Cinco horas con Mario - Teatre Barcelona

Descripció
Fitxa artística
Fotos i vídeos
Opinions
Articles

Lola Herrera protagonitza Cinco horas con Mario, l’adaptació de la famosa novel·la de Miguel Delibes. El text és un testimoni de la realitat social i ideològica dels anys 60 a Espanya.

Sinopsi

Març de 1966. Carmen Sotillo, als 44 anys, acaba de perdre al seu marit Mario de forma inesperada. Una vegada que les visites i la família s’han retirat, ella sola vetlla durant la última nit el cadàver del seu marit i inicia amb ell un monòleg-diàleg en el qual descobrim les seves personalitats i els conflictes del seu matrimoni.

Amb una forma entretallada, detallista al mínim, reiterativa i plena de tòpics, Carmen Sotillo diu coses, manifesta sentiments i emet judicis, que avui poden semblar-nos increïbles. Aquest llenguatge, però, existia, aquests judicis s’emetien, aquestes “coses” de Carmen estaven a la vida de tots els dies.

Cinco horas con Mario és, entre moltes altres coses, un document viu d’aquests anys. De les preocupacions econòmiques, religioses, polítiques, sexuals i morals aleshores imperants que Delibes, a través del llenguatge de la seva protagonista, va deixar retratades amb nitidesa, de forma que la vida espanyola d’aleshores arriba a palpitar viva a les seves paraules.

Però, per sobre de tot això, Cinco horas con Mario ens parla dels assumptes eterns de l’ésser humà: de la culpa, de la soledat, de la incomunicació, del sentit de la vida. Com sempre en Delibes partint d’un localisme concret encarna en els seus personatges i en els seus conflictes les realitats més profundes i complexes que condicionen la nostra vida.

*Aquest espectacle va ser protagonitzat el 2013 per Natalia Millán al Teatre Goya.

Durada:
80 minuts

Idioma:
Castellà

Sinopsi

*Aquest espectacle va ser protagonitzat el 2013 per Natalia Millán al Teatre Goya.

Fitxa artística

Veure fitxa sencera

Fotos i vídeos

Opinions de l'espectacle 19

Recomanacions Teatre Barcelona

Espectadors/es

Ramsés Martínez Barquero
Teatre Barcelona

Viatge històric al dol

Cinco horas con Mario és una adaptació de la novel·la de Miguel Delibes. Com ha succeït en altres ocasions amb altres textos del mateix autor (o fins i tot amb aquest, que ha sigut adaptat nombrosos cops sota diversos productors), aquesta novel·la i el seu estil es presta a la teatralització. Aquest muntatge, produït per José Sámano i dirigit per Josefina Molina, es dramatitza el dol de la Carmen després de perdre, de manera inesperada, el seu marit Mario.

Amb una escenografia senzilla—un taüt al centre de l’escena i algunes peces de mobiliari--, la posada en escena emfatitza la presència de la Carmen i el seu deambular per la sala d’estar de casa mentre vela el taüt del seu difunt. El protagonisme resideix, per tant, en aquest personatge femení i en les seves interaccions amb el mobiliari d’una casa que li serveix per evocar els records de tota una vida.

Tot i a tractar-se d’un text originàriament novel·lístic, la seva senzillesa s’adapta molt bé al format teatral. El frustrat diàleg amb el seu marit—que òbviament no contesta, i es converteix en monòleg—té l’habitual bellesa dels textos de Delibes. Tot i això, en aquest cas el component retòric es menor que en altres peces. Aquest monòleg basat en el record d’una vida conjunta dóna lloc a l’evocació de tot tipus de situacions, equilibrant així moments dramàtics i transcendentals amb anècdotes humorístiques que equilibren els moments de culminació dramàtica.

Lola Herrera, que encarna al personatge de Carmen Sotillo, fa un treball fantàstic, donant vida a un personatge molt profund i evocant amb èxit tots els seus matisos i contradiccions. D’aquesta manera, als seus 84 anys dona vida a un personatge històricament molt emmarcat dins el passat, representatiu d’un arquetip de dona de províncies del s.XX i de família conservadora. Lola Herrera, valent-se de la seva experiència, la seva gran trajectòria i el seu coneixement del text de Delibes, aconsegueix recuperar un personatge molt interessant i que, avui dia, sembla fins i tot grotesc i còmic degut a la superació d’algunes qüestions històriques.

