Classe

Sixto Paz Produccions és una d'aquelles companyies de la que potser no recordes el nom, o que potser no has vist en els grans teatres de la ciutat, però si comencem a anomenar alguns dels seus títols (Pulmons, Història, Pretty, Bull o Les coses excepcionals) segur que n'has vist més d'un. Porten més de vuit anys amb nosaltres i ens han descobert a autors tan importants com Duncan McMillan, Lucy Prebble, Philip Ridley o Mike Barlett. Però, a més, ens han acostat a temàtiques i situacions que gairebé sempre provoquen debat o conviden a la reflexió.

Classe no s'escapa a cap de les premisses de la companyia. Té l'aparença de comèdia i sorgeix d'un fet quotidià, l'entrevista d'uns pares amb el professor del seu fill. Sembla una d'aquelles obres de Yasmina Reza, tot i que de seguida veiem que no es deté en els diàlegs sinó que de mica en mica comença a provocar-nos preguntes i un cert malestar. Les classes socials segueixen tenint un pes específic en l'educació dels nens? Un nen o nena de classe baixa o mitjana rebran la formació adequada? O estaran condicionats de per vida per les seves famílies? L'obra no dona totes les respostes però posa sobre la taula una sèrie de pistes perquè reflexionem al sortir...

Pau Roca i Carlota Olcina segueixen tenint en escena la mateixa química que ja van demostrar a Pulmons, ara fa uns set anys. Els seus papers no són pas senzills, perquè es desdoblen en dos dels nens que habiten la classe en qüestió. És una de les decisions més complicades dels autors, però crec que les interpretacions i el to que li ha donat Pau Carrió ho salven amb escreix. Per últim, no oblidar a Pol López, un actor que dona credibilitat a qualsevol paper... fins i tot en un que, a priori, no ens l'haguéssim imaginat per a ell.

L’ofici de mestre és un terreny abonat a l’opinió de tothom. De fet, l’experiència que atorga el fet que tots i totes haguem passat per una aula ens fa capaços de jutjar una responsabilitat que va molt més enllà d’una titulació. No cal que descobreixi ara la importància d’aquest ofici, però, potser perquè també és essencialment la meva vocació, necessito reivindicar el respecte que es mereix.

El text d’Iseult Golden i David Horan, m’evoca dues visions.

L’empatia cap al personatge que interpreta Pol López em remou. El mestre vetlla pel tresor més preuat de moltes cases diferents i diverses. I justament el paper de la Carlota Olcina i en Pau Roca ens demostren que això no és fàcil. És una acció de funambulisme professional en la que caure és massa fàcil. Ells, d’entrada correctes, treuen a relluir una gama de gestos en defensa del seu fill (que mai no és atacat) que acaba per treure de polleguera un aparentment equilibrat professional de l’educació. El mestre, com tothom, també ha de saber controlar la seva pròpia vida. I això costa, i l’esforç passa factura. La transformació lenta a mesura que han d’afrontar la realitat d’un infant amb dificultats d’aprenentatge (res de l’altre món, per altra banda) i el recurs de la duplicitat de rols pares-infants són fantàstics, i ajuden a il·lustrar el drama que els infants viuen darrere les decisions dels adults. Mereix un esment en Pol López. Aquest actor genera un magnetisme que atrau fins i tot quan intervenen els altres. I això és bo per l’escena,  i dolent alhora, pels altres, que el necessiten per ser creïbles.

Per altra banda, la realitat de les famílies que l’obra presenta exigeix per part del mestre una exposició dels fets diferent. L’obra presenta una distància lingüística, intel·lectual, massa exagerada entre els dos mons. I així és difícil l’entesa.

La direcció de Pau Carrió és encertada i aporta agilitat al moviment d’escena. Tal vegada requereix destacar més encara, més que la lleugera variació de llums, els moments en els que els rols canvien. Alguna cosa es perd, en el canvi.

L’espectacle globalment, mereix reconeixement, la interpretació aporta qualitat i l’escenografia, una classe, com no podria ser d’una altra forma, és propera i realista. Tot plegat garanteix una conversa posterior interessant. Esperaria que ajudés una mica l’espectador a penetrar en la realitat de l’ofici de mestre, però crec que no és el cas, tampoc, malauradament.

