Chicago, el musical

Unes primeres notes musicals poden marcar el compàs d’allò que s’intueix com una experiència de deixarà pòsit, que establirà un moment distingit en la memòria. Encara que ho sembli, és difícil establir una connexió immediata amb una acte compartit en comunitat, però és que hi ha vegades que no es pot fer res més que deixar-se portar.

Chicago es va estrenar fa 50 anys a Broadway (1975), amb música de John Kander, lletres de Fred Ebb i llibret d’aquest i Bob Fosse, i es basava en l’obra teatral del mateix nom publicada al 1926 per Maurine Dallas Watkins, gairebé 50 anys abans del musical. Quina coincidència de separació temporal.

Ubicada a l’era del jazz, i aprofitant els fets reals d’unes assassines que es van fer famoses a l’època, és una crítica a la corrupció del sistema judicial i al concepte de criminals estrella –una idea que torna a reforçar-se avui dia, sense anar més lluny-. Una música excel·lent, amb uns temes potents i unes coreografies espectaculars formen part d’aquest gran musical que també va tenir la seva versió cinematogràfica al 2002 dirigida per Rob Marshall.

 

Dirigit per Víctor Conde, el musical ha arribat a Barcelona i no hi ha cap dubte que és un autèntic espectacle. Un escenari ple d’artistes convida a entrar en un món on el moviment, els somnis i la música son indispensables. Una escenografia aparentment senzill posa en primer pla una banda de músics impressionats dirigits passionalment i amb una habilitat innata per Andreu Guillén. De fet, veure’l sobre l’escenari –o darrera portant la batuta o elaborant melodies- és una garantia que la producció tindrà un so i una exquisidesa inequívoca. Ell i els músics s’ho passen tremendament bé i això es contagia des de la primera nota al pati de butaques.

La música ja situa en un món en el qual és un plaer viure, el jazz va recorrent l’esperit i fa moure més d’un múscul, quan arriba el primer gran número Al son del jazz, i quan encara l’espectadora s’està recuperant de la força d’Ela Ruiz (Velma), introduint-se en la història amb una segona cançó explicativa, arriba la magnitud del Tango de la prisión, un dels números més recordats del musical. I així va succeint al llarg de l’obra, temes que semblen menors –no ho són- donen pas a grans números o cançons memorables (Míster Celofán, Mi amiga fiel soy yo).

El cos de ball és pura inspiració i executa de manera impecable les coreografies tan marcades i rítmiques de Fosse. El repartiment principal sedueix al públic i l’anima a ser eixerit fonent-se rere els seus personatges.

Inma Cuevas, interpretant a la carcellera “Mama” Morton, esquinça la veu i amb una personalitat que arrasa posa a ratlla al repartiment i també al públic que queda bocabadat. Un fet que també aconsegueix Jaime Zatarain donant vida a l’advocat Billy Flynn, mostrant un domini excel·lent de l’espai de l’escenari i el pes autoritari que demanda l’obra. A. Bolea com la periodista Mary Sunshine i Ángel Saavedra com a Amos Hart, marit de Roxie, estructuren un marc excepcional per a les dues protagonistes de l’obra, amb permís de Roxie Hart. I és que Ela Ruiz (Velma) atropella tot el allò que se li posa al davant per exhibir el seu talent vocal i el caràcter del seu personatge, que combina perfectament amb Teresa Abarca, la no tan ingènua Roxie, una intèrpret que es deixa la pell en cada coreografia i intervenció vocal, buscant la complicitat dels companys d’escenari i enamorant al públic.

Brillant, espectacular i apoteòsic, aquest musical només es pot descriure com imprescindible. Anar a gaudir d’aquesta producció és una obligació.

L'estrena de Chicago El Musical a Barcelona ha estat una experiència fascinant en tots els sentits. La posada en escena em va captivar completament: un treball impecable que combina elegància i dinamisme, amb una coreografia que embolcalla l'espectador des del primer moment.



Un dels aspectes més impactants és la decisió encertada de situar l'orquestra en primer pla a l'escenari, fent que es converteixi en un protagonista més. Els músics, d'un nivell excel·lent, donen vida a cada nota, aportant una energia palpable que s'encomana al públic.



La música en directe és, sens dubte, una de les grans virtuts d'aquest muntatge. Cada tema ressona amb una força i una precisió espectacular, connectant a la perfecció amb l'atmosfera de l'obra. Sincronització total entre músics i actors/cantants.



Pel que fa als actors, el repartiment que vaig tenir l'oportunitat de veure el dia de l'estrena va ser simplement brillant. Van transmetre carisma, passió i un domini absolut tant de la interpretació com del cant i el ball, fent justícia a un dels musicals més emblemàtics de Broadway.



