Coralina, la serventa amorosa

Al segle XVI, en ple Renaixement, a Itàlia neix una nova forma de fer teatre i que s’escampa per tota Europa. Es basava en l’humor i la improvisació i les  representacions  es feien a places i mercats.  Aquest gènere es va anomenar Commedia dell’Arte, un espectacle carnavalesc que combinava l’humor amb la crítica social. Es considera el primer teatre professional de l’edat moderna i d’ell se’n deriven patrons de conducta i d’escena.

Carlo Goldoni amb la influencia de la Commedia dell’Arte, va ser el creador de la comèdia realista italiana i canvia la improvisació pel teatre de text. A Coralina es fan picades d’ullet a la  Commedia dell’Arte. Es trenquen totes les parets com si actuessin en una plaça. Els intèrprets parlen directament al públic, interactuen i se’ls fa participar de l’espectacle.

Entremig de corredisses, embolics, enganys i mitges paraules, Goldoni va escriure un text en el que la virtut guanya a la maldat i la veritat està per sobre de la mentida encara que s’utilitzin enganys i argúcies per demostrar-la. Defineix les classes socials estenent el to burlesc a totes elles sense contemplacions ja que la finalitat era el divertimento però a la vegada de manera irònica feia una crítica social a les classes dominants. En totes aquestes comèdies, els vells representen el poder establert i els costums i habitualment són els pares dels enamorats. Els criats estan al servei dels vells però també ajuden als enamorats, fills d'aquells. Representen l’amor i la passió.

Com ja ens té acostumats La Perla 29 i el seu director Oriol Broggi, amb una senzillesa extrema, l’escenografia és només una cortina llarga en la paret del fons, dues cadires, dues butaques i una tauleta que els mateixos actors fan moure segons l’escena. Tot amenitzat amb música barroca i una cançó acompanyada per un violí a escena. L’elecció de la música més adequada és el segell Broggi. També és molt Broggi la introducció de paraules i frases del text original, en aquest cas l’italià, que situa l’ambient en el lloc de l’obra.

Mireia Aixalà és Coralina, la serventa amorosa que coneix el seu paper de serventa i es posa al servei de l’amo fins a les últimes conseqüències, menysprea els convencionalismes i la rigidesa dels comportaments de l’època, desemmascara mentides i soluciona els embolics. L’Aixalà està superba.

Tots els actors i actrius estan esplèndids cada u en el seu paper.  Un planter d’intèrprets impressionant tot i que vull destacar, a demés, a Joan Arqué amb un difícil paper de criat dislèxic i desmemoriat, Xavier Boada el pare vell, ric i casat amb una dona més jove i Rosa Gàmiz la madrastra ambiciosa que ho vol tot per ella i el seu fill.

És una obra rodona, divertida, feminista i actual. No us la perdeu.

Tenim la gran sort que, de tant en tant, l’escena catalana reserva un espai per a un muntatge de Goldoni. I tenim també la gran sort que al llarg dels anys hem vist adaptacions realment meritòries, capitanejades per directors que hi han abocat tota la seva sensibilitat i tota la seva experiència escènica: Lluís Pasqual (Un dels últims vespres de Carnaval), Sergi Belbel (L’hostalera, L’estiueig), Luca Ronconi i Ariel Garcia Valdés (La serventa amorosa), Pau Carrió (L’hostalera), etc. Oriol Broggi s’enfronta ara a aquest autor amb tot el bagatge de La Perla 29, però també amb l’herència del Teatre Lliure i de tants i tants muntatges que ens han sorprès i captivat.