Cinco hores con Mario és, en síntesi, un muntatge més dels nombrosos que s’han fet de les novel·les de Delibes. Tot i això, no s’ha de prendre aquest com un més. Una producció i direcció cuidades, juntament amb l’excelsa interpretació de Lola Herrera, culminen aquesta adaptació que aconsegueix moure al públic de la rialla a l’emoció més punyent i transcendental del dol.

02/10/2019
Magui Alba
Teatre Barcelona

Teatre de sofà i manta

Els grans monòlegs teatrals solen ser petites delícies que t'abrigallen creant un diàleg molt pròxim. Cinco horas con Mario és un exemple perfecte tant per l'impecable treball de direcció de Josefina Molina com per la delicadesa i la solvència amb la qual Lola Herrera s'asseu al costat de Mario i ens explica molt més que les seves intimitats.

Aquest conegut text literari ha recorregut en la seva versió de posada en escena més de quaranta anys, i poder tenir l'oportunitat de veure-ho és una gran fortuna pels joves. Aquest text permet endinsar-se de forma quotidiana en el dia a dia d'un temps que no és tan llunyà com sembla.

L'escenografia, pràcticament innecessària, permet posar tot el focus en el domini que té Lola Herrera de l'escenari arribant a aconseguir que sigui l'espectador el que senti que està assegut en una d'aquelles cadires de l'escenari.

Cinco horas con Mario és una xerrada divertida, que té un fons psicològic molt interessant mostrant l'egoisme més innocent que tots portem dins i podem arribar a mostrar fins i tot en els moments menys esperats.

29/09/2019
Eirene Ramos
Teatre Barcelona

Una sola veu és suficient per a omplir tot l’escenari

Poques vegades un escenari amb pocs elements s'ha omplert tant comptant només amb la presència d'una única veu sobre l'escenari. Aquesta veu, la de la veterana Lola Herrera, és capaç de mantenir-te enganxada de forma constant durant 80 grans minuts. Aquesta veu fa que t'emocionis quan ella plora la mort del seu Mario i que esbossis un somriure culpable quan enuncia i vivència els valors "obsolets?" de l'Espanya de mitjan el segle XX: clasisme, racisme, masclisme…

Durant 80 intensos i únics minuts, la protagonista, la Carmen, et fa endinsar-te en aquestes llargues hores que passa a l'habitació vetllant al seu marit recordant anècdotes, persones, anhels... i revelant secrets. Records que ens mostren la realitat de les dues Espanyes, representades una per ella i una altra pel seu marit. El temps passa, el fred i el cansament es van apoderant de tu a mesura que la protagonista va mostrant senyals de que la temperatura està baixant i que cada vegada es troba més esgotada… fins a arribar gairebé a la demència de l'alba, ja passades les cinc.

Una tragicomèdia denuncia de Delibes que fa que surtis del teatre reflexionant, ja que el que ens explica la Carmen no dista molt del que han viscut els nostres avis i àvies, o fins i tot les nostres mares i pares. Lola Herrera broda una obra única de la literatura espanyola, i sorprèn la seva capacitat d'omplir-ho tot amb una sola veu.

27/09/2019
Israel Lopez
Teatre Barcelona

Cinc vides amb Lola Herrera

Quan em vaig assabentar que “Cinco horas con Mario” es representava a Madrid i que Lola Herrera es tornava a ficar en la pell de la seva protagonista no vaig esperar per a aconseguir les meves entrades. Si no es pot dissociar el paper de Chanquete al nom d'Antonio Ferrandis, el paper de Carmen Sotillo està irremeiablement lligat (i a Déu gràcies) al nom de (la gran) Lola Herrera.

Cinc hores amb Mario, escrita per Miguel Delibes l'any 1966, és el reflex de la societat dels nostres avis que bé podria servir en la majoria dels aspectes per a reflectir també la nostra època. Com a pretext per a mostrar-nos aquella realitat, ens trobem amb una dona, Carmen, que vela tot sol el cadàver del seu difunt emmanillo. En la intimitat de les seves últimes hores amb ell, Carmen desgrana els moments del seu matrimoni. Les anècdotes i els retrets van donant pas a les confessions. Les diferències entre la seva forma de pensar i la del mort ens mostren la realitat de les diferents Españas, la progressista i la conservadora que, malgrat tot, no deixen de necessitar-se i no poden viure la una sense l'altra. Perquè això, molt actual.

