Cia Casa Real: DANTE 56. Pell i ciment.

La Companyia Casa Real acaba amb aquesta proposta el seu cicle de tres anys dins del Cicló (Cicle de Companyies independents en residencia) en el Tantarantana i ho ha fet amb aquest DANTE 56. PELL I CIMENT un drama íntim que aposta per la necessitat de no perdre la memòria, per la necessitat de no amagar el passat.

La dramatúrgia i la direcció està compartida per Raquel Loscos i Salvador S. Sánchez i malgrat que no és una proposta autobiogràfica, reflecteixen algunes històries de caràcter personal.

Albert Riballo (l'amic), Sara Sansuan (la mare) i Anna Tamayo (la filla) interpreten els personatges que ens parlen de la violència, de l'abús de poder, de la pèrdua de confiança i de la necessitat de donar llum a la foscor.

La filla està fent la seva tesi investigant sobre el fenomen de l'aluminosi i se centra en un edifici a punt de ser enderrocat, al número 56 del carrer Dante, un lloc on ella va viure de petita encara que inicialment no ho recordi.

L'amic és un home que ella troba en el mateix edifici prenent fotografies, un home que ens confessa que està maleït i es veu abocat a tornar al barri una vegada i una altra.

La mare fa anys que va deixar la ciutat i va marxar al seu poble, i en assabentar-se de l'enderrocament de l'edifici, decideix tornar per trencar un silenci que ha durat vint anys.

Tots tres personatges i les parets de la casa aniran construint el puzle que ens deixarà conèixer una història del passat que ha marcat el present de tots tres. Records oblidats que lluiten per sortir a la superfície. Unes parets "malaltes" que "ajuden" a la filla a recordar i a guarir-se de la seva pròpia malaltia.

Una proposta que ens parla de les ferides que no han sanat i que la nostra memòria s'encaparra a amagar, a oblidar, perquè no facin mal.

És la nostra memòria un mecanisme de defensa?

Una escenografia senzilla que amb mappings dissenyats per Íngrid Espín (també il·luminadora de l’espectacle) i Gina López cobra vida i dóna testimoni de què les parets parlen.

A mesura que avança l'obra, la investigació de la filla es converteix en una investigació personal començant a recordar el passat oblidat. La casa emana records per les seves esquerdes, i aquests records encaixaran en el puzle.

Unes interpretacions mesurades que no cauen en cap moment en exageracions i que avancen de mica en mica al final on tots tres s'enfronten finalment a la veritat.

Un text molt ben construït, escrit i plantejat a mode de thriller, que intencionadament provoca que els espectadors vagin descobrint a poc a poc els esdeveniments, al mateix moment que la protagonista va recordant el seu passat.

Una proposta que ens ha agradat molt i que per sort encara hem pogut veure, malgrat que quasi "al final del partit", ja que l'estrena ha coincidit amb la nostra absència de Barcelona. Avui diumenge era l'últim dia que es representava al Tantarantana, però creiem que molt aviat la tornarem a veure als escenaris, perquè és un espectacle de molta qualitat i sens dubte que es mereix un llarg recorregut.

Per veure la ressenya original, només cal clicar en aquest ENLLAÇ

“Dante 56. Pell i ciment” és la nova proposta de la Companyia Casa Real. Una obra que parla sobre l’oblit i els laberints de la memòria. Una història plena de foscor, secrets i fets silenciats. Una història amb un transfons colpidor que no deixa indiferents als espectadors.

La memòria és la base de la nostra identitat, una barreja entre els nostres gens i les experiències que hem viscut. Experiències bones, dolentes, fins hi tot traumàtiques o desagradables que algunes vegades la nostra ment ,de manera involuntària o voluntària, recorda o no. El problema de la memòria és que no sempre es comporta com voldríem; així que de vegades, guarda informació que no necessitem i oblida coses que ens agradaria recordar, i a l’inrevés.

La protagonista de “Pell i ciment” , de manera inconscient percep alguna cosa en l’ambient d’aquell pis buit ple d’aluminosi que està estudiant. Té flashbacks. Cada vegades i de manera més freqüent es troba confusa davant d’algunes sensacions que li són conegudes. La recuperació de records del passat s’esdevenen mica en mica i els secrets deixen de ser-ho.

El passat torna. Ha arribat l’hora de parlar, i tancar ferides.

Tot i que des del meu parer hi ha algunes coses a millorar, és una proposta que paga la pena d’anar a veure tan pel seu contingut, com pel missatge que ens vol fer arribar.