Aquesta nova adaptació llueix per la seva senzillesa, la seva austeritat formal, però sobretot pel protagonisme que es dona a les interpretacions i al ritme de la peça. Des del seu començament seguim amb interès la presentació de personatges, les seves entrades i sortides, les diferents escenes a dos o a tres... No hi ha res que sobri ni que falti. Hi tenim uns personatges creïbles, de carn i ossos, tal com demana Goldoni. I també hi tenim els seus moments de farsa –fins i tot de clown- i els seus moments de comèdia amarga, quasi agredolça, que l’autor ens regala en cadascuna de les seves obres. Són aquells moments en que els personatges reconeixen els seus límits i renuncien a l’amor romàntic o a les relacions impossibles... Goldoni, tot i l’herència de la commedia dell’arte, sempre fa tocar als seus personatges de peus a terra, aconseguint un realisme que xoca amb la trama d’embolics però que dota als seus textos d’una qualitat i una veritat enlluernadores.

Un altre dels grans encerts d’aquest muntatge és haver despullat l’espai de la Biblioteca i fer-lo lluir amb el mínim. Les finestres, els murs de pedra, la tarima de fusta i quatre mobles d’època són suficients per donar-nos el marc ideal. Si a sobre ho acompanyem d’un vestuari també senzill, però funcional i sense estridències ni innovacions innecessàries, ja ho tindrem gairebé tot perquè els actors i les actrius surtin i llueixin d’allò més. I ho fan; i tant que ho fan! Podríem dir que es tracta d’un repartiment rodó, amb una Mireia Aixalà magnífica i pletòrica, molt ben secundada per Xavier Boada, Rosa Gámiz, Joan Arqué Solà... i tota la resta.

LaPerla29 torna a representar una obra de Goldoni, després de l'èxit de “L’Hostalera” aquesta vegada li toca a “Coralina, la serventa amorosa” que converteix la Biblioteca de Catalunya en l'escenari d'una comèdia italiana del segle XVIII. Els textos de Goldoni són hereus indiscutibles de la Commedia dell'Arte, encara que l'autor va voler elevar el valor del text i centrar-se en la psicologia dels personatges, prescindint de les clàssiques màscares del gènere. No obstant això, a Coralina continuem veient representats fidelment alguns arquetips com ara l’Arlequino o el Pantalone.

Coralina és una comèdia d'embolics clàssica, amb una trama principal i diverses subtrames amoroses que es van enredant a mesura que avança la història; malentesos, intencions secretes, molta ironia dramàtica, una mica de clown i alguns personatges necis serveixen més de dues hores de comèdia, mostrant la victòria de la bondat i l'altruisme sobre la cobdícia.

Cal destacar la interpretació de Mireia Aixalà amb un personatge que orquestra tota la trama. A més, resulta especialment interessant l'èmfasi que Oriol Broggi li posa al caràcter metateatral de la peça. Aprofitant les ruptures de la quarta paret on els personatges expliquen les seves intencions directament al públic, el muntatge ens fa constantment partícips de la situació, arribant fins i tot a convertir-nos en els testimonis d'un acte notarial. El text afirma que “tota l'obra ha estat imaginada i dirigida per Coralina”, cosa que es torna especialment palpable en una de les escenes més còmiques i teatrals de l'obra: l'escena en la qual Florindo i Rosaura es coneixen mentre Coralina, des de les graderies del públic, els indica què i com s’han de respondre, tal com imaginem que el mateix Oriol Broggi haurà fet en els assajos.

En definitiva, aquesta és una gran oportunitat per a gaudir d'aquest clàssic italià sota la inconfundible marca de LaPerla29.

La Perla 29 celebra el seu vint aniversari amb una comèdia divertida, fresca i dinàmica, Coralina. La serventa amorosa del dramaturg venecià del s. XVIII Carlo Goldoni.

Tot i que sembla estrany, és la primera vegada que es pot veure una obra de Goldoni al teatre de la Biblioteca de Catalunya, ja que el lloc és ideal perquè una obra d'aquestes característiques, llueixi moltíssim. De fet, així ha estat.