Després de veure a Lola Herrera a “La velocitat de la tardor”, “Sis classes de ball en sis setmanes” i “En l'estany daurat”, sabia que en “Cinc hores amb Mario” anava a veure una actuació de les bones. Em quedava curt. Egoistament penso que tant de bo Lola Herrera no es retirés mai.

A aquest monòleg només se li pot treure una pega: 80 minuts es fan escassos. Quan alguna cosa és bona, un no vol que acabi…

24/07/2019
Andreu Rami
Teatre Barcelona

La senzillesa de les grans actrius

"Cinco horas con Mario", de Miguel Delibes, és un d'aquells clàssics que cal revisitar de tant en tant. Natalia Millán defensa el monòleg/diàleg de Carmen Sotillo amb una elègancia magistral, guian-te per les seves acusacions, sospites, retrets i pensaments amb la senzillesa que només aconsegueixen les grans actrius. És curiós contemplar com la mentalitat d'una senyora provinciana dels 60 pot fer tant de riure a una platea l'any 2013, i més si tenim en compte la mitjana d'edat del públic. Símptoma que els temps han canviat i ja ens ho mirem tot amb certa distància.

Si ets molt amant del text original poder la trobaràs una mica precipitada, però no te la pots perdre.

L'escenografia donarà que parlar al sortir de la sala. La trobo arriscada però encertada, ja que desdibuixa tot allò que no està en relació amb la protagonista, fixant tota l'atenció en l'actriu. Això sí, porto dies pensant: com s'ho fan per fer sortir tant de fum del termo?

14/09/2013
Hebert Parodi
Teatre Barcelona

Una interpretació per la què no passen els anys

Carmen vetlla, a casa, el cadàver del seu marit. Necessita passar al costat de Mario aquestes cinc hores. Una vida junts. Reflexions, petits, o no, retrets, reivindicacions, algun ajust de comptes, retrat d'un matrimoni, amb la seva rutina, els seus secrets no gaire ocults, l’afecte, una gran incomunicació.. Carmen, senyora de províncies, de missa els diumenges i buscar la vanitat de les floretes, encotillada a l'Espanya de meitat dels '60, avorrida, a estones conservadora rància, a estones demanant llibertat, reflex d'una obertura que encara no havia arribat o només de forma tímida.

Lola Herrera fa anys va fer seu el personatge, tant que la va esgotar la seva càrrega dramàtica, que amb els anys s'ha alleugerit i ha guanyat en tocs d'humor no estridents. Potser quan va començar a interpretar a Carmen, als 40 anys, el personatge era més interessant, amb mitja vida per davant. Ha seguit encarnant-ho, amb un parèntesi d'una dècada, fins ara, amb 84 anys. Alguna cosa ja no encaixa, algun comentari sona poc creïble en boca d'una dona de 80 anys però és una delícia veure-la, amb la naturalitat absoluta de la seva Carmen i és que assistim a un recital de naturalitat, de fondre’s amb Carmen. I cert, el text de Delibes sona desfasat si no es veu com a crònica social d'una època passada, amb qüestions polítiques, socials, religioses, familiars o sexuals que ens sonen molt llunyanes, però per la interpretació no passen els anys, i per això, en acabar, ovació que és reconeixement a una carrera però també a un gran treball, que té l'enorme mèrit de semblar senzill.

En resum: l'última, potser, oportunitat de veure una representació i una interpretació que són història del teatre espanyol.

20/10/2019
Markos Goikolea
Teatre Barcelona

“Mírame o me vuelvo loca”

El personatge que Miguel Delibes va escriure fa més de cinquanta anys i que Lola Herrera porta interpretant gairebé quaranta és un retrat de la dona provinciana dels anys seixanta.

Sobre l'escenari, Carmen Sotillo vela el cadàver del seu marit en un soliloqui que li permet sincerar-se mostrant els seus anhels, pors i frustracions. Una dona que a més de complir amb el model imposat de feminitat també el defensa, sent així víctima i guardià al mateix temps d'una societat panòptica que castiga a les dones amb un sentiment de culpa constant. L'autor parteix d'aquesta situació per introduir tocs d'humor en el discurs tan classista i masclista d'aquesta dona, humor que es barreja simultàniament amb el drama personal del personatge.

