Sinopsi

Aïllats en un lloc secret, cinc persones que formen part d’una organització internacional anomenada Sòcrates, es dediquen a espiar converses telefòniques i escodrinyar el cel per intentar evitar un inminent atemptat terrorista. No obstant això, quan un d’ells es suïcida, el món personal de cada un comença a esfondrar-se, alhora que la història mateixa es posa en dubte…

Sobre l’obra l’autor va dir: “per arribar a arrencar-se els ulls cal haver viscut prèviament en una ceguesa”.

Cels és la darrera obra de la tetralogia La sang de les promeses, de la qual formen part Litoral, Incendis i Boscos.

Idioma:
Català

Sinopsi

Sobre l’obra l’autor va dir: “per arribar a arrencar-se els ulls cal haver viscut prèviament en una ceguesa”.

Cels és la darrera obra de la tetralogia La sang de les promeses, de la qual formen part Litoral, Incendis i Boscos.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 13

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Elsa Álvarez Forges
Teatre Barcelona

La reivindicació absoluta de l’art

Ens felicitem que la Biblioteca de Catalunya torni a programar aquesta obra per obrir la temporada teatral 2014-15, ja que és monumental i espectacular en tots els sentits, com ho solen ser les del dramaturg Wajdi Mouawad. Cels reprèn el llistó que havia deixat Incendis i que havia caigut notablement amb Litoral, i això és bo. Cinc personatges en tensió permanent es troben tancats en un recinte d'alta seguretat amb una missió vital: descobrir i desactivar una amenaça terrorista imminent. No tenen ni idea de què és allò a què s'enfronten, i per això compten amb l'ajuda d'un encriptador informàtic que els ha de facilitar els codis que permetin la localització de l'amenaça. Però la feina serà molt més complicada del que podrien pensar a priori, perquè de seguida comencen a entrar en joc variables emocionals que no tenen res a veure amb la matemàtica freda i desapassionada dels codis informàtics.

Dirigits per Oriol Broggi, cinc actors magnífics a escena, sumats a d'altres actors que fan la seva interpretació en pantalla, conformen un muntatge espectacular i estèticament bellíssim. L'escenografia, integrada essencialment per pantalles d'ordinador, es converteix en un element fonamental de l'obra. Eduard Farelo, que a vegades sobreactua una mica, aquí es mostra molt posat i molt còmode en el seu paper. Els qui l'acompanyen, habituals de la perla 29, Ernest Villegas, Xavier Boada, Màrcia Cisteró i Xavier Ricart, componen un elenc brillant de personatges tenallats per una cursa contrarellotge paral·lela a les circumstàncies vitals dramàtiques de cadascun d'ells. Però sens dubte, el millor de l'obra és el final, demolidor i absolutament catàrtic, que ens revela que allò més preuat i més cobejat, el més important a la vida, és l'art. Llegiu-ne més

09/09/2014
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Una perla en tensió a la Biblioteca

Wajdi Mouawad comença a ser un dels noms habituals de la cartellera barcelonina i no només com a dramaturg, sinó també com a actor i director, papers que va excercir en la seva visita fa uns mesos amb la seva obra "Seuls". En aquesta ocasió, l'autor ha vestit la seva peça d'un gènere amb un enfocament altament comercial, com és el thriller, però conservant el seu estil característic i aprofundint àmpliament en temes com la identitat personal o la bellesa. Així doncs, aquesta doble vessant farà que es puguin apropar a l'obra tant espectadors amb pretensions més comercials, com els que busquen aprofundir més. Tot i això, precisament aquesta barreja pot provocar l'efecte contrari, es a dir, allunyar als que buscaven un Mouawad en estat pur. Personalment, crec que l'enfocament adoptat pel dramaturg és totalment vàl·lid i enriquidor, ja que la fusió de diferents tipus d'elements és part de la creació i convé no estancar-se per tal de descobrir nous terrenys, explorar i obrir noves portes.

En la seva posada en escena, Oriol Broggi ens ha tornat a demostrar que és tot un mestre de la creació d'ambients i de la direcció d'actors, aconseguint traslladar a l'espectador la gran tensió que desprenen les escenes de Mouawad. Això ho aconsegueix amb una eficient i encertada utilització dels audiovisuals, els intèrprets, la música i d'un tempo molt marcat. A més, també destaca la creació de l'espai escènic, el qual està dissenyat de manera totalmente funcional i gens gratuïta, comptant amb una disposició de públic envolvent, la qual endinsa encara més l'espectador dins l'obra.