Sona la campana i entrem a classe. Som a una aula comuna, amb el mobiliari conegut, els seus llibres, els seus espais, tot ben familiar. I el seu mestre. Un mestre meticulós, que mira de tenir-ho tot preparat i en ordre per al que vindrà. Veiem la cura de cada detall, el neguit, podem començar a conèixer el personatge ja sols en aquests primers instants.

Un nou personatge. No, no sembla un nen. No venen els alumnes i les alumnes. Es presenta un pare. El diàleg entre ells és àgil, natural, i ràpidament íntim i personal. Arriba la mare. Ara que estem tots, posem les coses sobre la taula.

 

Tres personatges molt ben definits, mantinguts fermament durant tota la peça, dialoguen entre ells i amb l’espai amb un ritme que no decau en cap moment. Converses a tres, entre dos, entrades i sortides, transmutació de pares a fills i de fills a pares amb transits molt clars i definits, que obren un món de possibilitats estètiques per debatre sobre l’educació dels nens i les nenes actualment.

 

Parlem de l’educació. A l’obra es parla de l’educació, si, per tant, ens trobem amb un embolic de temàtiques sobre l’escenari que va molt més enllà. Perquè no és pot parlar d’educació sense tota la resta. Perquè l’educació forma part d’un embull configurat per multitud de fils dels que estirar.

 

En aquesta obra es qüestiona el sistema educatiu, però va més enllà. Parlem de relacions de parella, de la maternitat i la paternitat, de les altres figures a part de professorat i família i la problematització de certes característiques dels nens i les nenes. Parlem de la figura dels mestres, que són també persones amb les seves vides privades i concretament ens centrem en la figura d’un apassionat per la seva feina i que intenta seguir al peu de la lletra el tractats sobre pedagogies alternatives.

 

Amb un treball impecable d’interpretació, d’ús de l’espai, de ritmes, i amb propostes que fan amena una obra amb molt de text, ens submergim en un debat que marca un present però sobretot un futur.

Classe és una comèdia que aprofita tota la polisèmia del seu títol, partint d'una reunió entre un professor i els pares divorciats d'un alumne per a arribar a una reflexió sobre les diferències de classes socials. És possible la mobilitat de classes mitjançant l'educació? El personatge de Pol López et diria que sí, l'obra sembla dir que no.

El muntatge paral·lel que enllaça constantment les dues escenes de l'obra; la reunió dels pares amb el professor i la classe de reforç amb els nens més endarrerits, proposa que és molt difícil abandonar aquesta “classe”. Els nens i els pares, interpretats pels mateixos interprets, són l'evolució causal del que el futur ofereix per als nens d'aquesta classe menys avantatjada. El que inicialment sembla una comèdia lleugera, amaga un drama social que convida a la reflexió.

La interpretació dels actors és possiblement la major virtut d'aquesta obra. Un professor idealista i una mica paternalista interpretat per Pol López, una mare amb complex d'inferioritat interpretada per Carlota Olcina i un pare violent per Pau Roca, són uns perfils que per molt estereotipats que semblin, estan molt ben jugats despertant la nostra identificació i deixant-nos transitar per la seva psicologia interna.

En definitiva, una bona comèdia que aconsegueix el doble objectiu de fer-te passar una bona estona amb una reflexió sobre les diferències i privilegis de classe.

Cal un esforç, quan es tracta d’un muntatge en què hi participa Pol López, per a evitar que la ressenya no giri massa al voltant d’aquest. Ho intentaré.

Fa temps ja que el teatre s’emmiralla en el cinema de la mateixa manera que el cinema ho ha fet, des del seu naixement, en el teatre. El repte ha de ser, probablement, que aquesta retroalimentació no traeixi l’especificitat dels dos llenguatges. A Classe, Pau Carrió s’inventa una posada en escena a partir d’una mena de muntatge altern (segons el llenguatge cinematogràfic) que recorda el de Coppola a El Padrino II, per exemple, en què aquells fosos encadenats meravellosos de l’italo-americà, es converteixen en jocs amb la intensitat de la llum que permeten el públic transportar-se al lloc i al moment que vol el director.

