Cruz de Navajas, el último Mecano

Llums, colors i una escenografia audiovisual que et trasllada a l’Antàrtida, a la neu i el fred. D’aquesta manera s’inicia el moviment a l’escenari i quatre encaputxats/ades comencen a cantar amb l’acompanyament d’un cos de dansa. L’espectacle ha donat el tret de sortida oficialment, però és quan sonen les primeres notes de “Me cuesta tanto olvidarte” que l’espectadora es rendeix a la màgia de la música. Així comença el viatge, amb l’emoció a flor de pell.

Cançó rere a cançó se succeeixen els records en una platea que no pot evitar cantar cada tema (o gairebé tots, depenent de l’edat) i acompanyar, d’una manera molt humil, als grans cantants que componen aquest espectacle-concert en homenatge a Mecano. Gran elecció de veus i de temes a interpretar per cadascú. La veu de Tania Simón al compàs del calaix, el contrabaix i la flauta travessera a “Una rosa es una rosa”, Mireia Orrit delicadament pessigant l’ànima amb “El fallo positivo”, Lieta Molinet esquinçant-se a “El blues del esclavo”, Mikel Herzog Jr. emocionat al piano tocant i cantant “Aire” o Aser León fent de mestre de cerimònies i demostrant les seves capacitats vocals amb el beatbox, son petits exemples de la quantitat de talent que puja a l’escenari en cada cançó.

Amb l’energia potent i adequada per a l’estat anímic de cada tema s’incorporen ballarins i ballarines que exposen l’emoció més pura i íntima de cada nota i cada paraula que es canta. El públic nota com els hi flueix l’energia i la il·lusió en cada actuació i això es contagia al pati de butaques. Una entrega que també comparteix la banda que toca en directe i que es deixa emportar a cada cançó (si podeu, visualitzeu als músics mentre toquen, és meravellós el que es pot observar).

La matèria prima és bona – les cançons de Mecano-, l’equip es deixa la pell i el talent a l’escenari, i tot això s’emmarca en una posada en escena protagonitzada per unes pantalles gegants on es reprodueix un material audiovisual cuidat al detall, que sap jugar molt bé amb la narrativa i trasllada a l’espectadora a l’imaginari de les cançons que s’interpreten, obligant-la a deixar-se emportar en aquest viatge increïble.

Tot el que es pugui dir quedarà curt, perquè l’experiència és única. Espectacle per cantar, emocionar-se, ballar, recordar i riure.

Cruz de navajas va més enllà del que podria ser un tribut, es tracta d'un espectacle que combina talent musical, tecnologia i entreteniment. L'espectacle, que dura unes tres hores comptant l'entremig, està dinamitzat per un presentador que interactua amb el públic i ens ofereix diversos gags humorístics. Així i tot, no consta de cap línia argumental, més aviat, cada número és un petit espectacle amb la seva pròpia narrativa.

La tecnologia té una gran presència en el muntatge. Col·locades al final de l'escenari, trobem unes grans pantalles led que també s'utilitzaran com a transparències per descobrir que hi ha darrere l'escenari. Han aconseguit crear una atmosfera única per cada cançó, mostrant unes imatges d'alta qualitat que ens transportaran a diversos països i èpoques. Sonaran els clàssics de Mecano i els que no ho són tant. Tot i no ser un concert, la màgia que es crea a la Cúpula de les Arenas convida als espectadors a cantar i a reviure els grans moments d'aquest grup musical.

Sens dubte, el més destacable és el talent dels ballarins, cantants i músics, que també compten amb el suport d'una formació i una trajectòria professional. Les coreografies del Sergio Melantuche són executades amb una precisió, un control i una energia dignes de musical. Per altra banda, els cantants ens saben transmetre amb la seva veu totes les emocions que comporta cada número. Passarem per diversos estils musicals, pop, flamenc, jazz i fins i tot un mica de rock, tots ells acompanyats de música en directe.

Anar a veure Cruz de Navajas és tot un viatge musical que li fa més que justícia al gran grup de Mecano. No us deixarà indiferents, aneu-hi!

Cruz de Navajas, el último Mecano és una idea original del músic, distribuïdor, mànager d'artistes, promotor, director artístic i productor Gonzalo Pérez Pastor.

