Coral Romput

  Fa uns dies vaig assistir al recital musical de Pau Alabajos presentant “La paraula viva i amarga”, en commemoració del centenari del poeta Vicent Andrés Estellés. Avui toca anar a la Sala Atrium a veure a l’actiu Marina Alegre Silva recita Coral Romput sota la direcció de Marc Chornet. Coral romput és un poema de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Marc Chornet i Marina Alegre han seleccionat les imatges més íntimes de la vida diària, explorant temes com l’amor i la tristesa amb una sensibilitat única. L’actuació de Marina Alegre va aconseguir commoure al públic de manera impactant. En definitiva, “Coral Romput” és una experiència teatral que deixa una empremta duradora en aquells que hem tingut el privilegi de presenciar-la.



A vegades, la bellesa d'un poema pot perdre's en llegir-lo per la dificultat d'entendre-ho. No tot és tan fàcil com sembla, hi ha limitacions en alguns casos. No obstant això, quan escolto a algú recitar-ho, puc captar millor l’emoció i la profunditat de les paraules.





És important que la gent entengui que no és que no m'agradin els poemes o els versos, sinó que la lectura pot resultar complicada i no et permet apreciar completament la seva complexitat. La poesia és una forma bella d'expressió que mereix ser gaudida de qualsevol manera que et faci sentir la seva màgia! I així m'he sentit en aquests 90 minuts amb "Coral Romput"





Content d'assistir a una nova oportunitat de conèixer l'obra de Vicent Andrés Estellés. Si fa uns dies va ser gràcies a Pau Alabajos, que va recitar i cantar a travès de les seves paraules, ara en un format teatral



Pots veure la meva opinió a l'enllaç

Des del dol per una filla, la por a la pròpia mort i alguns records d’infantesa fins a esmentar els trets superficials dels veïns o fer un exercici de metaescriptura. Vicent Andrés Estellés (País Valencià, 1924-1993) era un poeta extraordinari, i amb motiu del centenari del seu naixement, tots els esforços amb l’objectiu de recordar-lo o fer-lo descobrir són molt benvinguts, especialment si estan preparats amb la cura i la sensibilitat artística que fan justícia al poeta de Burjassot, com en aquest cas.

L’espectacle Coral romput pren el mateix nom que el poema més extens d’Estellés: el componen més de mil dos-cents versos inclosos en el llibre La clau que obri tots els panys (1971). Que malgrat els canvis temàtics el text recitat s’entengui perfectament ho devem, d’una banda, a la varietat de gèneres que Estellés va conrear —narrativa, teatre, memòries—, la qual cosa devia col·laborar a l’hora de bastir un estil transparent i honest; de l’altra, als encerts de la direcció del muntatge, a càrrec de Marc Chornet Artells, que apel·len directament a aquesta volguda simplicitat esmentada.

La valenciana Marina Alegre Silva busca l’entonació adequada, les pauses i els gestos adients per a cada vers, i els troba amb una dicció gairebé tan perfecta com la memòria que li permet recitar el poema durant setanta minuts. L’ajuden a mantenir l’atenció del públic els comptats moments musicals —amb el to còmic que hi aporta el capgròs—i la simplicitat de l’espai escènic, que evita qualsevol distracció. L’ambient que es genera és tan emocionant que se surt del teatre amb ganes de llegir Coral romput complet o, si més no, de recuperar la versió que en va gravar Ovidi Montllor, amb música de Toti Soler, l’any 1979.

Marina Alegre Silva recita Vicent Andrés Estellés com als anys 70 ho va fer Ovidi Montllor qui ens va fer conèixer i estimar al gran poeta,  compromès amb la cultura i la identitat valencianes. Amb Coral Romput  Marc Chornet vol retre un homenatge a l’autor en el centenari del seu naixement.

Ovidi va donar a conèixer els nostres poetes a través de la música. Amb Estellès va marxar una gran poeta i amb Ovidi, un excel·lent rapsoda però ens n'han quedat la veu i les paraules.

Marina Alegre recita amb força i amb tranquil·litat els més de mil versos de Coral Romput. Ella sola, valenta, segura, càlida, recita vers a vers “mastegant les paraules” la quotidianitat de Valencia, l’amor, la poesia, els sons i tot allò que resulta familiar amb el conegut  llenguatge directe i col·loquial d'Estellés. Quan arriba l’últim vers “tot allò que no passa, però que és, no obstant” sabem que és el final de Coral Romput i ella, lentament, fa aparèixer Estellès en forma de cap gros qui l’acompanyarà a partir d’aquell moment. Hi ha molt pocs elements escenogràfics en aquesta obra poètica, com un recital. Potser així es dona més força a les paraules. Estellés n’és el protagonista i ell somrient, la mira, l’escolta, l’acompanya com la guitarra d’en Toti Soler.