D’altra banda, més enllà d’uns diàlegs precisos de la traducció del mateix Carrió, la proposta escènica té molt a veure amb la distància física (en metres vull dir) entre els personatges, en l’espai de cadascú, que Carrió fa servir com a recurs expressiu per a explicar les evolucions i les involucions de les relacions entre els tres personatges.

En Pau Roca i la Carlota Olcina fan dos papers cadascú amb transicions sobtades d’un personatge a l’altre que resolen amb naturalitat. Quan interpreten en Brian i la Sarah, corren el perill de sobreactuar, ja que són personatges amb unes característiques determinades, molt estereotipades per la ficció, que empenyen molts actors a fer-ne un gra massa molt sovint i, en canvi, tant l’una com l’altre troben el to adequat per a no caure en la paròdia que, en aquest cas, no tocava. I Pol López, sí. És un misteri. El misteri del singular, de qui no s’assembla massa a ningú, o de qui no saps a qui s’assembla. El d’una manera de dir els diàlegs que embriaga l’espectador; el de qui és capaç de gairebé xiuxiuejar i fer-se sentir a l’hora; el de qui posa els accents en els  llocs més insospitats; el de qui duu una veritat a dins, en el gest, quan parla i quan calla.

A Classe, els profes hi copsem l’estat de vulnerabilitat en que tantes vegades ens trobem, però els qui no ho són hi trobaran els entrebancs en la comunicació entre classes, les que l’estructura capitalista perpetua sense vergonya. Benvinguda, Classe, et necessitàvem.

Aquersta setmana he tornat a les aules, i tot gràcies a la proposta de La Villarroel amb Classe. Una proposta de Sixto Paz sobre com afrontem les dificultats: a l’escola, a la vida, on sigui. Amb la direcció de Pau Carrió i un repartiment format per Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca.

És una obra sobre la funció dels mestres o com ens pensem que hauria de ser, però a més hi ha molt més en aquesta obra. Ens parla de l’acceptació d’un mateix, del bulling escolar, de la funció dels pares (i família) per educar als fills, els problemes dels mestres,…

No deixa de ser una comèdia, amb tot el rerefons que hi ha, i segurament quan veiem els pares protagonistes podem veure com la parella d’adolescents que han tingut uns fills més aviat de què pensàvem.

Una de les coses que més m’ha agradat, és la facilitat amb què Pau Carrió ha creat aquests flashback, molt ben introduïts, per explicar-nos segons quines reaccions dels protagonistes. Podem veure amb aquests salts en el temps com els papers dels pares i fills s’assemblen molt més del que pensem.

La Carlota Olcina i Pau Roca interpreten, de forma genial, aquesta parella de pares/nens. Veiem que els personatges evolucionen amb el que ens expliquen. I Pol López amb aquest mestre dialogant (que personalment em marejo amb el seu moviment de mans, un “ho entens?” en cada frase que diu. Possiblement és el personatge més difícil, ja que sembla que és el personatge amb més contradiccions. Aquell professor que vol fer, però no li deixen.

Com en altres propostes, la gent de Sixto Paz l’han encertat. Tant amb el text, el director com la posada en escena. He gaudit força amb aquesta proposta i com sempre us recomano anar a veure-la i que digueu la vostra.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç

Després d’una trajectòria d’una mica menys de 10 anys, la productora Sixto Paz ha aconseguit consolidar-se gràcies al seu bon ull a l’hora de triar textos contemporanis. Combinades amb dramatúrgies de Jan Vilanova, el grup capitanejat per Pau Roca ha estrenat obres de Nick Payne, Duncan MacMillan, Lucy Prebble, Neil LaBute o Philip Ridley, entre altres, aconseguint grans resultats però, sobretot, posar de relleu temes universals des d’una perspectiva contemporània que interpel·la. Classe és un muntatge molt en aquesta línia. Una peça que obre debat i reflexiona sobre l’educació i les diferències socials, dins i fora de les aules, segons els privilegis de cada individu.