No es tracta d'un musical amb una història al darrera acompanyada de les cançons de Mecano, no és un tribut, no és una imitació, ni un remember d'aquest grup, sinó una proposta del tot innovadora dins del gènere dels musicals que vol homenatjar a un dels grups més importants de la història del pop espanyol.

Es tracta d'un show divertit, fresc i trencador amb una posada en escena sorprenent, una avançada tecnologia audiovisual, una extraordinària banda de nou músics tocant en directe, les veus espectaculars de deu cantants de les quals destacaria les de la Lieta Moliner i Lucía Bentabol, una impactant i magnífica escenografia dissenyada per Eduard Moreno a base de pantalles led en constant transformació al llarg de tot l'espectacle, unes coreografies de Segio Melantuche interpretades per vuit ballarins i els mateixos cantants. Espectacular!

Sense cap mena de dubte, podem afirmar que aquest muntatge és actualment una de les millors propostes musicals que es poden veure a casa nostra.

Personalment m'ho vaig passar superbé. Vaig cantar. Em vaig emocionar. Per mi va ser un viatge a través del temps.
És molt difícil triar quin ha estat per mi el millor tema de Mecano. Hoy no me puedo levantar, Perdido en mi habitación, Maquillaje, Hijo de la luna, Cruz de navajas, Me cuesta tanto olvidarte, Mujer contra mujer, La fuerza del destino... van formar part de la meva adolescència.

Al començament es fa una mica estrany el fet d'estar asseguts. Una es mor de ganes d'aixecar-se de la cadira i posar-se a ballar. Els peus no em paren quiets. Canto les cançons. Els aplaudiments del públic són constants.
A mesura que avança l'espectacle, la gent es va deixant anar. Però és a la segona part quan es produeix el descontrol total. La gent canta, balla, aplaudeix i s'emociona. La Cúpula de Arenas es converteix en una autèntica festa. Tot el públic dempeus no parem d'aplaudir com a bojos.
Estar clar que a dia d'avui la música de Mecano segueix aixecant passions.

Abans de res cal advertir que no estem davant d’un musical a l’ús, sinó d’una mena de concert escenificat sobre un dels grups de pop més famosos en llengua espanyola. Podríem dir que és una mena de tribut, tan habituals últimament en sales de festes i de concerts, però potser hauríem d’anar una mica més enllà... Les cançons de Mecano van succeint-se una darrera l’altra, i cadascuna dóna peu a un número diferent, a un petit espectacle per si mateix. No hi ha una línia argumental –i potser millor-, només una llarga desfilada de hits interrompuda, de tant en tant, per alguna broma interna, alguna exhibició de beatbox o un homenatge a la música internacional dels vuitanta i noranta (un dels grans moments de lluïment, a costa de Queen, Madonna o Tina Turner).

El muntatge comença de forma espectacular amb Héroes de la Antártida, i a partir d’aquí va desgranant números molt vistosos (No hay marcha en Nueva York, Bailando salsa, El blues del esclavo, No es serio este cementerio) amb d’altres de més intimistes, en que un sol focus il·luminant al cantant o bé un piano al mig d’escena ens deixen moments molt emotius. Dins d’aquest apartat hi trobem algunes de les cançons més famoses del grup, i per a mi les més interessants: Me cuesta tanto olvidarte, Quédate en Madrid, Mujer contra mujer, Aire i algunes altres. Tampoc falta la part tecno, on es poden escoltar moltes de les cançons de l’inici, o bé la part més flamenca. Un resum complet del que va ser aquest grup tan icònic dels vuitanta.

Un dels reclams de Cruz de navajas és la posada en escena: les pantalles gegants, la il·luminació, el ballet, etc. Un munt de recursos que, malgrat tot, no amaguen el més important. I és que per a mi el gran encert de l’espectacle és haver reunit un bon conjunt instrumental i una llarga llista de cantants que exhibeixen una gran veu i també molt de gust al cantar. La feina de tots ells és el germen de Cruz de navajas, un espectacle que torna un cop més sobre les mateixes cançons de sempre, les que tant ens agraden... les que sempre funcionen.