En resum, Chicago El Musical és una proposta que no només manté viu l'esperit de l'obra original, sinó que l'enriqueix amb una producció de primera qualitat. Una cita imprescindible per als amants del teatre musical!



Ha estat sortir del teatre i durant aquests dies anar tararajant les cançons del músical. Això és que s'ha encertat.



Pots veure la resta de la meva opinió a l'enllaç.

El Chicago que arriba aquesta setmana a Barcelona és la mateixa producció que es pot veure a Broadway des de fa 25 anys, actualment a l’Ambassador Theatre. El clàssic de Bob Fosse, Fred Ebb i John Kander, amb orquestra en directe (trompetes, trombó, clarinet, saxos, piano, bateria, contrabaix i mandolina) sota la direcció d’Andreu Gallén.

Més enllà que el nivell de veus (Ela Ruiz, Teresa Abarca, Jaime Zatarain, Imma Cuevas i A. Bolea) és excel·lent i el de les coreografies i l’execució dels ballarins, també, ens trobem amb un musical que 50 anys després de la seva estrena està més d’actualitat que mai, en la mesura que ens parla de les fake news i d’un capitalisme que ha esborrat els límits d’allò que es pot o no fer per tal d’assolir la fama. També ens parla de l’efímer que és sempre l’èxit i de com de fràgil s’ha tornat la veritat en l’època de la postveritat. Per tant, si el pas del temps és el gran filtre per mesurar la condició de clàssic d’un text, Chicago, no passa pel sedàs i s’atreveix a dialogar amb la nostra època sense enrojolar-se.

Malgrat l’esquemàtic de l’argument, (estem parlant d’un musical, i, per tant, l’objectiu és l’entreteniment a través de música i ball) la punteria i la claredat amb què les lletres de les cançons expliquen la història és suficient per a traspassar dècades… De moment, si més no.

La posada en escena és dinàmica, però no apressada i s’adiu amb el tempo de jazz que sobrevola tota la partitura de Kander. Menció especial per al duo d’Ela Ruiz (Roxy) i Imma Cuevas (Mamma) a Class, el moment més serè de l’obra en què les veus tenen protagonisme absolut per a atacar el que ja és un clàssic de la música popular contemporània.

Chicago és un clàssic entre els clàssics, un musical reconegut i reconeixible. És perfecte per a qui busca veure professionals ballant i actuant sobre l'escenari.

I aquesta és precisament la base del seu èxit: l'elegància i la perfecció de l'elenc de principi a fi. Tot és, una vegada més, perfecte: en execució, en veu, a cadascun dels seus gestos, per petits que siguin. Tot està absolutament mesurat i executat fins a fregar l'excel·lència.

Les dues protagonistes, així com Inma Cuevas –Mama Morton– o Iván Lavanda, que interpreta Billy Flynn, l'advocat més sol·licitat de la ciutat, et deixen amb la boca oberta; especialment amb alguns números en solitari i en conjunt amb altres companys en què destaquen la seva capacitat vocal i interpretativa.

Amb una escenografia senzilla, en què destaca la meravellosa banda que ens fa viatjar al Chicago dels anys 20, el musical aconsegueix ambientar amb gran bellesa una història plena d'assassinats, avarícia, ànsies de fama i molt... molt jazz. I això, la bona música i en directe, sempre és un gran punt a favor seu.

Per molts anys que passin i per moltes versions que hi hagi, Chicago és el musical perfecte.

*Vist el 6/10/23 al Teatre Apolo de Madrid

Quan algú pregunta quin és el millor musical de la història sempre s’engega una àrdua discussió en la que apareixen gustos, estils i noms molt diversos. Un dels que sempre apareix és Chicago, un musical que sembla representar l’estil Broadway i que remet a noms que ja formen part de la llegenda del gènere: Fred Ebb i John Kander, Bob Fosse, Gwen Verdon, Chita Rivera, Liza Minnelli, Ann Reinking, Bebe Neuwirth, Joel Grey, Ute Lemper, etc. Tots ells han format part, en algun moment o altre, d’aquest musical que no va començar de la millor forma, ja que en el 1975 va quedar un pèl eclipsat per un altre títol emblemàtic, A Chorus Line. Quan es recupera amb la mítica versió del 1996 tot canvia, i aquesta vegada l’èxit de crítica i públic és instantani. Des de llavors, ha arribat a ser el segon espectacle que més temps ha estat a les cartelleres de Broadway i ha aconseguit ser vist per més de 34 milions de persones a tot el món.

