CR#SH, tothom pot caure

Fixar la vista enrere i recordar què era ser adolescent. Les coses bones acostumen a repetir-se en veu alta una vegada i una altra. Les dolentes, aquelles que van fer mal es volem esborrar o oblidar, però sempre estan esperant amagades, a la superfície, per aparèixer i fer-se presents encara que no es vulgui.

L’Alba, la Carla i en Gerard es traslladen al seu jo dels 17 anys i expliquen al públic una petita mostra de tot allò que passa pel cap i la vida d’un adolescent. Amb la Course-Navette (la cursa Pip) com a tret de sortida i excusa, a l’escenari tres joves que afronten de manera molt diferent la prova. La veritat és que tots veuen en aquesta activitat un reflex de les seves inseguretats i les seves pors. L’Alba és maldestra i quan cau, que és sovint, els companys i les companyes de classe riuen. No vol que riguin d’ella, fa veure que no l’importa, però se sent insegura. La Carla és esportista i una alumna excel·lent que fa moltes extraescolars i estudia molt. També sent el pes de les expectatives i no sap com gestionar el possible fracàs, l’angoixa la paralitza. En Gerard té por i alhora ganes de conèixer nois, de sortir amb algú i sentir-se volgut. No tot surt com s’espera.

Miquel Mas Fiol posa sobre l’escenari un text directe sobre la validació pròpia, la gestió de la pressió posada i autoimposada, la identitat i el consentiment. La narració és excel·lent, concisa i clara. Juga amb elements visuals i musicals que acompanyen als personatges a explicar la seva història i posa a l’espectadora en el seu món. Amb intel·ligència i domini de la posada en escena, Mas atrau a públic de totes les edats, aquesta producció busca posar sobre la taula temes importants que han de conèixer els adults i reconèixer els joves.

I si una cosa té aquesta gran obra és un repartiment que és una autèntica meravella. Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró son un trio increïble. Enganxen amb el seu humor, amb la seva capacitat interpretativa, però sobretot amb la versemblança amb què transmeten les seves històries. Amb l’Alba el públic esclata a rialles i també l’acompanya en la seva tristesa. La Carla viu amb passió i intensitat cada segon de la seva vida i amb ella l’espectadora també cau i no pot respirar. En Gerard és alegre i divertit, enamora, però la decepció i la incertesa que sent es transmet per l’escenari i el pati de butaques com una llosa que cau de sobte.

Els personatges són un petit exemple d’una societat que té oblidada la salut mental, especialment la dels més joves, on s’està perdent la oportunitat de donar eines a les persones del futur per gestionar i entendre la seva vida. Diu en Gerard en un moment de l’obra que ell treia molt bones notes a l’escola, però que hauria suspès un examen sobre la vida. I això sí que hauria de fer reaccionar.

Imprescindible veure aquest muntatge, recomanar-lo i anar-hi amb persones de qualsevol edat. Compartir-lo i comentar-lo, el millor que es pot fer.  S’ha de parlar i compartit tot allò que preocupa o angoixa. S’ha de cuidar a aquells que ho necessiten i també a aquells que sembla que no.

Cr#sh, tothom pot caure és tota una declaració d’intencions, ja des del principi. Una proposta que busca oferir un teatre atractiu per als i les joves. Un teatre interessant, amb contingut. Punkie. Sorprenent.

Res de nou, però sí de fresc. Una obra que trenca l’estructura narrativa clàssica per oferir-nos alguna cosa que enganxa de debò (més enllà de tres vivències narrades, micròfon en mà, de manera intimista, propera, petant-se les regles clàssiques de quarta paret, protagonista, antagonista, plantejament, nús o desenllaç).

Les tres microhistòries que serveixen per desenvolupar la trama són només una excusa (que podrien donar molt més de si, estar més desenvolupades, a nivell dramatúrgic, tot sigui dit) per deixar volar la imaginació —i vaja si vola— i enllaçar, al ritme frenètic dels temps que corren una escena darrera l’altra, saturades de música, emojis, memes i altres andròmines digitals, i interpretades —això també— de forma magistral per tres joves en estat de gràcia: Alba Flor, Gerard Franch i Carla Vilaró.

