Coses Nostres

Perquè penso que d'aquesta opera prima te n'has sortit molt bé. Has entrat en el debat del "què és bo o dolent en art"? sense pontificar ni donar lliçons. Has muntat el que jo considero un thriller cultural i intel·ligent però sense avorrir, amb una trama paral·lela i a més has posat el "cuquet" per als que els hi agrada el gossyp i faran córrer tinta especulant si el teatre era el ..., el director ... i el crític ..., vaja, claríssim. Al marge de les collonades, bona posada en escena, direcció i interpretacions. I per acabar, ens has fet reflexionar als que exercim de crítics aficionats dient coses que ja sabíem, però que està molt bé que algú ens recordi. Enhorabona!

Com, què i qui determina la qualitat artística o de l’artista? Quins són els paràmetres per poder valorar un espectacle? Les coses són com són, o com els crítics volen que siguin?

Coses nostres és una obra escrita i dirigida per l’actor Ramon Madaula. Una idea que sorgeix de les inquietuds del propi autor i que reconeix com autobiogràfica, on hi ha un desdoblament davant un pensament vist des de les dues parts, la creativa i la crítica. Una confrontació entre el crític i l’artista o creador i un debat dialèctic sobre lo difícil que és crear i lo fàcil que és opinar o criticar un espectacle. Dos punts de vista diferents, que tenen la seva part de raó i que es necessiten mútuament.

Amb l’obra Coses nostres Madaula s’ha estrenat com a dramaturg i director, i la veritat és que se n’ha sortit força bé, ja que ha aconseguit el que ell pretenia; que el públic vegi a dos homes mantenint un debat d’una manera creïble i natural i no a dos actors dalt d’un escenari interpretant un paper.

Els dos protagonistes són dos actors que m’agraden molt. Encara tinc molt bon record de les seves últimes representacions, Raimon Molins en el seu paper de Hamlet a la Sala Àtrium i Albert Pérez en el paper de l’encarregat al Teatre Lliure de Montjuïc. Aquí Raimon Molins és el director de teatre i Albert Pérez el crític. Tot comença amb una trobada de tots dos, després que el segon hagi publicat una crítica destructiva sobre el director. El director diu que no vol parlar, o pot ser si? Durant la trobada aniran sortint preguntes, retrets e interessos, mantenint-nos al públic atents al debat que s’estableix entre tots dos, sobre el paper de l’artista, el paper de la crítica, el poder de la premsa, el poder del director, la relativitat entre l’èxit i el fracàs , els tractes de favor, els amiguismes, venjances i enveges que sorgeixen quan estàs en una banda o a l’altra.

Els crítics professionals o els que escriuen opinions en un bloc, cròniques o recomanacions, com en el meu cas, penso que són necessaris i positius, sempre que les valoracions es facin des de l’honestedat, el respecte i sense sobrepassar els límits; però també crec que els artistes o creadors han d’acceptar les nostres opinions tan si són positives com negatives, fins i tot ser ells mateixos els seus propis crítics per no estancar-se en fer coses, per sortir del pas i poder crear peces que sorprenguin i agradin a un públic exigent, per què, els agradi o no, no ens conformem de veure qualsevol cosa.

VALORACIÓ: *** 1/2