Combat de negre i de gossos

Combat de negre i gossos està considerada una de les obres més senzilles del famòs dramaturg francès que va morir, amb només 41 anys, després d’escriure un corpus literari d’onze peces dramàtiques. Un conjunt força ignorat fins que Patrice Chéreau va començar a representar-lo i a difondre’l pel territori francès, primer, i europeu, més tard, al llarg dels anys 80.

Una de les característiques de les obres de Bernard-Marie Koltès és la capacitat per descriure, de forma metafòrica, un indret, un sentiment, un fenomen o aspecte de la vida amb un llenguatge senzill però poètic, directe i ple. A través d’uns personatges que conformen un univers en si mateix i que transmeten al públic una impressió física, tangible, de carn i ossos, sobre allò del que parlen.

En aquesta ocasió, Koltès ens parla de l’Àfrica, de l’explotació obrera, del racisme, és clar, del capitalisme i del model de vida occidental enfrontat a altres formes o possibilitats de passar per aquest planeta. També del masclisme i de la identitat nacional. Ho fa a través d’alguns personatges xerraires, que contrasten amb d’altres que gairebé no parlen, o que fan servir un discurs més simbòlic, poètic, i és aquí on el seu teatre agafa més força.

Els intèrprets treballen a un excel·lent nivell. Dirigits amb intel·ligència per Roberto Romei, destaca un Manel Dueso que, després de molts anys de carrera, s’entrega amb total despreocupació i solidesa a un paper aspre, incòmode, que representa el poder econòmic que no vol ni pensar les responsabilitats morals o ètiques que aquest comporta.

L’escenografia de Roger Orra i Albert Ventura, els audiovisuals de Lluís Mira, el so de Jordi Collet, tot funciona a la perfecció sota un precisa batuta que aconsegueix un espectacle rodó a nivell tècnic, que potser es fa una mica llarg, acostumats, avui dia, a propostes més sintètiques — obres de 60 o 70 minuts.

I és que potser hem perdut la paciència per gaudir de construccions dramàtiques més temperades —slow-theatre?—, més típic dels anys 70 o 80, quan una obra es construïa, tranquil·lament, al llarg de 120 o 150 minuts, i arribava, també, més profund en la nostra experiència com a espectadors.

Ens situem en una zona de l’Àfrica indeterminada, concretament en un habitatge construït a la zona d’unes grans obres de carreteres, edificis i ponts. En aquesta localització es troba un home gran i cansat, patró del treball que s’està fent en aquest indret. Mentre busca el whisky per calmar els seus nervis, a l’altra banda de la reixa que “protegeix” l’indret apareix un home tot vestit de blanc que ha anat fins allà per reclamar que li donin el cos del seu germà mort a l’obra.

A partir d’aquest moment comença una reflexió sobre colonialisme, racisme i la manca d’humanitat, però també la necessitat de sentir-se connectat/da amb algú o arrelat/da a una societat o indret.

En aquesta obra Bernard-Marie Koltès ens presenta a quatre personatges diferents, però que tenen en un comú una cosa: la necessitat de no sentir-se sols. Horn (Manel Dueso) és el cap de l’obra, que després de tota una vida vivint d’un país a l’altre i havent aconseguit passar d’operari oprimit a responsable, fa balanç de la seva vida en termes d’opressió i solitud. Ara que es vol retirar ha decidit casar-se amb la Leo (Meritxell Calvo), amb qui s’ha estat escrivint i s’entén molt bé. De fet, la trama comença amb l’arribada d’ella al campament, on hi estaran uns dies abans de casar-se i marxar a un altre lloc. Leo veu en aquest trasllat de la seva vida una oportunitat per aconseguir allò que sempre ha volgut, sentir-se arrelada a algun lloc. El que no sap es que l’Àfrica li oferirà un resultat que ella no esperava. Cal (Pep Amròs) és l’empleat de Horn, és la força bruta i una visió de la vida que es divideix entre jo i els altres, entre bons i dolents. Racista, misogin i molt temperamental, és el personatge més clar i més fosc de la producció. Alboury (Ricard Boyle) és la figura que apareix entre ombres a l’altre costat de la reixa, el germà del mort que no descansarà fins que li tornin el cos. No demana explicacions, només vol tornar a reunir-se amb la seva família. Però en aquesta lluita exposa les seves pors i visió de la societat, de blancs i de negres.

Amb una posada en escena molt acurada i cuidada, que ajuda al públic a endinsar-se en la història, el text es preveu interessant i complex, per totes les arestes que es volen inspeccionar. Reflexions profundes i molt intenses, amb personatges que s’odien des del primer moment (Cal), amb d’altres amb qui sents empatia (Alboury) i uns que naveguen davant teu en una constant indecisió vital (Horn i Leo). Escollir un text d’aquesta magnitud i fer-ho interessant i amè, i al mateix temps que no perdi els matisos del seu pes i reflexió en temes importants, és molt difícil. Aquí Roberto Romei aconsegueix amb la seva direcció encaminar bé l’obra, però no evita que en cert moment l’espectadora comenci a sentir el text dens i massa llarg. Potser eliminar alguns passatges o fent-los més lleugers en la posada en escena ajudaria a que el públic no pensi en quant i què queda per explicar.