Per tot el que he dit, cada cop que s’estrena una nova versió de l’obra –a Barcelona ha arribat en tres ocasions diferents abans d’ara- s’aixeca molta expectació. Les comparacions sempre són odioses, i segurament injustes. Per tant, crec que cal valorar aquest nou Chicago com el que realment és, un espectacle fet amb cura i un gran respecte per l’original que té entre mans. En aquest sentit, la direcció musical d’Andreu Gallén és realment magnífica i treu de la banda de deu músics el so adequat per a la peça. El mateix es pot dir d’un ballet esplèndid que executa les precises i endimoniades coreografies de Fosse amb nota. Per tant, un marc perfecte perquè les figures principals del show recreïn números que ja són història: All that jazz, Cell block tango, All I care about, Roxie, My own best friend, Mr. Cellophane, Razzle Dazzle o Nowadays.

A la funció que em va tocar, Ela Ruiz (Velma) i Teresa Abarca (Roxie) van ser la parella protagonista. Les dues van destacar allà on calia fer-ho i van demostrar tenir un bon control de la veu i del ball en uns exigents papers que en escena requereixen també molta actuació, una part en la que potser encara es podria exprimir una mica més. Jaime Zatarain va destacar com un perfecte Billy Flinn i Ángel Saavedra va ser un Amos molt aplaudit. També cal destacar A. Bolea (Mary Sunshine) i Imma Cuevas (Mama Morton) en uns personatges que també tenen, com tots, el seu moment de lluïment.

En definitiva, un espectacle que no defraudarà als que ja el coneixien i que despertarà als neòfits el gran amor que molts ja sentim per a aquest històric musical. I és que Ebb, Kander i Fosse –ja sigui aquí o a Cabaret- sempre són un trio irresistible.

Elegància, sensualitat, bellesa i deliciosa execució defineixen Chicago, un musical històric i de referència per als amants dels musicals i, sobretot del jazz, el cabaret i les històries de crims i intrigues. Un musical amb un llegat i un prestigi que fan que cada nova producció demostri estar a l'alçada de la seva reputació.

La proposta de SOM Produce ho aconsegueix i ho fa especialment per la seva solidesa. La música per definició en aquest musical ha de ser excel·lent i així ho és la supèrbia orquestra. Sens dubte, un dels valors més importants de Chicago és la seva brillant banda sonora l'execució de la qual en directe resulta imprescindible. Al costat de la música, el ball és protagonista. Les coreografies ben sincronitzades i fidels als moviments que demana l'estil de música cabareter són una meravella. Destacar el gran treball d'execució dels números grupals i d'un cos de ball que es desenvolupa en sincronia i amb total maneig de l'espai, en un escenari on el moviment està força reduït.

I a Chicago no hi ha ball sense música i no hi ha música sense veu. Magnífica la qualitat vocal de tot el repartiment amb especial esment a Inma Cuevas que destaca per la seva excel·lència tant a la part cantada com a la interpretativa, imprimint moltíssima personalitat. I el mateix passa amb Alejando Vera i Iván Labanda la seva gran solvència escènica els fa brillar no només en els números cantats, sinó també en el conjunt de la seva interpretació.

Chicago és una història d'assassines plenes de glamour i assedegades de fama que, per a tots els amants del jazz, el cabaret i del musical clàssic és sens dubte una aposta segura.

*Vist el 7/10/23 al Teatre Apolo de Madrid

Des del mateix Broadway a la plaça de Tirso de Molina al centre de Madrid, arriba Chicago, el musical de la mà de la productora SOM Produce. El Teatre Nou Apol·lo es vesteix d'elegància i molta sensualitat per rebre i presentar aquesta comèdia musical de tan conegut èxit. Musical escrit per Fred Ebb i Bob Fosse, amb música de John Kander i lletres de Fred Ebb, ens presenta uns anys 20 en decadència plens d'escàndols, assassinats, corrupció, avarícia i excessiva preocupació per la fama.

L'argument del musical és molt conegut; Roxie Hart -Silvia Álvarez-, assassina a sang freda la seva amant i entra a la presó. Allà es trobarà amb altres dones també imputades per haver matat els seus amants i/o marits i que estan esperant el seu judici. Entre elles hi ha una tal Velma Kelly -Ela Ruiz-, amb la qual Roxie entra en una mena de competició per la fama i el protagonisme. Totes dues volen sortir impunes dels seus delictes mitjançant la intervenció d'un afamat, corrupte i avariciós advocat, Billy Flynn -Iván Labanda- que contracten mitjançant suborn de la llevadora de la presó Mama Morton -Inma Cuevas-. Tots els personatges de l'obra són corruptes d'una manera o altra i capaços de fer el que sigui per aconseguir els seus objectius, a excepció d'Amos Hart -Alejandro Vera-, marit de Roxie i l'únic que mostra una mica d'humanitat.