L'escenografia s'ha muntat a tres bandes. Uns palets tintats, unes cortines, uns quants mobles auxiliars, les parets de pedra i dos dels finestrals de la sala han estat suficients per traslladar-nos dos segles enrere.
La posada en escena ha estat bastant fidel al text original, tot i que hi ha hagut una clara aproximació a la nostra època.
El vestuari està inspirat en la moda de finals del segle XVIII.
Pel que fa al to de la comèdia, Broggi ha buscat l'equilibri entre lo còmic i lo natural.
També ha jugat amb la quarta paret, integrant al públic en algunes escenes, quan els personatges ens parlen directament buscant la nostra complicitat.
Estem davant d'un muntatge important de dues hores de durada sense entreacte i un repartiment de deu intèrprets de luxe.
Una de les coses a destacar és que la protagonista d'aquesta obra és una dona, fet curiós donat que en aquella època la dona restava en segon terme.
La protagonista és la Coralina, magníficament interpretada per la Mireia Aixalà, serventa d'Ottavio (Xavier Boada), casat en segones núpcies amb Beatrice (Rosa Gamiz), mare de Lelio (Jaume Viñas, que ens regala un dels personatges més divertits de l'obra).
Sergi Torrecilla (Florindo), meravellós Joan Arqué (Arlequino), Ramon Vila (Pantalone), Xavier Ruano (notari), Clara de Ramon (Rosaura) i Ireneu Tranis (Brigela) completen el repartiment.
Molt bones interpretacions, naturals i del tot creïbles.

Aquesta Coralina, lluitadora de les causes justes, servicial, empàtica, fresca, optimista, valenta, fidel, bondadosa i dinàmica ens ha robat el cor.

Una obra divertida, que emociona i que ens fa somriure.

No us la perdeu!

Veure els enrenous formats per paraules confoses o plans histriònics per aconseguir objectius amorosos sempre funciona dalt d’un escenari. Com més enrevessat sigui el guió i més difícil sigui arribar al destí desitjat, més atrapa i enganxa.

Ottavio és un home ric que s’ha casat amb Beatrice després d’enviudar. Ella i el seu fill Lelio volen quedar-se amb la fortuna familiar com a herència, però els hi fa nosa Florindo, el fill legítim d’Ottavio. Amb estratagemes victimistes, Beatrice ha aconseguir que el seu pare el faci fora de casa. Coralina, serventa de la família de tota la vida se’n va amb Florindo i trama un pla per arreglar les coses i que tot torni al seu estat natural.

Comèdia d'embolics molt divertida, amb un text ràpid i sense floritures que interpel·la i fa participar al públic en tot moment. Una estona plena de riures contagiosos que neixen de la narració, però que s’alimenten absolutament de la interpretació de tots els personatge que salten a l’escenari.

Mireia Aixalà està espectacular amb la seva Coralina, eixerida i còmplice tant en el text com amb el públic. Connecta directament amb cada espectador/a, es confessa i trama amb aquests com a testimonis, s’exaspera i busca la seva comprensió, creant un vincle estret i molt agradable. La naturalitat d’Aixalà impregna al seu personatge fins a la seva darrera fibra, transmetent cada paraula. Coralina és el centre de la trama, però es construeix i creix gràcies a la resta de personatges que van edificant un marc perfecte per a la seva interpretació. Xavier Boada i Rosa Gàmiz fan un tàndem excel·lent com a Ottavi i Beatrice, exagerats en al seva verborrea donen vida a l’essència dels seus personatges. Joan Arqué i Ireneu Tranis es converteixen en aquells secundaris, majordoms maldestres, que roben el protagonisme quan apareixen a l’escenari i arranquen els riures més sincers del pati de butaques.

Tot el repartiment encaixa a la perfecció en la història relatada i provoca un agradable sentiment d’alegria que es va escampant a mesura que la narració avança. Aquest bon plantejament inicial es complementa amb una posada en escena senzilla i eficaç, en un marc incomparable com és la Biblioteca de Catalunya.

Se surt feliç del teatre, quina absurditat, oi?