Interpretacions sublims, especialment la de Amròs a qui s’agraeix els matisos de cada gest d’en Cal, el narcisisme es converteix en desesperació en una evolució de personatge natural i molt real.

De la posada en escena, he de destacar la part audiovisual de la narració: un cor bategant de fons a cada canvi d’escena, els sons i les músiques ambientals, la il·luminació i les projeccions reflexives dels personatges. Tots aquests detalls creen un marc molt interessant que eleven de manera exponencial la narrativa.

Sempre és un risc i un privilegi atrevir-se a parlar de temes complexos i incòmodes davant del públic. Exposar històries divertides o lleugeres compta amb un marge de seguretat que d’altres no tenen. Al teatre hi ha cabuda per totes les temàtiques, però és molt interessant veure les que suporten aquests desavantatges. I aquesta n’és una.

Combat de negre i de gossos de Bernard-Marie Koltès amb direcció de Roberto Romei és la història d’un africà mort a mans del seu cap que ens acara a l’opressió que ha estat motor del colonialisme i que encara és present a la nostra societat, on la violència que exercim ens obliga a viure en la por i en un exili permanent.

Una obra molt política i a la vegada molt humana. Sobre la por del personatge sobre un problema, i com enfrontar-se. A més crea una capacitat de violència davant la incapacitat per poder sortir-ne. Parla d’una part política però no dintre de l’estat, sinó un enfrontament polític a escala humana.

Aquesta obra és un relat força dur sobre els oprimits i opressors. Entre els africans i els europeus, negres i blancs, treballadors i caps. Aquest cop és una persona que vol recollir el cadàver del seu germà (no queda gaire clar si és un germà sanguini o de poble). A partir d’aquesta premissa, veiem que el cap de l’obra a més de ser un home trist a més és impotent. Tots els personatges tenen contrastos. El treballador que és l’assassí, una persona violenta i sense escrúpols i per tancar aquest pòquer d’asos tenim la noia europea que arriba a l’Àfrica i és molt fràgil.

El Koltès parla de problemes humans però a través dels personatges. Del que senten i del que pateixen per part de la societat. Segurament, el millor és que veiem que el personatge de Manuel Dueso en el seu univers, en el seu cercle i no com la part més racista del que pateix.

L’espectacle crida molt l’atenció. L’escenografia amb aquesta mena de gàbia amb una taula, un sofà i quatre elements més, amb l’exterior totalment fosc i que sempre veiem la presència inquietant del personatge de Ricard (Alboury) entre llums i foscor.

El ritme intens que no decau en les quasi dues hores que dura l’obra. Els personatges aconsegueixen tenir aquells moments de fragilitat, de desorientació, d’infelicitat i desesperació en cada moment. Tot l’espectacle és brutal i amb moments força durs.

Podeu veure la resta de la meva opinió al següent enllaç.

Diu Roberto Romei en el programa de mà que "Àfrica és aquí i Àfrica som nosaltres". Segons ell, aquesta obra escrita per Bernard-Marie Koltès el 1979 segueix reflectint actualment l'opressió i explotació del nostre món, així com la incapacitat per prendre responsabilitats com a societat. A Combat de negre i de gossos tenim tres maneres diferents de viure el continent africà, o qualsevol altre continent -real o metafòric- que sigui objecte de submissió: a través de la violència, a través d'un diàleg ple de mentides i paranys, i a través de la pena i la malentesa commiseració. Es tracta d'un text que, com en molts altres de l'autor, sobrepassa el realisme i s'endinsa cap a la veritat amb un llenguatge poètic i carregat de simbologies. Un text difícil per als actors, amb moltes repeticions, llargs parlaments i fragments que s'han d'assaborir molt bé per extreure-hi tota la seva càrrega emocional.

La direcció de Romei és efectiva a estones, sobretot a nivell formal, però potser deixa excessiva responsabilitat als actors. Hi ha fragments que no semblen molt treballats, o massa ben entesos. No és fàcil fer Koltès, ni tampoc entendre tots els seus missatges, però un excés de crispació o una certa carència de matisos en algun cas tampoc hi ajuden gaire. Tot i així, els actors s'hi esforcen i lluiten per fer arribar a l'espectador la foscor i la violència d'un petit racó d'Àfrica ofegat per la tirania d'una constructora francesa. Una bona oportunitat per redescobrir una obra que ja va ser adaptada el 1988 per Carme Portaceli, amb Emma Vilarasau i Andreu Benito al front del repartiment.