Cal dir que Mouawad no ens dóna tot mastegat i que algunes reflexions de l'obra requereixen, per a la seva total comprensió, un treball extra per part de l'espectador. De fet, això no s'ha de contemplar com una cosa negativa, ja que aquest esforç opcional no impedeix que hagi una comprensió general de l'obra. Així, diferents tipus d'espectadors poden gaudir de la mateixa obra, agafant els elements que més li poden interessar.

Finalment, vull aclarir que malgrat atorgar-li la màxima puntuació, reconec que no és una obra perfecta (alguna ho és realment?), però sí considero que és una peça imprescindible per als amants del teatre. Així doncs, independentment de les valoracions personals que cada espectador pugui fer, sense cap mena de dubte qui vagi a la Biblioteca de Catalunya podrá gaudir d'una magistral posada en escena i d'un text suggerent.

10/07/2014
Iván F. Mula
Teatre Barcelona

Ambiciosa crítica a Occident

Si una cosa ens ha quedat clara del teatre de Wajdi Mouawad, cada vegada més habitual als escenaris catalans, és que li agrada apuntar molt alt; parlar dels grans temes de l’existència que, per definició, són l’essència tràgica de la vida. Dirigida per Oriol Broggi, que ja ens va portar la mítica Incendis del mateix autor, l’obra és un ambiciós intent de fer un retrat poètic de les carències del món occidental, els seus dubtosos valors, la seva falta d’autocrítica, les seves fòbies i la hipocresia. Amb aquest objectiu titànic, Mouawad construeix un text molt tècnic, ben dialogat i amb una correcta tensió que fa mantenir l’interès sota l’amenaça d’un possible atemptat que els protagonistes intentaran evitar. La contraposició entre els seus conflictes com a individus i com a grup envers la societat i uns poders fàctics que són els que prenen les veritables decisions és un altre dels aspectes clau que la peça explora. Afortunadament, Broggi és un mestre de la posada en escena i assumeix el risc de fer digerible una proposta que, per les seves exagerades aspiracions, podria semblar inabastable. El director de la recent L’orfe del clan dels Zhao juga amb les projeccions, la claustrofòbia, la música i els efectes tot el que pot, alleugerant la densitat del gruix de l’espectacle. A més, aprofita les virtuts de tots i cadascun dels seus actors, la interpretació dels quals no és gens menyspreable. Així, les més de dues hores de duració, tot i que continuen sent un excés, esdevenen d’una manera àgil i natural. I, certament, la història és original i plena d’idees profundes que donen peu a una reflexió posterior; però n’hi ha tantes per escollir i tan diverses que, per moments, es troba a faltar una intenció dramàtica una mica més definida i no tan global i grandiloqüent.

18/10/2014
Josep Maria Ribaudí i Martí
Teatre Barcelona

Desmesurada, però interessant

Cels és l'última peça de la tetralogia Le Sang des Promesses de Wadji Mouawad i possiblement sigui la seva obra més desmesurada, doncs hi fa entrar una pila, potser un excés, d'elements. És un thriller sobre espionatge en que un grup d'analistes (espies?) escolten i intenten desencriptar milers i milers de converses que "volten" pel cel. Aquest equip secret busca prevenir futurs atacs terroristes, però ha passat un fet que els desestabilitzarà: un membre de l'equip s'ha suïcidat; perquè? Bona posada en escena i bona direcció. Llàstima de la punyetera acústica de la Biblioteca de Catalunya, que per dir-ho suau és molt cabrona. Llegir més.

22/06/2014
Gema Moraleda
Teatre Barcelona

Muntatge impecable, text irregular

Cels és un text dens, complicat, amb un gust per la tragèdia que ratlla la morbositat i una indecisió en l'execució que el fa debatir-se entre el discurs filosòfic i el thriller d'acció. Mouawad reuneix les seves virtuts, els seus vicis i les seves obsessions i torna a barrejar-los per crear un nou text que, en molts moments, sona a quelcom ja sentit i en d'altres a autèntica genialitat. Un text molt irregular que, en la meva opinió, només es salva per la magistral posada en escena de Broggi i companyia que aconsegueixen mantenir-nos atents i, fins i tot, emocionats pel que passa sobre el terra (en aquesta ocasió desprovist de sorra) de la Biblioteca de Catalunya.

Una cita ineludible per al fans de Wadji Mouawad o de La Perla 29.

Més informació

19/09/2014
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Uns cels massa ennuvolats

No es pot negar que Wajdi Mouawad escriu de meravella. Li agraden els arguments tortuosos, els temes de gran profunditat, les paraules grandiloqüents i la poètica com a arma de destrucció. En tot això és un mestre, i val a dir que algunes de les seves obres -com ara la fantàstica Incendis- estan ja entre les més importants i més representades d'aquest principi de segle. Tampoc es pot negar que La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant, li té la mida presa i sap molt bé com fer efectives les paraules de l'autor canadenc, d'ascendència libanesa. Per tant, què és el que falla a Cels? Per què dóna la sensació que li veiem el llautó a tot el conjunt? Per què les parts més emotives i punyents semblen forçades? Està Mouawad fent-se un autohomenatge en aquesta quarta part de la tetralogia La sang de les promeses?