Lola Herrera defensa aquest contradictori personatge amb enorme destresa, com era d'esperar, i ens porta de passeig per la ment de tot un model de dones que només existeixen sota la mirada de l'home. Amb una posada en escena minimalista, quatre cadires i uns lleugers canvis d'il·luminació són suficients per a que la interpretació de l'actriu ocupi tot l'espai escènic.

En definitiva, una relíquia teatral que mira al passat en tots els sentits, tant en forma com en contingut, i que ens recorda la importància de mirar enrere per a reconèixer-nos en el present.

29/09/2019
Carles Armengol Gili
Teatre Barcelona

Un recital amb molta història

Quan un s'acosta a aquesta enèsima versió de Cinco horas con Mario ha de tenir en compte un parell de coses importants. En primer lloc cal saber que el muntatge teatral va tenir la seva primera versió fa quaranta anys, i que poc ha variat des de llavors. I en segon lloc, que Lola Herrera s'ha enfrontat amb Carmen Sotillo -la vídua que protagonitza la novel·la de Miguel Delibes- en diverses etapes de la seva vida, i que ara ho fa amb 84 anys a l'esquena i una enorme experiència teatral. Si partim d'aquestes premisses segur que podrem gaudir d'un espectacle que en el seu moment va ser un gran revulsiu i una mena de catarsi teatral que molta gent encara recorda. Està clar que els anys pesen en vàries qüestions, però el text de Delibes i l'entrega de l'actriu han quedat pràcticament intactes i encara desperten admiració i respecte.

Si aquesta temporada vèiem Señora de rojo sobre fondo gris, també de Delibes, ara podem remetre'ns a la seva antítesi. Si allà el personatge absent era una dona emprenedora i amb empenta, aquí hi tenim la representació de la típica dona de províncies dels anys seixanta, amb les seves idees conservadores, les seves repressions i una idea de la vida que ara ens pot fer sortir butllofes. Delibes no té cap pudor en ensenyar la vena racista, classista i masclista del seu personatge, però també ens brinda un caràcter contradictori al qual Josefina Molina, la directora, i l'actriu Lola Herrera han sabut imprimir-li una dimensió polièdrica i molt humana. De fet, el més impressionant de tot l'espectacle és veure com Herrera es mimetitza amb Sotillo, com s'emociona i es desespera, especialment en una escena final colpidora i encara avui molt emotiva.

Potser sí que estem davant de teatre arqueològic, d'una recuperació històrica que no s'entén del tot si no es situa en el context adequat, però el que està clar és que gran part del missatge encara és vigent. I és que tal com diu Molina en el programa de mà, el feminisme també és fer una mirada al passat, una mirada autocrítica que permeti seguir avançant. En aquest sentit, i tot i que encara queda molt per fer, és admirable contemplar els passos agegantats que ha fet la dona espanyola des dels anys seixanta fins a l'actualitat.

29/09/2019
TRAGYCOM / Jesús Melones Valle / Antonio Alonso Rodriguez
Teatre Barcelona

Retrat femení amb sabor a NODO

Hi ha obres en les quals cap tota la sociologia d'un període. En cinc hores pot arribar a cabre tota una vida, màximament si es tracta de la vida d'una dona casada, en províncies, en els anys seixanta del segle passat. Aquesta dona, Carmen, narra amb criteri episòdic i reduccionista el que li ha esdevingut fins al seu imprevist trànsit a la viduïtat. Tot s'ha escrit ja sobre aquesta icona de la literatura espanyola, la seva adaptació des de la novel·la als escenaris, la seva identificació amb l'actriu per la qual el temps sembla no passar, el reflex de la vida femenina després de les cortinetes de les llars benpensants, que dissimulen amb silencis el que a crits els seus desitjos, insatisfets, reclouen en l'àmbit carcerari del privat.