L’únic que se li pot retreure a aquest fantàstic, divertit, compromès i sorprenent espectacle —que farà molt bona feina de generació de públics joves cap al teatre, gràcies!— és que molt al final rellisca una miiica cap al tòpic que ja portem sentint alguns anys. Un reclam o retret que se’ns fa als adults, des dels joves, per no haver-los explicat, avisat, advertit, informat… que el camí de la vida està ple de sots. I que caus i prèns mal. I que potser no hi ha cap altra manera d’aprendre a viure que viure. Que el dolor… i la por… són inevitables. Que és impossible, als 17, disposar d’un manual d’instruccions que, als 50, molts, encara, estem escrivint… o mirant d’entendre. Que viure intensament comporta, sense cap altra opció, deixar-te una mica de pell pel camí.

Tot i que cal reconèixer que l’espectacle ja apunta en aquesta direcció, en un dels moments més brillants, interpretat per una “professora de matemàtiques” que ens ho explica amb tota claredat: és donant-te de morros que aprèns les pedres del camí. Ho diu al títol, també, de l’obra. Tothom pot caure. Tothom cau.

Què important és parlar de la salut mental i què feliç em fa veure com de cada vegada la cultura s'inspira i es preocupa per fer d'altaveu dels pensaments i la situació de tantes persones.

Amb els adolescents al cap com a públic principal, el dramaturg i director Miquel Mas Fiol posa en escena les vides de tres joves, interpretats molt encertadament per Alba Flor, Carla Vilaró i Gerard Franch. M'atreveixo a dir encertadament perquè des del principi de l'obra els pròpis actors reconeixen que ells no són adolescents, que no volen parlar en nom de ningú, ni fer-se passar per un jove de 15 anys posant-se "una gorra i un skate”, com diuen.

Cr#ash és una muntanya russa d’emocions, les vides dels personatges t’agafen de la mà i et fan viure en primera persona el món dels tres joves, perquè com bé diuen, ells no són ja adolescents, però hi han passat per aquesta etapa. L'obra té part d'humor i part de crítica social, i acaba amb un final que fa pensar i et deixa marcat fins una bona estona després de sortir de la sala.

L’espectacle està acompanyat per uns audiovisuals que complementen molt bé la posada en escena i fa que sigui encara més atractiu. I l'argument fa que es vegi com qualsevol persona pot caure en un problema de salut mental, els tenim més a prop del que ens pensem, tots som més fràgils del que ens agradaria.

Segur que l'autor des del primer moment que va començar a pensar el text era conscient del repte que deu ser escriure per adolescents i no caure en estereotips, i el resultat final d’aquest muntatge és extraordinari, o almenys va fer aixecar de la cadira a tots els adolescents que estaven a la sala.

L'hi desitjo una llarga vida a Cr#ash, tothom pot caure, que giri per tots els nostres instituts i sales de teatre.

CR#SH, tothom pot caure de la cia. Mea Culpa és un espectacle fresc, humorístic i vitalista. Sense deixar de parlar de la salut mental als adolescents. Al cap i a la fi, tothom pot caure.





Comença la temporada al Teatre de l'Aurora d'Igualada, i s'ha decidit fer-ho amb aquesta obra. Una carta d'intencions per poder obrir a nous públics més joves. I un cop que he vist l'obra, s'ha fet una bona aposta per inaugurar temporada 2023/24.





Tal com van comentar en el col·loqui posterior a l'obra, el públic principal és l'adolescent. Però això no vol dir que sigui una obra per a públic jove. És una obra per a tots el públic, per adolescents per veure els problemes que tenen, i gent gran per veure el que els fills poden patir sense adonar-se'n. Així va quedar clar, amb el públic assistent.

Els mateixos actors s'han posat en la pell de joves de 17 anys, et fan viure les emocions de tres joves. Que molts hem passat en la nostra adolescència. Des de veure's com a persona invisible, com a jove que no en té prou amb els límits superats i el que cedeix a fer el que no desitja.

Els tres actors en estat de gràcia, amb poca escenografia però molt ben acompanyats per projeccions (sigui per veure converses de whatsapp, emojis, memes, ….) per fer el ritme molt més ràpid. Fins i tot, vam gaudir d'un moment en que la improvissació va fer un bon moment en el públic assistent, i en els propis actors.

Podeu veure la resta de la meva opinió a l'enllaç