La direcció escènica de Pau Carrió és honesta i sap posar-la al servei del conflicte dels seus personatges (en la pell de Pol López, Carlota Olcina i Pau Roca), que protagonitzen un enfrontament a tres bandes que resumeix el cor del conflicte. Tres personalitats, tres formes de veure el món i, curiosament, tres bones interpretacions que, per moments, semblen pertànyer a espectacles diferents. Tot i presentar-se com a comèdia, el que veiem sobre l’escenari és, més aviat, un drama social entretingut, sense excessos i que planteja amb audàcia una sèrie d’interrogants difícils de resoldre. Potser la proposta conté alguns flashbacks innecessaris i un punt àlgid que costa de creure, però, en general, resulta versemblant, oportuna i molt més complexa i profunda del que pot aparentar a primera vista.

Tots hem viscut en algun moment una reunió entre pares, mares i professors/es. Com a tals o com a propis alumnes. Poden ser reunions de seguiment i avaluació rutinaris o trobades per parlar d’algun problema o dificultat que tingui l’alumnat. I en aquestes reunions s’espera cordialitat, enteniment i predisposició per escoltar el que dirà l’educador/a i actuar en conseqüència. Però, ni totes les escoles actuen igual, ni les persones que es reuneixen en aquestes trobades són sempre el que s’espera.

Aquest és el punt de partida d’aquesta obra. En Ray (Pol López) es reuneix amb en Brian (Pau Roca) i la Sarah (Carlota Olcina) per parlar sobre les dificultats d’aprenentatge que té el seu fill. El que comença sent una reunió productiva i amb perspectives de bon enteniment, es converteix en una discussió entre els tres personatges, que acaben parlant de temes que no són merament acadèmics. I és que la Sarah i en Brian no tenen bons records de l’escola -on ells van anar també de petits- i, a més a més, s’estan separant, fet que augmenta la tensió a la classe. Per altra banda, hi ha en Ray que té problemes personals i també ha tingut entrebancs amb alguna família de l’escola per portar la seva funció de mestre fins on ell creia convenient.

Paral·lelament tenim una classe de reforç que el mestre imparteix al fill i a una altra nena de classe. Unes hores d’estudi que significaran molt per aquestes criatures que veuran en la figura d’en Ray el millor aliat per aprendre.

El plantejament d’aquesta producció té un gran al·licient i ens sedueix al principi, sobretot pel treball dels intèrprets, però el text es va dispersant i diluint fins a no quedar gaire clar quin és l’objectiu d’aquesta obra. Té alguns moments còmics, que fan riure al públic en diverses ocasions, però no és suficient. Es té la sensació tota l’estona que hi haurà una conclusió que englobarà les dues accions paral·leles, però no acaben d’encaixar bé en el resultat final.

El muntatge de la trama, amb els salts entre una seqüència i l’altra està molt ben travat. L’actuació d’en Roca i l’Olcina (que també interpreten als dos nens a la classe de reforç) acostuma a canviar en un segon i et situen fàcilment en l’altre pla -com a pares o com a nens-. Hi ha canvis molt ràpids, que tot just ocupen unes quantes línies del text i tornen a l’acció inicial, i d’altres més extensos perquè així ho demana la dramatúrgia. Aquest exercici de salts és un dels grans encerts d’aquesta obra. El moviment dels personatges per l’aula que hi ha a l’escenari també és molt adient, ja que contextualitza les emocions que senten cadascun en la línia del text que estan.

Els tres intèrprets mostren una vegada més que tenen ofici i que tan els hi fa el text que els hi donin, perquè sempre l’assimilen i aconsegueixen transmetre les emocions dels seus personatges. He de destacar, però, el treball d’en Pau Roca i la Carlota Olcina. Els seus canvis de rols i emocions en qüestió de segons sense deixar entreveure a qui havien donat vida abans, i després tornat al personatge inicial amb la mateixa intensitat que l’havien deixat, és un treball molt acurat.

Amb tot, com deia al principi, el text que semblava que donaria forma a una història empacada, queda dispers i absorbit per les interpretacions. Fins i tot en algun moment es fa llarg. Deixem de banda què ens estan narrant per gaudir només dels personatges. Que no està malament, però no era el que esperava quan ha sonat el timbre i he entrat a classe.