A partir d’aquí, com una segona part del recital poètic, els versos d’Estellés llisquen amb ràbia i canten a l’amor i a la tristesa per la filla perduda. Són versos nostàlgics que descriuen amb tot detall el lloc on la seua xica l’espera. A voltes amb ràbia, a voltes amb pau i serenor.

Estellés va ser un poeta que va exaltar les tradicions, la llengua i la història de la seua terra, va donar valor a la identitat davant de la uniformitat que imposava el règim franquista. Va ser un poeta que va denunciar amb els seus versos la desigualtat social, les injustícies. Va ser un escriptor valent i compromès.

Marc Chornet i Marina Alegre han optat per triar les imatges de la vida quotidiana, les més íntimes, l’amor i la tristesa. No hi cabia tot el món d’Estellés amb tota la seva immensitat. N’hi ha hagut prou per deixar el públic commogut.

Coral romput és un poema en 1261 versos de Vicent Andrés Estellés, que el poeta valencià va escriure impulsat per la mort de la seva filla als pocs mesos de néixer. Qualsevol proposta que pretengui versionar CR ha de tenir en compte, necessàriament, no només el poema d’Estellés, sinó l’enregistrament discogràfic que en va fer Ovidi Montllor pel que té de determinant a l’hora d’acostar-s’hi. Tenir-lo en compte no vol dir lligar-s’hi o comprometre-s’hi, sinó conèixer-lo i mirar d’entendre la labor del cantautor d’Alcoi, que va empènyer definitivament per a incorporar el poeta al un cànon del qual encara no formava part.

Marina Alegre i Marc Chornet opten per a crear les circumstàncies necessàries per a donar la veu al poeta, despullen d’escenografia l’escenari de la Àtrium que poguessin obstaculitzar l’emissió i la reverberació de la paraula d’Estellés. No és senzill per a una actriu apartar-se i donar espai i també alè al text. La dramatúrgia assumeix l’hiperrealisme i la sensualitat tan pròpia de l’autor i de CR en particular, però també incorpora el dolor profund dels versos.

D’altra banda, Alegre i Chornet aconsegueixen que l’excés que sobrevola CR no esdevingui histrionisme ni sobreactuació, i es fixen en l’essència del poema: la memòria, el lloc de l’escriptura, la vida com a escriptura i l'escriptura com a vida, com a refugi.

Malgrat la humilitat amb què Alegre afronta la representació, CR no és una simple lectura, l’actriu la interpreta, sense escarafalls i amb la màxima perícia a l’hora de dir, amb les pauses justes i amb els èmfasis precisos, amb la claredat que requereix el text, i alhora, amb prou capacitat per a endinsar-se en les tenebres quan cal.

Coral romput, a l’Àtrium, és necessari per a fer conèixer la generació més jove l’obra d’un poeta clau per a la història de la literatura catalana del segle XX, però també per a poder gaudir de teatre que entén que la intimitat esdevé universalitat quan és capaç de captar l’allò més humà.

Vicent Andrés Estellés és el poeta de les paraules senzilles, dels temes quotidians i populars. El poeta que va revolucionar la literatura valenciana a base d’explicar allò que passava al seu voltant, i també a casa seva, amb mots intel·ligibles i clars. La seva obra Coral Romput ja va inspirar un àlbum d’Ovidi Montllor i una reeixida adaptació escènica que va dirigir Joan Ollé en el 2008 al Lliure, amb un repartiment d’aquells que es fan recordar. Ara torna als escenaris, però en una versió totalment contraposada. Una versió minimalista, austera i quasi nua d’artificis. La veritat és que resulta fàcil per acostar-se a la paraula, per copsar el sentit més primigeni d’un llibre que no deixa de ser un cant fúnebre a la filla perduda... Ara bé, s’entén més com més coses se li treuen a l’espectacle? On rau la frontera entre el teatre i el recital poètic?

Marc Chornet opta per un espectacle íntim, senzill, on la paraula quasi nua ha d’omplir de significat tot el món particular del poeta. Crec que l’opció és bona, fins i tot delicada i estilísticament encertada a estones, però també un pèl feixuga. El treball de l’actriu Marina Alegre resulta emotiu i gegantí, i ben poc se li pot retreure... Però ja posats a prendre la forma teatral, crec que els versos d’Estellés donaven per moltes més idees i també molts més contrastos.

Sigui com sigui, sempre és un bon moment per acostar-se als versos d’un poeta popular i molt estimat. I més ara, quan es compleix el centenari del seu naixement i tant Catalunya com València s’ompliran d’homenatges i sentits recordatoris.