Clarissa

En la lluita actual per l’amor romàntic torna a aparèixer sorprenentment amb tota la seva força, l’amor romàntic destructor i alliberador. Al segle XIX, Goethe va escriure l’obra “El joven Werther” a partir de la qual es va estendre el fenomen “Werther-Fieber” que va provocar el suïcidi d’uns 40 joves. El text de Carlos Be ha estat escollit a partir de les més de 450 propostes rebudes en la 1ª convocatòria “On el treatre batega”, iniciativa de  l’associació de sales de proximitat de Barcelona i ens descriu com n’és de destructor l’amor romàntic que busca el suïcidi però a diferencia dels romàntics, Be ho presenta amb una altra mirada. De manera entranyable descriu amb humor les situacions més dramàtiques fins a ridiculitzar-les, normalitza la mort i el desig d’acostar-s’hi. Penso que és la seva manera de fer-ne crítica. No només ens remou amb acceptació o rebuig l’amor romàntic sinó que hi ha altres temes que sacsegen profundament com la relació amb el pare, la malaltia mental o la vellesa.

Lali Àlvarez dirigeix per primera vegada un text aliè. Després de l’èxit de “Ragazzo” entra a la direcció amb aquesta obra difícil per la barreja entre tragèdia i comicitat i ho fa amb el coneixement i l’experiència escèniques. Amb un sol element “multitasqui” fa que l’actriu canvií de lloc i de moment. De la cadira en surten peces, instruments i tots els estris necessaris per situar l’espectador en cada dimensió dramàtica. Hi ha també petits elements que ajuden a allunyar-te del teatre: fotografies projectades (Martí Fradera) o la impecablement ben col·locada il·luminació (Demian Iglesias).

Clara Garcés és l’actriu que interpreta de manera supèrbia aquest binomi contradictori vida/mort. Fa un desplegament de qualitats artístiques impressionant. Interpreta a diferents personatges, diferents registres de veu i moviments. Busca la complicitat amb el públic amb preguntes, amb la mirada i l’acostament físic que situen a l’espectador al mig de l’escenari i fa que d’una manera o altre voldríem ajudar-la però no cal. Se’n surt tota sola.

Clarissa, una dona de mitjana edat, casada, viu a Barcelona, a un pis amb balcó. Veiem una cadira vermella, una crossa i un personatge a punt d'explicar-nos com és el seu dia a dia.

Ens agrada descobrir històries, veure com és la vida d'altres humans, però estem preparats per veure el dolor? Veure com la quotidianitat d'una dona que emmalalteix, i l'únic que intenta és deixar de patir aquest terrible dolor.

Disfruto molt veient com el teatre ens permet endinssar-nos a altres vides, i com podem ressonar amb elles. El treball que fa Clara Garcés, dins un espai tan íntim i proper, ens permet sentir de ben a prop tot el patiment de la Clarissa, veiem els fracassos dels seus intents per trencar el dolor i ens mostra com, desgraciadament, no és tan senzill desfer-se d'aquests. Una posada en escena d'una història real que ens atrapa i ens remou, i el més important, sense deixar cap tipus de moralina, perquè la vida molts cops no té un final visible.