Sinopsi
No sé perquè he escrit aquest text.
No sé perquè vostès ho estan llegint.
Els podria haver enviat un missatge (si tingués el nom de tots vostès).
Millor un whassap, que és gratis.
Fins i tot trucar-los per Skype.
També podria haver publicat aquest text a Facebook, a Twitter (o aTuenti, si tingués 18 anys) i així s’assabentarien milers de “amics i seguidors”, i vostès també, que no tenen perquè ser ni una cosa ni l’altra.
Fins i tot podria haver penjat un video a Youtube i passar-los el link perquè el descarreguessin.
Clar, que tal vegada el més senzill hagués estat escriure-ho en el meu blog i que vostès el poguessin llegir en les seves noves tablets d’última generació.
Com ha canviat el conte.
Recordo quan (no fa tant) escoltava música en un walkman, amb un cassette en el qual cabien 30 cançons (això sí, 15 per cada cara) i ara el meu fill porta un Mp4 amb més de 5.000 temes. Dels quals per cert, no crec que conegui més de 30.
Ens deixarà seqüeles l’haver passat tan ràpidament del futbolí a la Wii i la PSP? O del fix al smartphone, del fax al mail, del Larousse a la Wikipedia, de l’agenda al Ipad, de María Luisa Seco a Belén Esteban, del Monopoly als Angry Birds, de la ràdio al Shazzam, de la tele al Youtube, del metge de capçalera al cirurgià plàstic, de la gimnàstica al pilates, de El Lute a Urdangarín, etc…?
Abans , les úniques xarxes que coneixíem eren les de tennis i les dels pescadors. Ara sabem que les “xarxes” són sobretot socials.
Uf, quantes coses de les què parlar!
Clar, que coneixent a Corbacho (m’encanta parlar de mi en tercera persona), tampoc és que ens vagi a aclarir res nou sobretot això. O tal vegada sí. Posin-se còmodes i amb “bona cobertura”…que allà anem!
Ah! I sobretot……Gràcies per venir.
Jose Corbacho