El musical t'envolta des del primer minut que qualsevol dels actors, ballarins i cantants del nombrós elenc trepitgen l'escenari. Cada moviment que realitzen -per petit que sigui- està carregat d'autèntica elegància i sensualitat i hipnotitzen els ulls de qualsevol dels que hi estem. L'excepcional orquestra i el seu jazz present sempre a l'escenari fa que entre allò que veiem, les veus i la música que escoltem, es creï una agradable, harmoniosa i molt atractiva atmosfera que t'atrapa fins a límits insospitats, no volent-te perdre cap detall de les coreografies que es fan sobre l'escenari.

El musical et fa 'viatjar' als increïbles anys 20 i poder viure, gaudir i sentir a les teves pròpies carns tota aquesta sensualitat que impregnaven els cabarets i clubs de l'època, que si t'hagués agradat experimentar-ho encara que fos per un moment, no pots permetre-t'ho perdre.

*Vist el 6/10/23 al Teatre Apolo de Madrid

Frívoles, excessives, glamuroses, brillants, capaces de tot per agradar i pendents de crear un relat que convenci el seu públic diana, aquell que les pot portar a l'èxit oa la forca: així són Roxy i Velma.
Les irresistibles protagonistes de Chicago són influencers, assassines, sí, però mediàtiques i magnètiques per obra i gràcia d'una cap de presons corrupta i irresistible, un advocat seductor i mafiós, uns amants poc fidels (i embotits) i uns mitjans de comunicació voraços de novetats, morbositat i impacte mediàtic.

Podria ser Madrid a twitter (em resisteixo a anomenar-lo equis) any 2023, però no, és Chicago anys 20 i l'impacte del titular encara durava uns dies, no unes hores.

El musical Chicago és de sobres conegut per qualsevol aficionat al gènere. Estrenat el 1975, la seva partitura és un clàssic absolutament irresistible carregat de temes brillants, meravellosos, fixats a la nostra memòria.

A Madrid va arribar el 1999, protagonitzada per la mítica Angels Gonyalons, per Mar Reguera i la irrepetible Lía Uyá al paper de la cap de presons Mama Morton.

Es va estrenar al Nuevo Apolo i es va reposar a la Gran Via, al desaparegut Cinema-Teatre Avinguda (avui una botiga més, en aquest cas de roba funcional japonesa) quan algú pensava que la Gran Via, amb tots aquests cines reconvertits en teatres , conformarien un Broadway manxec.
En aquest escenari, acabant el segle XX, em van gravar a foc els temes d'aquest musical.

Darrere d'aquesta versió vindrien diverses reposicions, totes basades en un muntatge que dóna tot el protagonisme a l'orquestra, passant-la de la fossa a l'escenari.

Chicago és un musical "seriós" i exigent: les intèrprets i els intèrprets són pràcticament un cos de ball professional que canta, interpreta i balla al més alt nivell. No cal més.

Aquesta enèsima producció que es presenta a Madrid, novament al teatre Apolo, compta amb una orquestra fabulosa, un bon elenc i una posada en escena que segueix el cànon de la producció original, amb un director d'orquestra que, com a mestre de cerimònies ens presenta cada personatge i cada situació o escena de la història, donant pas a una sèrie de números ben delimitats per presentar l'acció sense més efectes ni focs artificials que una partitura meravellosa i un elenc afinat del que destaco una vegada més aquesta Mama Morton diferent que interpreta la irrepetible Inma Cuevas en un “debut” musical més que esperat. Brava.

Altres personatges secundaris com l'irresistible Billy Flynn d'Iván Labanda, l'atribolat Amos Hart (Mr. Celofán) d'Alexandre Vera o la beata Mary Sunshine d'Alberto Bolea, van donar moments meravellosos en una funció en què el duo protagonista, la Velma Kelly d'Ela Ruiz i la Roxie Hart de Silvia Álvarez van estar elegants, precises, i afinadíssimes, potser una mica curtes de barri i sobrades d'elegància i bones maneres.

A aquesta meravella d'obra de John Kander, Bob Fosse i Fred Ebb sempre cal tornar-hi (tant de bo també torni el seu Cabaret algun dia).

Tornaré.

*Vist el 6/10/23 al Teatre Apolo de Madrid