Comment te dire adieu

Una petita obra d’una història propera i actual, que podria passar a qualsevol bar a prop de casa nostra i que l’autor situa al nostre barri de Gràcia. Tan sols 5 personatges, quatre presents a escena i un al que mai coneixerem (ni fa falta).... situacions de desamor i d’amor, tractats amb extrema tendresa... dos amors impossibles que vivim a traves de situacions que ens fan riure, però que en realitat son força tràgiques. M’agrada aquesta obra de Sergi Manel Alonso, per què parla de nosaltres, de la gent corrent i veus totes les situacions properes i naturals. Teatre contemporani del que m’agrada. Magnifica la interpretació de Gorka Lasaosa. Com totes les produccions de Sala FlyHard, molt recomanable.

La Flyhard arrenca temporada amb Comment te dire adieu, una comèdia romàntica de dues històries i quatre personatges que s'enfronten a l'amor (o a la falta d'aquest) en un petit bar francès de Gràcia. Amb un text de ritme irregular, la principal virtut del muntatge radica en un repartiment entregat que aconsegueix dotar de vida els personatges amb les seves interpretacions. Entre tots, destaca en Gorka Lasaosa que es converteix en el rondinaire propietari del bar que no creu en l'amor fins que aquest es presenta de matinada a la barra del seu establiment. Una bona excusa per visitar la renovada sala Flyhard (i admirar la seva nova i "discreta" façana) tot i no ser aquest el més rodó dels seus muntatges.

Més infomació...

 

La sala Flyhard enceta temporada amb una simpàtica comèdia romàntica que fa sortir a l'espectador del teatre amb un somriure dibuixat a la boca, que no és poc, i amb la sensació d'haver passat una estona agradable. Es tracta d'una peça senzilla, sense gaires pretensions ni artificis, que aborda el tema de l'inici de l'amor a través de dues parelles. Potser és un tema recorrent dins del gènere, però s'ha de reconèixer que l'autor ho explica amb gràcia, proximitat i naturalitat a través diverses escenes picades que agillitzen l'acció. A més, ens trobem amb uns personatges ben defensats pels quatre actors, destacant el de la Lola i el Francesc, que són d'alguna manera els que més substància aporten a l'obra.

D'altra banda, penso que el fet que l'obra tingui el segell Flyhard juga en contra seva, ja que les comparacions amb altres peces de la sala de Sants són inevitables i, en aquest sentit, l'obra que se'ns presenta no conté un element propi que la faci sobresortir, tal i com succeïa en propostes anteriors. Cal dir també que l'obra conté alguns alts i baixos que afecten el desenvolupament de la història, els quals impedeixen que hi pugui haver més profunditat. Tot i això, l'obra funciona i agrada a l'espectador, ja que aquest es troba un producte amb elements comercials que li fan passar una estona agradable i divertida a través d'una comèdia romàntica de tó lleuger i fàcil de consumir.

Doncs sí, perquè per a mi la FlyHard s’està convertint en una marca, una manera de fer teatre, naturalment en una marca catalana. El Sergi Manel Alonso ha escrit una peça que encaixa perfectament en l’estil de la sala; és desenfadada, divertida, sobre gent jove, amb problemes de gent jove, amb anhels, amb amor, amb por a l’amor... i amb una cosa que, tot i semblar una paradoxa, és molt catalana: el bilingüisme i el català “no normatiu”. Atenció que això li dona un toc realista perquè l’acció passa a Barcelona i tothom sap que a Barcelona no es parla com al meu poble. No és la gran obra de la temporada, però us la recomano. Us ho passareu bé.