretensions massa altives a partir d'una visió de l'època actual que ha impedit atorgar veracitat a allò que estem presenciant. Així, quan ens trobem amb una obra com Juicio a una zorra, aquesta resulta ser un autèntic regal per als amants del teatre, gràcies a les grans virtuts que conté i que lliguen a la perfecció a través dels diferents nivells. Per tant, aquest és un clar exemple de que la fusió entre les dues vessants pot encaixar a la perfecció, fins i tot aconseguint que aquesta ni es percebi, integrant-la i oferint-nos una proposta tan propera com atemporal.

El text de Miguel del Arco mostra les entranyes d'un personatge tan fascinant com realment desconegut, l'Helena de Troia, tot aconseguint fer un judici de valors sobre allò què és correcte, qui diu que ho és i qui són els que transmeten la seva pròpia veritat a la societat, la qual pot quedar impregnada i ser transmessa al llarg dels segles a partir d'un únic punt de vista. En aquest sentit, el judici al que es sotmet voluntàriament el personatge de l'obra serveix per transmetre que no totes les veritats són certes i que sempre és necessari veure què hi ha darrera de les pressumptes veritats que ens transmeten constantment, incloses les històriques. En aquest sentit, res s'ha de donar per cert i cal contrastar-ho tot, especialment en un món en el que les veritats absolutes abunden de forma inconsistent i els diferents punts de vista es difuminen en un de sol.

D'altra banda, el text manté una forta sinergia amb la direcció de del Arco, la qual esdevé sublim. En nombroses ocasions, tenim la sensació d'estar contemplant un quadre gràcies a la força visual transmessa, venint subratllada per una excel·lent il·luminació i per un gran treball cromàtic. Les diferents estampes transmeten la força del mateix text, sent situats a consciència els diversos elements presents en elles. A més, el director aconsegueix crear una atmosfera suggerent i atractiva en la que el judici a Helena aconsegueix atrapar a l'espectador tot utilitzant elements sonors que aporten el dramatisme necessari per allò que s'està intentant explicar, nedant en tot moment a través de la fusió abans explicada del classicisme i la modernitat.

Per últim, cal destacar la gran interpretació de Carmen Machi, la qual sap moure's amb total naturalitat entre el drama i la comèdia, mostrant el millor de cada registre. Així doncs, aquesta ens ofereix una autèntica masterclass actoral, en la que la força i la passió s'equilibren amb el text i la direcció. Sens dubte, és una autèntica delicia poder veure-la actuar i contemplar com aquest mostre escènic aconsegueix omplir ella sola tot l'escenari i cada racó del pati de butaques amb una Helena que surt des de les seves entranyes.

L’evolució com a actriu de Carmen Machi, vista amb una certa perspectiva, ha estat espectacular. Coneguda pel gran públic com a secundària a la sèrie Siete vidas i, més endavant, per Aída, avui ningú posa en dubte la seva gran talla d’actriu de teatre dramàtica i, en realitat, tot terreny. I és que aquesta artista madrilenya ja ha demostrat del que és capaç en muntatges anteriors com La tortuga de Darwin, Falstaff o Almuerzo en casa de los Wittgenstein. És per aquest motiu que l’espectador que acudeix a veure el seu treball a Juicio a una zorra ja té la predisposició d’assistir a un recital de talent. I, la veritat, és que no decep el més mínim. Miguel del Arco ha escrit un text brillant basat en el personatge d’Helena de Troia que sap combinar molt més l’esperit clàssic amb idees contemporànies (com el feminisme) i un llenguatge que es permet, a vegades, ser més proper i impactant. Però, sobretot, del Arco ha dirigit a la seva protagonista amb precisió, canalitzant la seva força incommensurable cap allà on l’interessa, fent del monòleg un viatge al·lucinant. És fresc i esfereïdor, està ple de bellesa i melancolia. Esgarrapa l’ànima. És difícil pensar, d’entrada, en la Machi fent de la dona més maca del món, segons la mitologia... i, no obstant això, és encara més complicat imaginar-se a una altra fent-ho en sortir de l’espectacle. Un veritable goig.

Hi ha actrius que actuen -algunes ho fan molt i molt bé- però n'hi ha d'altres que a més d'actuar arrasen amb tot el que hi ha al seu voltant just trepitgen l'escenari. Ja poden estar quietes o movent-se, ja poden estar parlant o aguantant una mirada en silenci. Poden ser menudes, físicament insignificants, però quan fan un gest res pot ser més important a quilòmetres a la rodona. Són quasi divines i aprofiten totes les seves armes, algunes tan antigues com el mateix teatre. D'aquestes actrius n'hi ha poques, però Carmen Machi és una d'elles.

Podem assegurar, a més, que aquest monòleg reivindicatiu del personatge d'Helena li va com anell al dit. A priori, un podria pensar que físicament no és l'actriu més adequada per interpretar-lo, però quan acaba la funció ningú s'atreviria a canviar-la per una altra. Machi utilitza les sàvies i encertades paraules de Miguel del Arco per donar llum a un personatge que mai ha tingut massa bona premsa. A partir d'un relat en el que van apareixent abusos sexuals, maltractaments i fins i tot fills robats, se'ns presenta com a víctima un personatge que va ser acusat de tot el contrari.

La direcció de Miguel del Arco és sòlida i elegant. A diferència d'altres monòlegs vistos recentment, en els que s'obliga a l'actriu o a l'actor a acompanyar el text amb gestos inútils, aquí l'acció es limita a una borratxera que va augmentant de grau davant dels nostres ulls. Esplèndida il·luminació (Juanjo Llorens), un bon espai sonor (Sandra Vicente) i una escenografia justa però efectiva. Resumint, un embolcall perfecte par a una actriu que necessita ben poc per brillar damunt d'un escenari.