C’est la vie és una peça de teatre documental del creador Mohamed El Khatib, que ens parla sobre què ens queda quan perdem algú essencial.
Hi ha una paraula (orfandat) que defineix la condició del fill o la filla que es queda sense pares. La coneix per experiència pròpia un autor francès que va viure moments de devastació personal fa uns anys arran de la mort de la seva mare. Mohamed El Khatib va convertir aquella experiència en un espectacle que es va titular Finir en beauté i que també es veurà al Grec 2021. Més devastadora, li deien en aquell temps (potser en un intent de consolar-lo?), resulta la mort d’un fill o una filla. No, no hi ha manera ni té cap mena de sentit establir una graduació del dolor causat per la pèrdua d’un ésser estimat… Però sí que és cert que, si la pèrdua d’un progenitor té un nom, no hi ha paraula als diccionaris (amb l’excepció dels hebreus i àrabs) que defineixi la condició de qui ha experimentat la mort d’un fill. Pensava en aquests termes Mohamed El Khatib quan va decidir crear un espectacle documental sobre el tema. Va començar a fer-ho aplegant testimonis de personatges coneguts que s’havien vist en unes circumstàncies tan tristes (de Victor Hugo a Zidane, passant per Sylvester Stallone), però tot va canviar quan va saber dels casos de dos actors amb els quals havia intentat treballar sense èxit en ocasions diverses i que en els últims temps havien experimentat la pèrdua d’un fill, un noi de 25 anys en el cas de Daniel Kenigsberg, de 61 anys, i una filla de 5 en el cas de Fanny Catel, de 37. Les primeres converses que el director va mantenir amb l’actor i l’actriu van acabar conduint-los a una creació escènica que és tota una experiència límit. I és que vida, mort i teatre s’entrecreuen en una peça que es mou en els límits de l’obscenitat i el pudor. Són els relats d’unes experiències de pèrdua i són, també, una mena de guia de vida per als qui han quedat.
És la proposta d’un creador a qui li agrada confrontar el teatre amb altres llenguatges que van des del cinema fins a les instal·lacions. Director de curtmetratges i de films documentals basats en les pròpies vivències com Renault 12 (2018, ambientat al Rif marroquí i vist en festivals de cinema africà) va cofundar el 2008, a Orleans, el col·lectiu multidisciplinari Zirlib, que reivindica el sentit polític de tota estètica. És autor i director i director acompanyant de L’L, un espai de recerca per a la creació jove de Brussel·les, i artista associat al CDN d’Orleans i al Théâtre de la Ville de París.
