Consell familiar

Cristina Clemente ens porta una encertada radiografia de la situació política actual a través d'una clara i entenedora metàfora del nucli familiar. Realment, aquest experiment li ha sortit rodó a la dramaturga, ja que aconsegueix traslladar de forma simple i efectiva les premises bàsiques de la nostra política alhora que permet a l'espectador identificar-les d'una forma molt original i divertida.

D'altra banda, Jordi Casanovas atorga a l'obra ritme i una bona direcció d'actors, oferint-nos a més una visió a dues bandes del menjador sencer d'aquesta familia tan peculiar. De fet, aquesta visió confereix a l'espectador la posició de voyeaur mentre veu l'acció des de fora de l'escena, però amb l'interés de saber el que succeeix a dins. Però, "Consell familiar" té encara més virtuts com és el cas dels actors que representen l'obra, els quals transmeten amb naturalitat el missatge daquesta, fent riure a l'espectador a partir de la situació i no pas per altres mecanismes actorals que poden resultar més artificials.

Així doncs, ens trobem davant d'una comèdia intel·ligent, a on si es fa un consell del públic, segurament, aquesta guanyarà per majoria absoluta. Sens dubte, es tracta d'una aposta que arriba a diferents tipus de públics i que aconsegueix que tots ells puguin sortir contents de la sala.

Qui diu que no es pot fer teatre de qualitat i a mes a mes divertit? De veritat creu la Cristina Clemente que si no se’ns lliga en curt no som capaços de tirar endavant?  O es que només vol posar-nos davant de les nostres contradiccions? No tot han de ser preguntes. Hi ha certeses.  Vuitanta minuts de bon teatre. Intel·ligent. Ben interpretat i dirigit. Vagi a la Beckett si el que vol es passar l’estona i prou.  Vagi a la Beckett si busca alguna cosa mes i vol qüestionar-se sobre les misèries humanes.  En qualsevol cas, vagi a la Beckett. Si no ho fa, se’n penedirà.

Sí, perquè tan Cristina Clemente (autora) com Jordi Casanovas (director) són de la casa i avui això ja comença a ser una garantia. Una família —pare, mare, germana i germà— tenen organitzada la vida com si fossin un país, amb estatuts escrits i tota mena de normes. Hi ha un president —actualment el pare— amb un mandat de quatre anys, i fan consells periòdics on tot ho voten. Ara a la família hi ha present un element nou, el noviet de la nena, un estudiant alemany d’arquitectura que està fent un Erasmus. Cal dir que les coses es compliquen? La peça és molt divertida i al final hi ha una pirueta i mitja genials. La direcció molt bona, a un ritme trepidant. A Barcelona la faran a la Beckett. Aneu-hi, us ho passareu de conya.