Com reaccionaríeu si us diuen que el vostre fill està baixant el rendiment a classe però tu no notes el mateix a casa? Jo no sabria què dir-vos, perquè no he tingut la sort de viure l'experiència de ser pare encara... Però sí que es pot empatitzar amb les dues figures: la del mestre i la dels pares. Això és el que pretenen els tres protagonistes de Classe, convèncer als altres dos que el que ells pensen és el millor per un nen de 9 anys anomenat Jayden. El públic es troba amb el dilema d'entendre les complicacions de ser mestre i la faceta més sobreprotectora de ser pare o mare. Una reunió de seguiment que acaba esdevenint un partit de tenis d'argumentacions entre les tres bandes. Tot plegat amb pinzellades còmiques, dramàtiques i realitats com una catedral.

Pol López excel·lent, Pau Roca amb un paper molt ben treballat i Carlota Olcina a rebuf dels dos. Amb aquest elenc és ben fàcil idealitzar la peça i, efectivament, si hagués estat protagonitzada per altres actors realment hauria flaquejat en més d'un aspecte. Un espectacle que, com tots, es gaudeix més quan porta unes setmanes de rodatge i on els tres actors són els amos i senyors de l'espai i text. Una proposta que posa en relleu com pot ser de contraproduent desacreditar un mestre i no deixar fer la seva feina davant les inseguretats dels pares, que queden amagades sota una falsa aparença de felicitat.

El text agafa una velocitat esfereïdora fet que provoca que els personatges canviïn d'interès i raonament massa ràpid i evidencia un transcurs poc natural dels pensaments i sentiments. Per altra banda, una de les dificultats del teatre sempre és el canvi d'espai-temps d'una escena, en aquest cas i amb els recursos lumínics i de la dicció de cada personatge, queden ben marcats. No es pot passar per alt la feina magnífica que ha fet Paula Bosch en dissenyar, a la perfecció, una aula on cada espectador pot fer-se seu i aferrar-se a algun detall que el transporti a la seva època més gamberra.

 

“Classe” és un text escrit a quatre mans per Iseult Golden i David Horan, traduït i dirigit per Pau Carrió i interpretat per tres grans actors Pol López, Carlota Olcina, Pau Roca, que ens parla de la importància en mantenir una bona relació comunicativa i directa entre els pares dels alumnes i els mestres de l'escola. De com és de difícil avui en dia parlar amb alguns pares quan es presenta un problema en l’aprenentatge o en l’actitud del seu fill. Ens parla de la no acceptació, de retrets i acusacions; de culpabilitat i del fet de no voler admetre que hi ha un problema. També ens ensenya que els principals perjudicats són els fills, i que ells no en tenen cap culpa de l’actitud dels seus pares.

A l’obra veurem com el mestre intenta per tots els medis fer-los entrar en raó, que entenguin el seu interès per l’aprenentatge del nen i la seva passió, il·lusió i vocació professional. El veurem dirigir-se als pares amb tacte, però tot i així es mal interpreta la seva voluntat d’ajudar. Veurem com busca les paraules adequades, com intenta evitar els conflictes, apartar les emocions,... Ell és l’educador, i la falta de respecte no l’ha de fer caure en el parany, ha de donar exemple, tot i que de vegades és difícil no perdre els papers. Perquè segurament ell tindria totes les de perdre.

Al llarg dels anys he vist com l’autoritat dels mestres ha sigut relegada per les opinions i decisions d’alguns pares. Deixar de practicar gimnàstica amb aparells com el plinton, el potro o el caball per por de ser denunciats davant un accident; deixar d’entrar als vestuaris per por de ser denunciats per assetjament, ... He vist a pares qüestionar les decisions i els mètodes d’ensenyament d’un mestre o l’educació d’altres pares envers els seus fills. He vist l’apoderament dels pares i el desencís dels mestres .

Però també entenc, en aquest cas, als pares d’en Jayden, les seves inseguretats, les seves pors. De fet a mi em va costar molt de decidir si portar als meus fills a la mateixa escola on jo vaig estudiar primària o no, per haver viscut la discriminació que patien alguns dels meus companys de classe pel sol fet de tenir més dificultats d’aprenentatge.

Llavors, qui són els grans perjudicats?

L’obra no parla de culpes, ni culpables, sinó que ens vol fer reflexionar sobre una realitat cada vegada més preocupant: què vol dir ser mestre avui?