Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce

Quan es compleixen deu anys de la mort de Bolaño, el cèlebre novel·lista torna a la cartellera barcelonina gràcies a l'adaptació escènica del seu debut literari, el qual va ser co-escrit amb García Porta ara fa 30 anys. Malgrat tractar-se d'un text difícil d'adaptar per al teatre, cal dir que Fèlix Pons se'n surt èxitosament, oferint-nos un muntatge carregat de ritme i explosió creativa en el que aconsegueix submergir-nos dins d'un món ple de disbauxa. En aquest sentit, Pons no dubta en utilitzar recursos audiovisuals que estan al servei de la dramaturgia i, fins i tot, algun proper al món cinematogràfic, tot donant cos i ànima a aquest complex muntatge. Així doncs, l'obra també compta amb una excel·lent banda sonora, que a més de destacar per la seva sel·lecció musical, aconsegueix fusionar-se amb el món intern dels protagonistes. D'aquesta forma, s'aprofundeix encara més amb el que senten els personatges, juntament amb l'ús de la il·luminació i d'altres efectes sonors i visuals. Òbviament, no ens hem d'oblidar del gran treball actoral que fan Nao Albet i Claudia Benito, els quals presenten uns personatges amb força i personalitat pròpia, tot treballant al servei d'un muntatge carregat de recursos.

Sens dubte, i com destaquen diversos mitjans, el plantejament de l'obra evoca a la clàssica història de Bonnie and Clyde passada pel filtre Tarantinià. Això és cert, però aquests referents són només un punt de partida per a explorar un món interior caòtic i confús, fruit d'una societat fosca i immòbil. Potser en alguns moments l'adaptació es mostra confusa i el ritme vertiginós ens fa perdre el fil narratiu, però aquesta és una aposta de petit format poderosa, que té el gran mèrit de submergir l'espectador dins del món interior dels personatges i de fer-li sentir allò que viuen d'una manera picada, moderna i transgressora.

Ja vam comprovar amb la recent adaptació teatral d’El policía de las ratas per part d’Àlex Rigola que les frases de l’escriptor Roberto Bolaño sonen de meravella a sobre d’un escenari. En aquest cas, ha estat Fèlix Pons qui ha dramatitzat un text del desaparegut escriptor xilè, en concret, el seu debut literari que va signar amb A.G. Porta: Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. Com totes les translacions de la literatura al teatre, el resultat té moments de certa densitat. No obstant, la força de les paraules en boca dels dos protagonistes fa que el relat avanci amb una intensitat inexplicablement addictiva. Els més que solvents Nao Albet i Claudia Benito interpreten al català Ángel Ros, antiheroi admirador de James Joyce, i a la seva novia sud-americana, respectivament. Ambientada a la Barcelona dels anys 80, l’obra és una lúdica reflexió sobre la violència estructural que la societat exerceix contra els joves negant-los tota possibilitat d'aspirar a un futur digne. Com una mena de Bonnie & Clyde de finals de segle, els protagonistes (que bé podrien haver sortit d'una pel·lícula de Tarantino) entren en una espiral d’excessos de la que, finalment, no podran escapar. Així, l'espectacle barreja tota una sèrie de tècniques narratives com trucades de telèfon, abstraccions, diàlegs, cartes i flashbacks amb incursions a la novel·la inconclusa de l’Àngel, fins arribar a un punt on no podem distingir entre realitat i ficció. Aquesta confusió ens permet comprendre l’univers nihilista de la parella i és la troballa més interessant de tot el conjunt. Arriscada, dinàmica, crepuscular i divertidament verinosa, la peça és emocionalment esgotadora, pel que l’entrega total dels seus intèrprets acaba sent  l'element indispensable que fa que l'invent funcioni.

Aparentment és la historia d'un escriptor fracassat i de la seva xicota: nihilista, sanguinària i prostituta ocasional.  Mentre ell va escrivint una historia de gènere negre, ella el va arrossegant cap una carrera delictiva. Hi ha molts moments en què no saps en quina dimensió estàs: real, narrativa o amfetamínica. Un exercici d’atenció constant que el públic no pot eludir. Ni vol! Al cap de 80 minuts nomes tens una cosa clara: Has vist un gran espectacle. Claudia Benito i Nao Albet posen cos i ànima a un text de Bolaño/Garcia Porta i ho fan d'una manera excel·lent, Felix Pons n’és el culpable. No se la perdin i, un cop l’hagin vist, intentin resoldre’m aquest dubte: Existeix Ana Ríos Ricardi?

Admetem-'ho: d'una manera o una altra, tots hem desitjat alguna vegada enviar-ho tot a la merda.

Desprendre'ns de les convencions socials, enviar el jefe on es mereix, oblidar-nos de les obligacions, viure amb lo puesto i passar-nos el dia fent el boig o tancats a un apartament amb aquella persona que ens torna bojos. Abandonar-nos a una vida de paradisos artificials, com els bohemis parisencs, sense conseqüències ni preocupacions.

I hi ha un plaer estrany en deixar-nos endur per la història d'algú que viu així, i quan l'Àngel i l'Ana ho fan, interpretats amb tanta energia pel Nao i la Claudia, és com si ens alliberessin una mica a nosaltres mateixos de la nostra realitat. La llum, els micròfons, la música alta i els audiovisuals fan de psicotròpics indispensables per entrar nosaltres també al seu viatge narratiu,contemplar l'autodestrucció i mirar als ulls aquest abisme pel que no ens llencem però que tant ens atrau.

Finalment però, com acostuma a passar amb algunes substancies, sortim una mica ressacosos, i és cert que ens queden certs dubtes sobre els personatges i una petita sensació de que potser manca certa acidesa i reflexió inexplorades durant l'espectacle en les paraules de Bolaño, tant hipnòtiques i lúcides en alguns moments. Caldrà comparar-los!

Els textos de Bolaño sobre un escenari són hipnòtics, això ho sabem tots aquells que vam ser espectadors de 2666 i vam reincidir amb El policía de las ratas. Malgrat això, jo a aquests Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce els vaig trobar a faltar una mica de la lucidesa sobre la condició humana amb què comptaven les dues obres anteriors. En aquest text escrit a quatre mans entre Roberto Bolaño y A.G. Porta trobem grans dosis de violència acompanyada de sexe, drogues i tones de romanticisme clàssic, però poca cosa més. Vist el muntatge, em vaig preguntar si no hi hauria altres textos de Bolaño més interessants per a adaptar al teatre. En qualsevol cas, l'excel·lent feina de Nao Albet i Claudia Benito en els seus papers de Bonnie & Clyde de la Barcelona quinqui és motiu suficient per deixar-se caure pel Tantarantana.

Més informació (en castellà)

 

 

 

Com als self-services, serviu-vos vosaltres mateixos perquè es permeten totes les interpretacions d'aquesta adaptació de l'obra escrita a quatre mans per Bolaño i García Porta. Els protagonistes d'aquest thriller no ens ho aclareixen. Ell un escriptor que no arriba ni a la categoria de fracassat perquè encara no ha fet res, i ella, la seva nòvia sudamericana, faltada de moral que arrossega al xicot a una carrera delictiva d'atracaments i morts, tot salpebrat amb connexions literàries i força coses més, però està passant o s'ho imaginen? Obra complicada a la que molts ens ha costat d'entrar. Aplaudiments justets, més aviat tebis.

Llegir més.