Són preguntes difícils de respondre. Sóc incapaç d'emetre cap judici davant d'una obra immensa i d'un autor tan important, però penso que potser són aquesta ambició i aquesta desmesura les que fan que Cels ens arribi deformada. Veiem més la forma que el contingut, ja que el contingut és tan extens i variat que se'ns escapa. Un altre dels perills de l'obra de Mouawad és caure en la pedanteria, i així com a Incendis i a d'altres obres l'argument ens deixava glaçats i ens desmuntava qualsevol estridència estilística, aquí les costures estan desprotegides. Barrejar art, bellesa, terrorisme, islamisme, anarquisme, matemàtica, ciència, espionatge, pèrdua, destrucció i apocalipsi és una tasca inabastable i molt delicada, fins i tot per a un autor que sap treballar tan bé alguns d'aquests temes... per separat.

La posada en escena de La Perla 29 és efectiva i està molt ben resolta tècnicament. Els actors defensen bé la proposta, però en algun moment semblen devorats per un text que vol abraçar més del que pot. La durada de l'obra, a més, és excessiva... tot i que aquesta és una altra de les característiques de l'autor.

22/06/2014
David Serra

Pesada quant al text, sobrevalorada per la crítica, mal dirigida, esnob. Mals actors.

13/10/2014
Carles Espuny

Colpidora, emocionant, intrigant!!
Els actors brutals i l’escenografia molt original.
Mouhawad m’ha tornat a captivar!

01/10/2014
Roser Massana

D’acord senyor Andrés. Per això estan els rellotges.
I respecte a que el director de l’obra llenci una cadira a terra expresament per a que jo capti “l’indirecta” de que no he de fer servir el meu ventall, què li sembla a vosté? Li sembla gaire normal? No troba que hi han maneres més adients de dir les coses?
Pel que fa a la meva valoració de l’obra, coincideixo amb el Jordi. Pel fet de que Incendis fos una molt bona obra no vol dir que Cels també ho sigui. Massa rebuscada. I les interpretacions -exceptuant l’Eduard Farelo- poc convincents pel meu gust. El fet que el senyor Broggi sigui un director reconegut no vol dir que tot el que faci sigui bo, i pel meu gust, la seva “manera” de dir les coses també és clarament millorable.
Que gaudeixi de l’obra

11/07/2014
Àlvar Andrés Elias

Encara no he vist l’obra. Ho faré aviat, ja tinc l’entrada i moltes ganes de veure l’obra. Així doncs, el que em motiva aquest comentari es rebatre les paraules de la Roser Massana. Trobo una falta de respecte molt greu obrir el mòbil enmig d’un espectacle. És just que la noia en qüestió tingui dret a mirar l’hora: per això s’han inventat els rellotges. De la mateixa manera que gràcies a les noves tecnologies perdem capacitat lectora i de concentració, també ens desprenem de complements com el rellotge. Però que la noia en qüestió utilitzi el mòbil com a rellotge no és motiu per justificar una nova plaga d’espectadors que molesten amb la lluentor de les seves pantalles. Qui sigui inquiet i vulgui saber l’hora que agafi un rellotge -sí! un rellotge- però que tingui la decència de no molestar. Perquè com deia la meva mare: “es comença pels porros i es continua per drogues dures”, permeti’m que li digui que un obre el mòbil per consultar l’hora i acaba obrint el whatsapp, facebook o derivats. Respecte i teatre si-us-plau!

04/07/2014
Neus Mònico Fernández

Una posada en escena fantàstica.
Ens trobem en una sala plena de pantalles, ordinadors i tota mena d’aparells informàtics on un grup d’investigadors hi treballen, intentant esbrinar una sèrie de converses i dades que els porta a pensar en un imminent atac terrorista.
Aquest cop la biblioteca converteix el terra de sorra en un jardí ple de pedretes i escultures, recreant un jardí; l’espai on es `pot respirar una mica d’aire i els permet sortir de l’aïllament i fins i tot la claustrofòbia que es respira dins de l’edifici on es troben tancats des de fa mesos els personatges.
El tema ens ha encantat !!!!, i es que a mi, personalment tot el que sigui codis secrets, investigacions, trencaclosques em fascina.
He gaudit moltíssim i les dues hores se m’han passat volant.
El motiu de la nostre valoració ( 7 )es que tot i que l’espai, escenografia, text,….són fantàstics, les interpretacions (unes millors que altres),no ens han convençut; es a dir les interpretacions són molt bones, però molt poc naturals,poc creïbles i bastant irregulars. Sobreactuació de tots els actors, exceptuant en Carles Martínez, que per nosaltres és el que més ens ha convençut.
En el nostre cas l’audició ha estat del tot bona ( ens trobàvem a primera fila), però seria aconsellable la utilització de micros, ja que el públic que estan més allunyats es queixen de la mala audició.
De totes maneres pensó que és una obra que heu d’anar a veure!!!!!!
(Valoració 7 en el grup obert de Facebook “El racó de l’art” )