En aquest muntatge, respectuós amb el record de tota una generació, es mantenen l'escenografia, el repartiment, el text i el tot el previsible per a un públic que s'acosta amb més o menys morbositat i prevenció a aquest espectacle. Es diuen veritats íntimes i doloroses; s'admeten incomunicació i frustració, malgrat una censura de la ferocitat de la qual ens han convençut històricament. En un recinte necessàriament reduït es desenvolupa aquest ajust de comptes en el qual al final la suposada víctima pot no ser tan innocent com s'imaginava, sempre des de la visió contemporània. Continuar llegint a TRAGYCOM

12/09/2018
David Elfa Novoa
Teatre Barcelona

Una hora i cinquanta minuts amb Natalia Millán

Adaptar una novel·la per ser exhibida en teatre no sempre és una tasca fàcil de portar a bon port, ja que es tracta de dos llenguatges amb estructures i elements diferents. En aquest cas, l'obra de Miguel Delibes ja portava implícit que aquesta havia de ser representada a través del monòleg, el qual sap condensar perfectament l'esperit del llibre i donar vida a les paraules escrites. Tot i això, la representació dilata bastant l'escena a través d'una una hora y cinquanta minuts de muntatge que poden resultar excessius per a l'espectador, al tractar-se d'un monòleg. No obstant, l'obra presenta un text ben treballat, que va en sintonia amb la magnífica interpretació de Natalia Millán, que ja fa un temps està substituint a Lola Herrera en el paper de Carmen Sotillo. Precisament, aquest personatge (i el contrapunt del difunt) és la personificació de l'Espanya dels anys 60, el qual aborda diferents temàtiques en referència a les classes socials, la repressió, les aparences, la cultura o la religió. Uns temes que són brillantment traslladats a escena amb una direcció dinàmica que agilitza el soliloqui i una interpretació que es mou entre la comèdia i el drama amb total naturalitat. D'altra banda, l'escenografia minimalista i arriscada del muntatge opta per mostrar només simbòlicament la presència del mort gràcies a un rectangle en perspectiva. Així doncs, el difunt només es personifica en escena a través de les paraules de Millán. Una situació que en un principi pot resultar desconcertant, però que serveix per enfortir encara més la presencia del personatge de Carmen Sotillo, la qual és el pilar absolut de l'obra i símbol d'una Espanya amb uns valors que semblaven sòlids i inamovibles.

27/09/2013
Fritz Zepunt
Teatre Barcelona

La Millán engrandeix el seu curriculum.

Vàrem entrar en el teatre amb por. Els motius n’eren dos principalment. Per una banda que l’ombra de Lola Herrera fos massa present. Per un altra que un text que ens havia agradat fa mes de 30 anys, avui en resultés feixuc o encara pitjor: incòmode (provablement cadascú per motius diferents) .

Natalia Millán en te prou amb cinc minuts per fer oblidar qualsevol referent anterior. Esplèndida. Ben dirigida. “Autentica” amb mida i mesura, sense arribar a la caricatura ni l’estereotip.

El text està tan per sobre de les nostres petites mesquineses que, magnànim, ens estalvia rubors inconfessables.

Malauradament la escenografia es tan poc encertada com innecessària.

Es un espectacle aparentment senzill i es aquí on rau la seva grandesa.

F_Zepunt.

13/09/2013
Emma E. Luna

Genial montaje e interpretación de Lola Herrera. Ella solita consigue mantener la atención del espectador durante toda la duración de la obra.
Un clàsico por el que no pasan los años.

10/10/2020
Taradete

Lola Herrera nos da una lección del teatro más clásico, pausado, aquel que contando una vida sin grandilocuencias, puede atraparte igualmente, solo que hay que prestar algo más atención. Los capítulos de su vida que va desgranando conforman una realidad de muchas mujeres de esa época. Nos muestran una mujer abnegada con tristezas, alegrías, miserias, contradicciones, anhelos y reproches, que cada persona recibirá de una forma diferente.
Crítica completa en el blog El Rincon del Taradete

30/11/2019
Victòria Oliveros Layola

L’excel·lent direcció de Josefina Molina evita el perill que un monòleg tan extens resulti tediós. Per contra, l’obra manté un ritme àgil amb aquest llenguatge col·loquial que tan bé dominava Delibes. La ironia i la mordacitat del text, que a més està adornat amb reiteracions, resten dramatisme a la trama. I per si aixó fos poc, Lola Herrera brilla dalt l’escenari en el seu monòleg. Dir que Lola Herrera està sublim és una cosa tan evident que podem estalviar. La premiada actriu està supèrbia en qualsevol paper que interpreta i Cinc hores amb Mario no és una excepció. Plora, riu, s’aixeca, gravita per l’escenari amb elegància, s’asseu, beu cafè, tira a la paperera records de la seva vida ….. En definitiva, fa un treball fantàstic, donant vida a un personatge molt profund i evocant amb èxit tots els seus matisos i contradiccions
https://gaudintdelteatre.wordpress.com/2019/09/28/6508/

06/10/2019
Teresa M

“Cinco horas con Mario” és un clàssic, d’una qualitat literària i teatral excepcional gràcies al text de Miguel Delibes, la direcció de Josefina Molina i l’actuació de Lola Herrera, que ha interpretat durant quasi quaranta anys a la protagonista. En aquesta reposició, torna a posar-se a la pell de Carmen Sotillo en una actuació extraordinària que rep l’ovació unànime del públic. (Podeu llegir la crítica completa a: reviewingabout.blogspot.com)

05/10/2019
Mª Eugenia

Genial la Lola Herrera

24/09/2019
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Hace unos años vi esta misma obra en el mismo teatro pero con la maravillosa interpretación de Natalia Millán. Salí muy feliz y sabiendo que había acabado de ver una de esas obras que se convierten en clásicos.
Ahora vuelve a BCN pero esta vez remota el personaje Lola Herrera. No me lo podía creer! Iba a poder comparar a ambas actrices, muy diferentes entre ellas y poder disfrutarlo por partida doble!
Tengo muy buen recuerdo de esa Carmen Sotillo de la Millán pero tengo que reconocer que la Herrera es mucha Herrera! Hace el personaje suyo, y lo hace tan creíble que parece que el papel lo hayan escrito para ella.
Cinco horas con Mario nos cuenta las últimas horas de Carmen Sotillo, una viuda que acaba de perder a su marido Mario de forma inesperada. Una vez que las visitas y amigos se han marchado del velatorio ella sola velará el cadaver de su marido con el que inciara una conversación/diálogo narrándonos su matrimonio, sus vivencias y sus problemas matrimoniales.
Toda una lección de la España de nuestras abuelas que seguro que las veremos reflejadas en muchas de las frases que Carmen dirá durante esa noche.
Fantástica y muy divertida a pesar del drama evidente.
80 minutos se nos han quedado cortos…

20/09/2019
Pablo García Manau

Era el primer monòleg al que assistia i, potser per això, em penso que hauria d’haver triat un text conegut o, si més no, familiar.
Natalia Millan està esplèndida des del primer segon i per a mi, sens dubte, és la recomanació principal per a assistir a “Cinco horas con Mario”.
No havia llegit l’obra de Delibes, i pot ser que fos el motiu pel qual no em va agradar el text ni l’argument. En llegir la sinopsi, m’esperava un monòleg molt més intimista i, perquè no, dramàtic. Crec que tractar els temes que tracta l’obra l’any 2013 està, potser, una mica massa vist. La crítica al pensament de fa 50 anys ha estat molt explotada i crec que és un punt que la majoria de la societat ha superat. No em va aportar res de nou.
Com he dit, el millor va ser l’actuació de la Natalia Millan, em va agradar més del que imaginava!

07/10/2013
JOSE GABRIEL DEL VIEJO

Todo el mundo habla de “Cinco horas con Mario” con la gran Lola Herrera. Yo no tuve el gusto de verla y disfrutarla por aquel entonces, así que hoy he ido al teatro con la mente abierta y con ganas de disfrutar de un gran clásico como este texto!
Y solo puedo decir que Natalia Millán me ha dejado con la boca abierta.
Hora y media de monólogo en el que ella solita levanta el peso de la obra. Sin flojear en ningún momento.
Durante esa hora y media en la que una mujer se confiesa y charla con su difunto esposo hemos reido, llorado y sufrido por la confesión de sus pecados!!
Vamos… que me ha gustado mucho!! Y hemos aplaudido a rabiar a la Millán!! Que grande!

14/09/2013

Veure totes

Deixa la teva opinió

Articles relacionats

Lola Herrera: “Si Carmen Sotillo visqués avui seria feminista”

Per Oriol Puig / @ori_uri Explica Lola Herrera (Valladolid, 1935) que l’oportunitat de representar Carmen Sotillo, Menchu, a Cinco horas con Mario va arribar casualment i l’obra l’ha acompanyat al […]

19 setembre 2019