30/06/2014
Jordi

Roser Massana? Era en Broggi? Jo també hi era en la mateixa sessió.
No sé què passa que ja no sabem trobar textos més interessants. Aquest era el conte de “El vestit nou de l’emperador” Sabeu? Allò de… “Que n’és de bo!” I “Quina meravella!” I resulta que al final es tracta d’un embolic per fer-nos creure que és meravellós perquè no hem entès ni la meitat. No és un text dramàtic, és un text per ser llegit. Ja veuríem, llavors, si en salvàvem alguna cosa… Però d’això no puc parlar perquè no l’he llegit.
I aquest dissabte en sortir: com sentia que la gent deia que s’havia perdut a tal indret o a tal altre!… No crec que a això se li pugui dir bo… En les obres teatrals s’ha de saber què s’ha vist i quin missatge s’ha volgut donar, no despistar el públic.
La posada en escena molt bona, senyor Broggi, però triï millor els textos. No perquè l’altra obra hagi resultat bona, la resta del mateix autor ho ha de ser.

26/06/2014
Roser Massana

Estuve viendo Cels el sábado pasado y quiero explicar mi experiencia.
Estaba sentada en una de las últimas filas de un lateral y como hacía mucha calor saqué mi abanico para darme un poco de aire. En ese momento un señor que se sentaba detrás mío tiró al suelo la silla que yo tenia al lado y me dijo: “esto es una indirecta para que entiendas que no se puede hacer ruído en una sala de teatro”.
Soy psicóloga y en ese momento, este tipo de comportamiento me pareció propio de alguien que tiene algún tipo de patologia y que no sabe decir las cosas de manera más adecuada, por lo que opté por no decir nada y dejé de abanicarme.
Más tarde, ese mismo señor, le pegó una bronca monumental a una chica que estaba detrás mío y que tuvo la “osadía” de sacar su móvil para mirar la hora.
La sorpresa fue que al final de la obra, y despúes de ver las fotos que hay expuestas en la biblioteca de catalunya, comprobé que ese señor que nos había abroncado era el mismísimo director de la obra, el señor Broggi.
Llegados a este punto me gustaría hacer algunas consideraciones:
Soy la primera persona que entiendo que en el teatro no hay que hacer ruído, y procuro comportarme de manera adecuada. Considero que abanicarse no genera un ruido especialmente molesto, mucho más molesto fue el ruido de la silla al caer al suelo por obra y gracia del señor Broggi.
En segundo lugar, esta obra dura dos horas y media. ¿Acaso pretende el director que durante todo este tiempo, la gente no se abanique, no mire la hora o incluso no tosa?
Por cierto, que las sillas son bastante incómodas y por si fuera poco, durante el tiempo que dura la obra no se puede ir al lavabo (porque habría que pasar por el escenario) ni salir a la calle en caso de indisposición o necesidad (por el mismo motivo)
¿Acaso cree este señor que se puede tratar así a los espectadores? Ni yo ni la chica del movil estábamos molestando a nadie, únicamente molestábamos el ego de este señor que no soporta la idea de que alguien pueda estar no prestando la suficiente atención a su creación.
Me gustan mucho las obras de la Perla 29, pero a partir de ahora no podré olvidar que su director es una individuo que va tirando sillas al suelo para llamar la atención de quienes no se comportan como él considera que deberían comportarse.

23/06/2014

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Cels: espies, art i revolució

La Perla 29 presenta Cels, una “megaproducció” que barreja la brutalitat d’un atemptat amb la poesia més subtil de Wajdi Mouawad. La productora que dirigeix Oriol Broggi torna a proposar-nos […]

27 juny 2014

“Au, Broggi, ara ja pots marxar”. Crònica d’un assaig de Cels

Voleu saber com serà Cels, el proper espectacle de La Perla 29? Entreu, que comença l’assaig! El teatre sense espectadors no tindria raó de ser. A la Perla 29 ho […]

23 maig 2014